“Si sou dels qui penseu que els pallassos són exclusivament per als infants és que encara no heu estat al Festival Internacional de Pallassos de Cornellà”.
Des del 19 de novembre fins al 28 es desenvolupa l’esperat Festival Internacional de Pallassos de Cornellà. Memorial Charlie Rivel en la seva 14ª edició. A Cornellà, el Festival és un acte molt estimat pels ciutadans, bianualment els cornellencs participen de totes les activitats que ofereix el Festival al llarg de 10 dies, tant per nens com per adults. Des del 1984, el Departament de Cultura de l’Ajuntament de Cornellà gestiona i organitza el Festival, comptant amb el patrocini de l’Institut Nacional de les Arts Escèniques i de la Música, la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona. Aquest Festival va néixer per fer homenatge al clown català Charlie Rivel, i l’objectiu del qual era, i és, donar a conèixer els diferents registres del món del pallasso, del circ i de l’humor; des del tradicional cara-blanca fins als números més innovadors i imaginatius.
Al llarg dels anys, han participat al Festival pallassos de renom internacional provinents de Suïssa, Estats Units, França, Russia, Bélgica, Argentina, Perú, Portugal, Catalunya…, mestres de la rialla com ara Slava Polunin, Miliki, Leo Bassi, Les Luthiers, Bello Nock, Toto Chabri & Co., Els Martini, Andrei Jigalov, el Màgic Andreu o Tortell Poltrona entre molts altres. En aquesta edició 2010, aquells qui vulguin despertar el nen que van ser podran gaudir dels espectacles dels Germans Poltrona, els Pallapupes, Umbilical Brothers, Lolita Corina, els Okidok, la Pepa Plana, Chacovachi i Teatro Necesario entre altres.
A la Pl. Catalunya de Cornellà es va instal·lar la gran carpa on es van realitzar els espectacles principals, com ara la Gala ALAPISTA! d’inauguració i cloenda del Festival. Però hi ha altres espais on es va poder gaudir dels espectacles, mostres, tallers de màgia, de risoteràpia, exposicions de fotografia, documentals i conta-contes. Aquests espais van ser al carrer (ALAIRE!) – Pl. Catalunya, Pl. De l’Església i Pl. St. Ildefons -, al circ principal (ALAPISTA!), a les escoles de la ciutat (ALCOLE!), a la Biblioteca Municipal i la Biblioteca Marta Mata (ALABIBLIO!) i a diferents centres culturals i d’oci (DES-PISTATS!), com la Sala Romagosa, la Sala Pisa, la Fragua de les Arts o el Museu Agbar de les Aigües. No deixeu d’anar a viure un Festival ple de colors i rialles que, sense dubte, no us deixarà indiferents. Les entrades pel Festival es poden adquirir al Tele-Entrada de Caixa Catalunya a la Oficina del Festival (Centre Cultural Joan García Nieto, C/ Mossèn Andreu, 17) i a les taquilles dels espais d’actuació.
Més informació a la web del festival.
Alba Gallardo
MagmaCultura
Crec que el gestor cultural ha de ser inquiet, intrínsecament inquiet. A què em refereixo amb inquietud? A mostrar interès per altres temes i sectors com el tecnològic, el científic o més propers, com l’arquitectònic i el teatral.
El sector de la gestió cultural encara ha d’aprendre molt d’altres àmbits, i opcions com el World Arquitecture Festival (WAF10) permeten descobrir com sí que s’han de fer les coses. Un congrés caracteritzat per una correcta fredor europea, un excel•lent compliment horari i per persones que van mostrar una prudent alhora que interessant proximitat. Un congrés d’homes de negre amb un únic idioma: l’anglès i sense possibles traduccions, on va prevaler la globalització arquitectònica a través de projectes locals. Un congrés global que es va esdevenir poc típic i molt obert a l’experimentació. El pol oposat als congressos espanyolitzats de conferències eternes i amb discursos, en moltes ocasions, repetits.
Si bé, és cert que parlar d’arquitectura, i sobretot de la seva part més pràctica, els projectes, és més entretingut i menys eteri que teoritzar sobre què és l’art, o la situació de la cultura. Gràcies a això o no, WAF va ser un congrés amè, senzill i gens pesat, on fins i tot la dificultat d’entendre els vocables tècnics arquitectònics en anglès va passar a ser un tema fútil, davant el nivell d’intel•ligència arquitectònica que es va respirar en el Centre de Convencions de Barcelona del 3 al 5 de novembre. Aquesta era la seva tercera edició, i la ciutat de Barcelona ha demostrat una vegada més, la seva idoneïtat com a amfitriona de grans congressos internacionals. Una ciutat mediterrània amb la qual els assistents van demostrar estar encantats i que, gràcies a la seva presència, la van convertir durant tres dies en el bressol de l’arquitectura, reunint els estudis més destacats del panorama arquitectònic mundial.
L’estructura del congrés era perfecta, i es va desenvolupar en cinc espais:
-Gran sala de conferències i seminaris. Hi van tenir lloc els seminaris que demanaven més aforament, així com la presentació dels projectes que s’adscrivien al tema del festival d’aquest any, “Transformacions”; a més en aquesta sala es va fer la cerimònia de lliurament de premis, en la qual es premiava un projecte per cada categoria de les presentades a l’espai Rooms. Finalment els guanyadors de cada categoria competien pel guardó d’Edifici de l’any.
-Rooms. Un total de vuit espais dedicats a les presentacions breus de projectes, dividits per temàtiques: cultura, habitatges, edificis d’usos diversos, educació, oficines, vacances, esport, salut, futurs projectes residencials, edificis per a la comunitat, futurs projectes comercials, paisatge, futurs projectes culturals, futurs projectes experimentals, futurs projectes de paisatge, futurs projectes de salut, futurs projectes d’educació, futurs projectes d’infraestructures, producció, energia i reciclatge, transport, nou i vell, futurs projectes de planificació. El temps per presentar els projectes era de deu minuts, i s’hi afegien deu minuts més de rèplica per part del jurat, format a cada sala per tres professionals. A cada room es desenvolupava alhora la presentació d’un projecte, de manera que calia escollir entre vuit possibles presentacions cada vint minuts. Entre sala i sala es podia conèixer les últimes novetats del mercat editorial arquitectònic. Hi eren presents publicacions com AIT, 1:100, The Architects Newpaper, Arquine, The Plan, Yapi o The Architectural Review i també conèixer projectes com architravel o world-architects.com.
-Àrea d’espònsors. Un ambient chill-out on es realitzaven els càterings mentre visitaves els estands dels espònsors i coneixies l’interessant projecte OpenBuilings.com
-Galeria de projectes. Espai dedicat a l’exposició, mitjançant plafons, dels projectes seleccionats per exposar, alguns dels quals són seleccionats a més per ser presentats a les rooms.
-Sala de Premsa. Sala amb ordinadors connectats a Internet d’ús gratuït per a tots els assistents.
El resultat és aclaparador, més de dues-centes presentacions i conferències, que provoquen (sense ser expert en arquitectura) començar a mirar aquest art amb uns altres ulls, a fixar-se en les estructures, en els dissenys, en els usos, en la sostenibilitat, en la relació amb l’entorn, en les textures, en els colors, en la forma, en l’orientació, en la climatització, en definitiva, en tot allò que, si és malaltís, et pot arribar a diferenciar de la resta dels mortals…
En la categoria de cultura em vaig divertir amb les presentacions dels arquitectes Chipperfield i Harrap que van explicar com estan transformant el Neues Museum de Berlín, amb la presentació de la remodelació de les sales d’art medieval i renaixentista del Victoria & Albert Museum o del nou museu Moderna Museet Malmö. A més a més vaig assistir a la presentació del que va ser proclamat Edifici de l’any, el MAXXI de Roma, un museu de l’estudi de Zaha Hadid, des d’on es va proclamar: “Dissenyar un museu d’art contemporani és un somni”.
Neues Museum de Berlín
Sala de Arte Renacentista, V&A Museum
Moderna Museet Malmö
Moderna Museet Malmö
MAXXI
MAXXI
A les altres rooms també es van presentar projectes d’hospitals, facultats, centres de visitants, habitatges, estadis de futbol, estacions de tren, edificis d’oficines, ponts, pavellons nacionals, col•legis, fins i tot mesquites gairebé-galàctiques, com la Yesil Vadi i la de l’estudi FXFOWLE.
La meva impressió final és que Àsia és l’aposta de futur, els nombrosos projectes provinents de Singapur fan d’aquesta ciutat un viatge futur gairebé obligat, una ciutat de Malàisia que comptarà pròximament amb projectes com Gardens by the Bay, un paradís (no em vaig atrevir a preguntar el preu d’aquesta obra mestra), o la seva futura escola d’art.
Gardens by the Bay
Gardens by the Bay
Gardens by the Bay
Gardens by the Bay
Escuela de Arte
A part de les presentacions breus, a la Galeria de Projectes vaig poder descobrir Woods of Net, Lyon Housemuseum, E N Z I, Escola Fitzroy o Simplon Yard.
Woods of Net
Woods of Net
Afegir que em vaig emportar tres sorpreses. En primer lloc, l’alt grau de respecte que es va demostrar per part de tots els assistents, entre els arquitectes hi havia un gran respecte pels projectes dels altres estudis, a més no es va sentir cap sintonia de mòbil i vull pensar que aquest és el futur de tots els congressos, classes i conferències, una conscienciació de respecte cap als altres. En segon lloc, em va sorprendre la poca interactivitat digital que hi va haver, amb això em refereixo que poques persones vam ser les que vam fer ús de l’hastag #waf10 habilitat per l’organització per comentar aspectes del congrés. Aquest recurs de twittejar l’esdeveniment (almenys a Espanya) recurs cada vegada més emprat, encara que òbviament requereix personal i equips tècnics. De tots els tweets que es van emetre, destaco el de @rossturley “#waf10 remind me good buildings can make the world a better place”. Finalment, el torn de les no-preguntes, aquest espai al final d’una conferència on el moderador convida el públic a fer comentaris. Aquí no es va donar aquell torn, i em va semblar perfecte, perquè en la majoria de les ocasions són minuts on tota la sala es queda en silenci fins que el moderador torna a prendre la paraula per preguntar coses que segurament ja sap per endavant. Aquí el temps ens empaitava, això sí, si al coffe break volies parlar amb ell/ella no hi havia cap problema.
En principi aquest model de congrés pot semblar complicat d’aplicar a l’àmbit de la gestió cultural, on en nombroses ocasions es repeteixen els mateixos discursos que el conferenciant va fer l’any anterior, pensant que l’any següent la gent no és la mateixa, o la mateixa xerrada que fa any rere any als seus alumnes de facultat en el seu màster de gestió cultural. El model es repeteix perquè (creu que) li funciona, i és la llei del mínim esforç, la llei del per què preocupar-me per reciclar-me?. Aquesta llei ens porta a la repetició en bucle, però cal canviar, cal saltar aquesta barrera anticoneixement que impera en molts gestors culturals, aquesta barrera dita jo-no-em-moc-del-meu-àmbit. Què hi ha de dolent en ampliar el coneixement en un congrés de joves fotògrafs, de rics arquitectes o de geeks parlant de connectivitat? És, fixant-se en altres àmbits més desenvolupats, d’on es poden extreure idees innovadores per aplicar-les a l’àmbit de la gestió cultural, és així com es podria perfilar el perfil del gestor cultural del futur, un perfil obert al coneixement multidisciplinari i a la hibridació amb altres sectors, lluitant així contra l’obsoleta idea de fronteres sectorials. Voler és poder, un gestor cultural del segle XXI ha de ser capaç d’aixecar-se de la seva cadira, entrar en un congrés de tecnologia, ciència o economia i aplicar aquests inputs en la renovació de la gestió cultural. En cas contrari, continuarem sentint el mateix discurs i recordant la cèlebre frase de Fray Luis de León, que en tornar a fer classe després d’estar cinc anys empresonat, va repetir, com feia cada dia per recapitular allò explicat el dia abans: “Decíamos ayer…”
Però cal dir avui i demà, no ahir. Aquest model WAF es podria aplicar a un congrés de gestió cultural, sempre que comptés amb un partner de la categoria de GROHE o fos organitzat per una administració capaç de finançar un congrés internacional. L’espai de seminaris, igualment podria estar focalitzat cada any en un tema vinculat amb la gestió cultural, com la seva formació, la relació entre el sector privat i públic, les xarxes culturals, la cultura a la xarxa, etc. Així mateix les rooms podrien acollir presentacions curtes de projectes o estudis realitzats, explicant com va sorgir, quina metodologia es va utilitzar, com es va implementar, quins resultats hi va haver, etc. Cada room podria centrar-se en un tema concret: Arts Plàstiques, Arts Escèniques, Turisme, Economia de la Cultura o Centres d’Interpretació, entre d’altres. El model és enriquidor, ja que es mostrarien experiències de tot el món i crearia un entorn de feed-back molt necessari en cultura, ara bé, la seva implementació, es torna gairebé un somni, almenys en l’actual moment de crisi.
Pilar Delgado
MagmaCultura
El passat dia 28 d’octubre de 2010 es va inaugurar la vuitena edició del Festival Beefeater In-Edit de Barcelona, dedicat integrament al documental musical, amb la projecció del documental “Barcelona era una festa” (Underground 1970-1980) dirigit per Morrosko Vila-San-Juan i amb guió del mateix Morrosko i de Roger Roca (antic company de Magma Serveis Culturals).
Aquest documental ens trasllada a la Barcelona dels 70, on es va produir el moviment contracultural “Underground”, que va ser definitiu per la creació d’aquesta Barcelona cosmopolita i creativa que és actualment.
Sota diferents influències, des del hippisme al “punk”, es va donar a la Ciutat Comtal un moviment generat per un grup de gent vinguda de tot arreu que es van trobar al lloc idoni en un moment molt concret, en el qual el pes del franquisme encara era molt feixuc per tothom i van decidir, davant d’una situació fosca de dictadura, repressió i crisi econòmica, crear una realitat paral·lela plena de llibertat, creativitat, molta festa i ruptura amb les normes establertes. Es van començar a generar revistes i còmics, d’aquest moment són llegendàries publicacions com Ajoblanco o Makoki , o sales com la mítica Zeleste… i festa, molta festa com indica el títol del documental “Barcelona era una Festa”, una festa en la qual tothom podia participar, una festa sense límits i sense fi.
En aquest documental se’ns parla de les “Jornades llibertàries del Parc Güell”, del paper d’Eivissa, del trencament amb el modus vivendi burgès que regnava en aquell moment…
Molts d’aquells joves van quedar-se pel camí (l’alcohol i les drogues van passar la seva factura), però molts d’ells avui son periodistes, artistes, dibuixants, escriptors… com Nazario, Mariscal, Miguel Gallardo, Ramón de España, Pau Riba, Quim Monzò i molts més que ens expliquen en primera persona el seu pas per aquell moment decisiu en l’evolució de la cultura a Barcelona. Però a In-Edit vam trobar molt i molt més… documentals sobre gires d’artistes com Brian Eno, Bob Dylan, David Byrne, The Rolling Stones o Depeche Mode i, d’altres que es centren en músics diversos com Lennon, Lemmy o José Gonzalez.
També ens presenten documents històrics que ens fan viatjar a moments concrets, com “Keep on ‘Rokin” realitzat al 1969 que ens trasllada al festival de Rock n’Roll de Toronto del mateix any o Monterey Pop de 1968 que ens porta al festival del mateix nom.
D’altres ens mostren figures amb profunditat, com Johnny Nercer: The Dream’s on Me, on Clint Eastwod ens introdueix en el món del compositor, o When You’re strange, que amb la veu de Johnny Deep ens presenta un documental inèdit sobre The Doors.
De manera que convido a tothom a entrar a la web del festival i continuar investigant sobre tot el que allí se’ns presenta i, com no, a gaudir d’aquests documentals que es van poder veure fins al 9 de novembre a l’Aribau Club, a la sala 5 de l’Aribau Multicines i a la Filmoteca de Catalunya.
Carme Guerra
MagmaCultura
Fins al 28 de novembre d’enguany teniu l’oportunitat de veure l’exposició “Darfur, imatges contra la impunitat” al Palau Robert de Barcelona.
Al marge del que puguem opinar o no de l’exposició i de la qualitat de les seves imatges, quantitat, muntatge expositiu, elements museogràfics, de contextualització, etc. Aquesta exposició ens fa reflexionar sobre un tema important, que és justament el paper que pot tenir aquest format alhora de donar llum i denunciar situacions socials absolutament tràgiques que ocorren ara i aquí, en aquest món nostre tan desequilibrat i tan injust.
Palau Robert obre les portes de bat a bat a les exposicions de contingut social i és per això que, amb aquestes paraules vull agrair als seus programadors la valentia d’aquesta línia temàtica.
Gràcies per obrir-nos els ulls no tan sols a la cultura, sinó també al món que ens envolta, gràcies per ser agosarats, per intentar donar-nos eines que ens ajudin a obrir els ulls, per oferir un espai de reflexió i de connexió amb aquells que malauradament han nascut al costat fosc del planeta.
Més informació sobre el conflicte de Darfur.
Ester del Carmen
MagmaCultura
Fa dues setmanes vaig visitar Granada per primera vegada, i em va impressionar. La veritat és que m’esperava visitar una ciutat amb encant, però no tant. Els costums, els carrers, els monuments i sens dubte la gent estan impregnats d’una màgia especial. El que més em va cridar l’atenció és l’amabilitat de les persones, el fet de donar-ho tot sense esperar res a canvi, el fet d’oferir sense que els demanis res, en fi, maneres de viure que fan que el caràcter de les persones s’adapti a formes de vida diferents.
El primer dia vaig caminar pel casc antic de la ciutat, pels carrers estrets i empedrats en els quals, d’una forma o d’una altra, encara és present l’art islàmic que van deixar al seu pas durant l’època d’Al-Andalus les diferents dinasties, un art que encara sobreviu, i de quina manera!
Continuant el recorregut vaig trobar al final d’un dels carrerons la catedral. Quan l’admires, et sembla mentida que aquesta construcció de principis del segle XVI continuï dempeus pràcticament intacta. I uns passos més enllà et trobes amb el barri de l’Albaicín, realment un xoc d’estils i cultures molts diferents però que enriqueixen la part artística de la ciutat. Pujant a peu pel barri de l’Albaicín vaig arribar al mirador de San Nicolás, on vaig poder admirar tota la ciutat de Granada, i prenent absolut protagonisme, vaig veure per primera vegada l’Alhambra.
Realment es va alçar davant dels meus ulls el predomini del color vermellós dels murs d’on ha heretat el nom. A cap de dos dies tenia la visita programada a aquest lloc fantàstic.
Quan vaig entrar a l’Alhambra, vaig iniciar la visita pel Generalife, realment no t’adones fins que ets dins de la magnitud del lloc i descobreixes un jardí després d’un altre, sens dubte sorprèn la constant afluència de gent que els visita al cap del dia. Mentre passejava pels diferents jardins no parava de pensar en com deurien viure allà segles enrere, quins hàbits quotidians tindrien, i sobretot en la sort de viure o tenir un lloc així per evadir-se del dia a dia i de la seva vida oficial.
Si hagués d’elegir una part de l’Alhambra em quedaria amb el Generalife i els palaus Nazaríes, en aquest ordre. A cada racó dels palaus Nazaríes descobreixes un detall artístic de la cultura islàmica, i al pati dels Lleons és on descobreixes una de les grans mostres de l’escultura islàmica, reflectida en un marbre blanc en un estat immillorable de conservació.
Com a persona que treballa en l’àmbit cultural, em vaig fixar molt en aspectes com la informació i l’atenció que es donava al visitant, que em va semblar immillorable. A l’entrada et donen un fullet explicatiu general i després a cada sala hi ha punts d’informació tecnològics, on et pots descarregar més informació mitjançant tecnologia bluetooth. En general, el manteniment és molt alt, presten molta atenció a la conservació del seu ric patrimoni, constantment et trobes jardiners, escombriaires, personal de manteniment, etc. perquè tot estigui perfecte, tasca complicada a causa de la gran extensió territorial que ocupa l’Alhambra. A més a més, dins dels pavellons, el personal de seguretat està molt pendent que la gent no mengi ni s’assegui en llocs inadequats.
Però crec que hi ha dos aspectes que es podrien millorar, d’una banda, els itineraris, ja que depèn per on comencis la visita has de retrocedir i per un altre, l’escassetat de fonts d’aigua potable en un recinte tan gran, tenint en compte que està situat en una de les ciutats més caloroses de la geografia espanyola.
Potser hi va haver una part de l’Alhambra que em va decebre, el palau de Carles V, però no per l’espai, sinó pels limitats llocs als quals vaig tenir accés una vegada dins. M’esperava visitar les alcoves o alguna altra habitació per poder comprendre millor l’estil de vida, però no va ser possible.
Granada em va captivar en la seva totalitat. Si encara no coneixeu Andalusia, comenceu per visitar Granada, no us decebrà!
Ruth Cano
MagmaCultura