Fa uns dies -7/09/11- La Vanguardia, a la secció ‘Tendències’, va publicar un article on tractava el tema de l’accessibilitat als museus. En destacava, a més de les solucions arquitectòniques per als discapacitats motrius, els recursos gràfics i tecnològics emprats pels diferents museus en l’atenció al públic amb discapacitats de diverses índoles.
Un tema realment molt interessant, i en el qual es va avançant, molt especialment de la mà de les noves tecnologies. De fet, tant el tema com els mitjans són aspectes que des de Magma Cultura estem estudiant, per tal de poder contribuir a aportar solucions per a aquests segments de públics.
No obstant, al nostre entendre, l’accessibilitat no és només un factor d’atenció a públics amb discapacitats. L’accessibilitat l’entenem com un dret de tots els ciutadans, i per tant com una obligació dels museus envers a tots els públics. (Alerta, parlo d’accessibilitat, no de participació, cosa que ens portaria a un altre tipus de reflexions, que no són l’objecte d’aquest escrit). El museu ha de fer accessible el coneixement a tots els individus que entren a les seves sales. I això passar per, en primer lloc, provocar l’aproximació, creant elements d’atractivitat, i en segon lloc, per facilitar la lectura, creant canals, codis i missatges adequats.
Es tracta, en principi, d’una qüestió de museografia, és a dir, d’aplicació de tècniques adreçades a la correcta transmissió del missatge o discurs museològic. Ara bé, si en el terreny teòric estan ben delimitades les funcions de la museologia i les de la museografia, en el terreny pràctic, moltes vegades els museòlegs condicionen més enllà del raonable la feina dels museògrafs.
No deixo mai de lamentar-me cada vegada que entro a un museu (val a dir que aquest estiu he pogut visitar els museus més importants –excepcionals!- de Nova York: el Metropolitan, el MOMA, el Guggenheim, el Whitney…) i veig que no hi ha els mínims elements, els més bàsics, per “llegir” i interpretar les obres exposades. Com a molt, una petita cartel•la il•legible amb una informació merament tècnica. Això obliga a: 1. posar-se lluny i veure l’obra per assaborir el primer impacte emocional que ens provoca per la via dels sentits, 2. a continuació, aproximar-se i llegir què hi diu a la cartel.la, que normalment no diu massa res interessant, ja que són qüestions merament tècniques, i 3. finalment, tornar-se a allunyar per intentar casar els impactes sensitius amb els cognitius –la informació proporcionada- i poder-ne extreure unes reflexions, i emportar-nos la sensació que hem après alguna cosa nova.
I és que l’observació d’una obra d’art implica no només un acte sensorial –es posen en dansa unes sensacions que ens desperten unes emocions- sinó també un acte cognitiu -el cervell s’activa i comença a processar i a revisar la base de dades que hi té arxivada, per intentar identificar, entendre o modificar els patrons que tenim apresos sobre allò que estem veient: una tècnica, un estil, una època, un autor…- Ai las! Aquest darrer acte, evidentment pot ser molt ric quan la persona té un bon bagatge cultural! Aquesta persona no necessita res més que l’obra mateixa per consumar amb plenitud l’acte estètic i cognitiu.
Però quan la gent no té un ric bagatge cultural, si no tenim més referents que la imatge de l’obra, l’observació d’aquesta es queda en un mer acte passiu d’observació i experiència estètica, totalment limitada.
L’observador només podrà dir si li agrada o no li agrada en funció dels seus gustos estètics, però no podrà valorar la significació d’aquella obra, el seu valor estètic, social i històric dins del temps-espai en què es va crear. A més, en el seu recorregut per un museu, si no té alguns referents més enllà dels “top ten” de la història de l’art, obres o artistes “marca”, només s’aturarà en aquests, fent un acte ritual que li permetrà dir: “jo he vist…”: pur acte testimonial, en definitiva buit, banal.
Quan parlem d’accessibilitat, nosaltres parlem en sentit ple, i en la línia del que s’ha anomenat “la democratització de la cultura”. Per a què la cultura sigui participada per tothom, i no només “consumida”, l’hem de fer pròxima, atractiva i entenedora. I reprenc el dit anteriorment: això passar per, en primer lloc, provocar l’aproximació, és a dir, creant elements d’atractivitat, i en segon lloc, per facilitar la lectura, creant canals, codis i missatges adequats.
Els museòlegs que diguin què és aquella obra, qui l’ha feta, per què, com, quan, en quin context o circumstàncies, i que els museògrafs ho tradueixin amb les eines del disseny. I abans d’arribar als mitjans tecnològics, comencem pels sistemes més senzills i a l’abast de qualsevol pressupost, per eixut que sigui: amb textos on la presentació sigui directa, atractiva, clara. Amb recursos gràfics que creïn atenció i que ajudin a organitzar i fer la visita per les sales del museu. L’opinió de l’Enric Jardí (a l’article esmentat), va en aquesta línia. Un periodista l’ha presentat en un mitjà periodístic. Què n’opinen els museus?
Si tornem al concepte de l’accessibilitat des de la perspectiva que s’enfoca a l’article, és a dir, l’adreçada a les persones amb discapacitats motrius, sensorials o cognitives, també vull fer una observació. No ens deixem fora altres col•lectius que tenen necessitats específiques, com són els grups socials desfavorits, en risc d’exclusió social, minoritaris… i tots aquells que requereixin de mètodes específics, pensats especialment per a ells, que els facin sentir partícips de les mateixes oportunitats de què gaudeix la ciutadania en general.
[PS: Després d’haver escrit aquest post, he visitat el nou museu de Badalona. La meva felicitació per una posada en escena tan bonica i didàctica, i tan ben pensada per a les persones amb discapacitat visual i motriu.]
Imma Fondevila
Directora de Projectes de Magma Cultura