FaceBookTwitterLinked INRssYoutube
Indigneu-vos: un best-seller atípic

Més d’un milió d’exemplars venuts en tres mesos són xifres dignes del millor best-seller. Però en aquest cas, no es tracta ni d’un autor suec ni d’una trama de templaris, sinó d’un diplomàtic nonagenari que ha escrit un llibre, gairebé un llibret, que no té més de 30 pàgines i que després de convertir-se en un autèntic fenomen a França, ha compartit a casa nostra rècord de ventes per Sant Jordi amb Albert Espinosa ( Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine). Es tracta d’Indigneu-vos!, el llibre de Stéphane Héssel que anima als seus lectors a combatre la indiferència i els esperona a trobar el seu propi motiu per indignar-se. A mida que les acampades d’”indignats” s’escampen arreu del territori, resulta més evident que el clam d’Héssel no ha estat en va, i malgrat que el malestar ja fa temps que ressona, aquest èxit editorial s’ha traduït en fenomen social.

Quines són les raons d’aquest èxit? No hi ha secret, ni recepta màgica. Simple i directe. Un discurs antic i ben guarnit d’un grapat d’evidències que conviden al lector a simpatitzar amb aquest filòsof i diplomàtic amb una trajectòria vital heroica i prestigiosa que aporta autoritat i credibilitat al text. Fill de jueu i compromès amb la causa palestina, proposa en tot moment la insurrecció pacífica, i advoca per la no violència com a única forma de ‘lluita’. Héssel carrega també contra el consum voraç i el menyspreu per la cultura que contribueixen, segons recorda, a empobrir les aspiracions dels més joves. Per als de la seva generació- explica Héssel- era senzill identificar l’amenaça, l’enemic era clar: el nazisme. Ara, per contra, considera que els perills, encara que menys evidents, persisteixen i desgasten un estat del benestar que s’esberla. El preu,  3 euros a França, també ha actuat com a reclam, segons alguns analistes, i ha contribuït a engreixar les llistes de venda. D’altra banda, val a dir que molts lectors l’han trobat fàcilment penjat a la Xarxa.

Héssel va néixer a Berlín el 1917, però aviat la família es va traslladar a París on el jove Stéphane va conèixer el bo i millor de la intel·lectualitat francesa; els seus pares van ser la parella que va inspirar el film de Truffaut Jules et Jim. Va ser membre destacat de la Resistència, la Gestapo el va capturar i traslladar al camp de Buchenwald, d’on va fugir-ne poc abans de ser executat. Àvid de llibertat, canvià la seva identitat per la d’un deportat francès mort. Més tard, el van atrapar un altre cop, però de nou va aconseguir escapar. Acabada la guerra, en tornar a París, es va incorporar a les Nacions Unides i va assumir un paper destacat en la redacció de la Declaració Universal de Drets Humans. A dia d’avui és l’únic dels redactors que encara viu.

Les crides a indignar-se coincidien fa  poc amb l’esclat de les revoltes al món àrab, les primeres revolucions del segle XXI retransmeses per les xarxes socials. #Tahrir se situava com trending topic a Twitter, mentre l’opuscle de monsieur Héssel es convertia en el regal nadalenc de moda a França. Indigneu-vos! ha esdevingut el somni de qualsevol editor, un best-seller sense publicitat, màrqueting, ni promocions. Internet ha jugat un paper decisiu en l’èxit d’aquest text,  ja que el boca-orella 2.0 ha permès que el llibre circulés ràpidament fins que, sorpresos pel ressò de l’obra a la xarxa, els mitjans de comunicació van començar a parlar-ne. Un altre exemple de com cada cop amb més les noves eines de comunicació influeixen decisivament en la fortuna d’un llibre, gràcies a una immediatesa- gairebé frenètica- que els permet superar els mitjans tradicionals.

En plena era dels missatges sintètics, del microblogging i del microrelats, no sembla estrany que un text de ben poques pàgines, hagi aconseguit captar l’atenció dels lectors, molts dels quals no han tocat aquest llibret, només l’han vist així tal com ara llegeixen aquestes línies, en pantalla.

Júlia Tardà

MagmaCultura

 

El dia dels museus amb reflexions

Qualsevol ciutat que s’adjectiva moderna requereix d’una capsa on preservar i salvaguardar els seus tresors. Tresors que durant segles han estat exposats en palaus de nobles i burgesos com a símbols de distinció, riquesa i de bon gust. I ara, les ciutats, volen representar i compartir aquest bon gust i saber fer…
El 18 de maig, dia del museus, celebrem la festa institucional dels museus. Un dia a l’any obrim les portes dels museus de bat a bat tal com fa l’església del poble el dia de la festa major. Tenim la festivitat, però ens manca el sant i els seus miracles. Els museus han agafat representació i protagonisme en els darrers anys. Indubtablement són una infraestructura més de la societat, un espai de referència per a la nostra societat i un recurs importantíssim per a l’economia turística. Els museus són la joia que prestigia qualsevol ciutat que aspira a ser reconeguda com a ciutat. Una joia a la qual, en èpoques de crisi, li escurcen la cadena d’or que es sustenta en l’elegant i esvelt coll de les administracions. Un element decoratiu que tothom es vanta de tenir-lo a prop de casa, però que no se’n fa gaire ús, de vegades perquè l’oferta és minsa, elitista, avorrida… (cadascú té el seu argument) o pel simple fet que l’imaginari col•lectiu els ha convertit en espais que no resulten interessants als públics, i prou. I quan dic públics, vull parlar de públics, dels públics que justifiquen qualsevol iniciativa en tots els sentits, quantitatius i qualitatius, i que tradicionalment s’han menystingut, especialment per aquells museus que s’han considerat espais cridats a més altes i nobles fites que les de l’educació o les d’assolir noves audiències amb l’objectiu d’incidir “culturalment” cada vegada més en un espectre més ampli de la societat.

el dia de los museos

Pel territori espanyol, tenim casos de museus, centres d’interpretació, centres culturals, que un cop construïts i inaugurats han estat abandonats com un vaixell a la deriva, amb pressupostos minsos o inexistents per a la gestió diària, després d’una inversió milionària. Fins i tot, s’han donat casos de tancar museus just després d’inaugurar-los. Tenim museus on els seus directors no han volgut integrar la gestió cultural, com a metodologia imprescindible de dinamització i de creació de nous públics, o que no tenen clar el principi bàsic de qualsevol organització, que és que només amb gestió i diners es poden fer les coses. Respecte als diners, sempre ha existit consens en el sector. També tenim pendent l’assignatura de les noves tecnologies, incorporar-les, integrar-les i fer-les nostres com a subministradores de continguts de qualitat i esdevenir, els museus, capdavanters en la creació de projectes adaptats a les noves necessitats i als nous públics. En altres paraules, tan comuns en qualsevol sector productiu, apostar per l’I+D. Hem d’integrar a la gestió pública la participació del professionals del sector privat, creant sinèrgies, sumant esforços, però garantint sempre la propietat pública, i la tutela del públic i el treball per al públic. Sense manies, sense complexos, sense models prefixats i predeterminats antics, passats i conservadors.


I les reflexions que em faig en forma de preguntes en aquest Dia Internacional dels Museus és: Volem que els museus siguin quelcom més que aquesta joia que decora les ciutats amb menor o major intensitat? Volem que els museus siguin potents i sensibles, ressuscitats en carn i pell, la carn que li dóna muscle a la ciutat i la pell, porositat, textura i transpiració? Volem ser un producte ancorat, encaixat, record del passat, o volem ser el batec del cor de la ciutat? El muscle que genera les pulsacions, els ritmes vitals de la cultura? La pell sensible que faciliti la creació, la dinamització? Un equipament ineludible per a la ciutadania i no tan sols un projecte urbanístic? Responsable de preservar el continguts, però també responsable de la seva difusió amb els formats i estratègies que siguin necessàries? Volem uns museus programadors de televisió, un museus propulsor d’aplicacions informàtiques, dinamitzadors de les xarxes socials, on la participació i la col•laboració intersectorial sigui l’eix vertebrador del seu Pla museològic. Un museus amb recursos, però també amb objectius tangibles, programables i innovadors.

El Conseller Ferran Mascarell en una de les seves conferències va fer una definició de la ciutat que em va agradar “La ciutat és la màxima expressió de la cultura”, i voldria afegir que els museus i centres culturals tenen la responsabilitat d’interpretar-la, posar-la en valor i fer-la accessible al coneixement acumulat, a la creativitat existent i a la manera de fer de cada ciutat.
I per acabar, demanar que els museus no siguin motiu de celebració només un dia qualsevol a l’any, no siguin com aquella joia tan preuada però tan distant que, un cop finalitzada la festa, es guarda, deslluïda, en el calaix de l’oblit, que tots sabem que té valor, però a veure qui és el valent que la llueix.

Artur Duart
MagmaCultura