TRADUIR I VISUALITZAR
Els primers set anys de la meva carrera professional s’han desenvolupat en el sector publicitari, sempre vinculat a les arts gràfiques com a tècnic o cap de producció. Durant aquests anys una de les coses que he après és que el meu treball s’assembla molt al d’un traductor/intèrpret. Més sovint del que es pugui pensar, la qüestió essencial en processos de producció no són les presses, ni els pressupostos apretats, ni tan sols fer possible l’impossible, sinó que més aviat es tracta de conèixer les necessitats dels diferents interlocutors, i saber llegir entre línies per descobrir el que clients, interlocutors i proveïdors esperen del resultat final. Aquest exercici, aprendre el “llenguatge” de clients (interns i externs), proveïdors i col•laboradors, i posar totes les interpretacions del producte o del projecte sobre la taula s’ha convertit en el meu mètode essencial de treball per visualitzar el resultat final.
Produir no té molt sentit si no visualitzes clarament on vols a arribar, i sobretot, si no tens clar que el que estàs visualitzant complirà amb les expectatives i les possibilitats dels uns i els altres.
Altres companys de professió utilitzen el símil del cuiner. Sempre ho he considerat molt encertat en el sentit que per realitzar un bon treball de producció, uns ingredients de gran qualitat, en les seves justes quantitats i per descomptat el correcte temps de cocció, són els elements necessaris. No és casualitat que una de les bíblies de la producció gràfica sigui “Manual de producció gràfica. Receptes.”, dels suecs Peter Lundberg i Kaj Johansson (www.kapero.com), editat per Gustavo Gili (2º Ed. 2011).
DE PRODUCER A GESTOR CULTURAL
Més enllà de la crisi econòmica, de la qual el sector publicitari n’ha sortit tan tocat com qualsevol altre, aquest pateix una crisi conceptual que es remunta a finals dels 90. Després de trenta anys de domini absolut de dos mitjans totalment estàtics, la televisió i la premsa, arribà la irrupció imparable i exponencial d’internet en les estratègies de comunicació. Trobar el rumb correcte en la cultura 2.0, i superar la dificultat creixent de poder sorprendre a un consumidor totalment infoxicat són les dues grans preocupacions de les agències avui en dia. En aquest sentit, moltes agències han fet una juguesca a doble o res enfocant tots els seus esforços cap al món digital, i com a dany col•lateral la producció gràfica s’ha vist seriosament empesa a un petit paper de figurant. Al meu entendre, es tracta d’una mala decisió; Hem passat d’imprimir-ho absolutament tot a voler comunicar exclusivament mitjançant aplicacions d’Ipad. Entre poc i massa.
Aquests són part dels motius pels quals vaig decidir deixar el sector publicitari. L’alternativa coherent per la meva banda, per formació, interès i herència, era dirigir-me al sector cultural, i això vaig fer. Després de sis mesos de capbussada intensiva i trepidant, i àdhuc assimilant quant complexa és la tasca d’un gestor cultural, em plantejo que més enllà del vell “traduir i crear”, un responsable de producció cultural ha d’aportar una mica més.
CONCRETAR I CREAR
La producció en el sector cultural parteix més que en cap altre àmbit d’una sèrie de premisses, intangibles i aspectes qualitatius que requereixen una anàlisi profunda, una gran dosi de planificació i meticulositat, i per sobre de tot un compromès esperit de servei. Aquests intangibles diferencien un acte, una exposició, unes jornades, de tal manera que els assistents i convidats guardin una imatge positiva de l’esdeveniment en qüestió i associïn la institució, museu o empresa organitzadora amb idees com el rigor, el control, la dinamització i la projecció cultural. És en aquest sentit que cal interpretar el concepte cultural com quelcom molt més ampli que les arts escèniques, plàstiques, decoratives i audiovisuals. Poso per exemple l’exposició itinerant “Parlem de drogues” de l’Obra Social “la Caixa” (www.parlemdedrogues.org), els continguts de la qual, format didàctic i complexitat en el sentit organitzatiu, permeten arribar al públic adolescent d’una manera directa, intuïtiva, i fomenta una curiositat respecte a aquesta temàtica que redunda i enriqueix el coneixement que els joves han de i necessiten tenir per prendre decisions de forma responsable i sobretot individual.
MagmaCultura s’encarrega de la gestió tècnica i dinamització de l’exposició “Parlem de Drogues”, el tancament de la qual és un esdeveniment. Més concretament un debat. Poques setmanes després de visitar l’exposició i treballar les unitats didàctiques a classe l’àrea de producció de MagmaCultura, treballant transversalment amb l’àrea de dinamització i captació, s’ocupa de crear un espai de dues hores on dos-cents cinquanta adolescents poden debatre directament amb el comissari de l’exposició, el prestigiós farmacòleg Rafael Maldonado, tot allò que sempre van voler saber sobre drogues i mai es van atrevir a preguntar.
Després d’organitzar el debat “Parlem de Drogues” en set ciutats espanyoles, no només és gratificant veure com els adolescents acaben ovacionant a un catedràtic de farmacologia pel seu estil transparent i directe, sense caure en la lliçó moral. Darrere queden moltes hores de treball d’extensa i acurada planificació, visualització de necessitats organitzatives, tècniques i logístiques. Això ens garanteix que el missatge, la projecció d’una sèrie d’idees i valors, quedi com a únic record d’un esdeveniment en què el treball de producció ha de caracteritzar-se per la seva impoluta execució i per la seva eficàcia silenciosa i invisible. Tot això, a la meva manera de veure, també és gestió cultural.
Martí Llobet
MagmaCultura
Com segurament la majoria de vosaltres sap aquests últims mesos s’està duent a terme la implantació d’un dels últims serveis que gestiona MagmaCultura: el Palau Güell. Posar en marxa un nou servei sempre és una àrdua tasca, complicada, llarga, cansada … però al final, quan s’aconsegueix “respirar” i tot funciona, amb les seves coses bones i les no tan bones, se sent que s’ha contribuït a aportar alguna cosa més al món cultural que ens envolta.
El projecte del Palau Güell des de l’inici ha estat curiós per una sèrie de factors interessants. El concurs es va guanyar a finals del 2010 per començar el projecte a l’abril de 2011, de manera que les coses es van planificar amb temps. El primer pas va consistir en conèixer les necessitats reals de l’equipament, comptàvem amb unes referències bàsiques i unes peculiaritats a les quals havíem de fer front: el fet de ser un edifici declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, a mig camí entre un museu i un monument, un aforament diari limitat per la distribució de l’edifici i un espai reduït a l’exterior per a gestionar l’accés dels visitants./p>
A partir d’aquest punt la col·laboració amb la Diputació de Barcelona va ser estreta per a realitzar l’operativa de funcionament. Els visitants arribarien a les taquilles i comprarien una entrada amb una hora assignada i només es deixaria passar a un nombre limitat de persones per hora per tal de no fer cues d’espera per entrar, només per comprar l’entrada. Els visitants recollirien l’audioguia i el mapa de la visita i iniciarien el periple pel Palau. Així s’aconseguiria no massificar l’interior de l’edifici.
Sobre el paper sonava perfecte encara que la realitat podria ser una altra totalment diferent, així que des del primer moment es va començar a treballar per aconseguir aquest objectiu i el principal era fer un bon procés de selecció i organitzar una sòlida formació. El procés de selecció es va fer amb temps i planificació sabent des del principi què és el que es volia aconseguir així que, mans a l’obra, els departaments implicats de MagmaCultura van realitzar allò que saben fer tan bé que és aconseguir el perfil de persona adequat al lloc de feina.
El següent pas consistia en formar el personal, la formació va partir de conceptes generals com l’estructura i el funcionament de MagmaCultura i la direcció del Palau Güell per, a poc a poc, centrar-se en estratègies bàsiques d’atenció al visitant i finalitzar tractant conceptes més particulars i específics per a cada posició.
Ara sí ja es tenia més de la meitat de la implantació realitzada i quedava el més important que era conèixer el treball en si. Al llarg de dues setmanes, juntament amb direcció del Palau Güell, es van organitzar visites pilot perquè tots els treballadors i treballadores coneguessin l’espai, es familiaritzessin amb ell i s’acostumessin al funcionament planificat.
I així va ser com després de mesos de reunions, processos de selecció, decisions, intercanvi d’opinions, queixes, anades i vingudes el 25 de maig tot el personal de MagmaCultura vestit de negre, amb una preciosa americana vermella, atenia les peticions de les personalitats de la Diputació que van reinaugurar el Palau Güell.
Suposo que cap a l’any 1888 quan la família Güell va començar a viure en aquest Palau mai va imaginar que un segle després seria declarat Patrimoni de la Humanitat ni que hordes de curiosos assaltarien les seves estances privades, ni que MagmaCultura contribuiria amb aportant el seu granet de sorra a aquest projecte. El que sí que podrien intuir era que l’arquitecte que va dissenyar l’edifici, segur que no cal esmentar-lo, havia construït una cosa extraordinària i única que no es tornaria a repetir.
Jesús Horcajo
MagmaCultura
Imatges: Diputació de Barcelona