La 12a edició del Festival Primavera Sound serà recordada, més enllà de les cancel•lacions de Björk, Sleep o Melvins, per haver marcat dues línies en la seva programació, una més encarada cap la programació típica d’un festival “a l’ús” (Franz Ferdinand, The Cure, Justice, Beach House, fins i tot Wilco…) i l’altra de viver de noves propostes musicals, ja sigui a nivell internacional (Real Estate, Lower Dens, The Weeknd, Girls…) com a una escala més propera (Anímic, Unicornibot, Lisabö…). També val la pena destacar el pes de les propostes més extremes del divendres a l’escenari Vice amb dos clàssics de metal internacional (Napalm Death i Mayhem). Els ‘incidents’ entre l’organització i alguns periodistes, esperem que quedin com una mera anècdota fruit dels nervis del moment.
Més enllà de la pròpia programació -principal reclam del festival- també val la pena esmentar, per una banda, els problemes de so i la parsimònia (per què negar-ho), amb que van actuar els tècnics de so d’alguns escenaris com en el cas dels concerts de Lower Dens i sobretot el de Yo la tengo i que van fer deslluir alguna de les actuacions. Per altra banda, la disposició i programació dels escenaris ha millorat sensiblement respecte a la d’anys anterior i ha permés evitar algunes aglomeracions.
Tot i això, si hi ha una cosa que no canviarà mai del Primavera Sound, ni de cap festival que valgui la pena, és que hi ha nombrosos itineraris possibles, on sempre hi haurà més o menys encerts, però el procés, en aquests casos, és el que compta. Personalment vaig apostar per aquest itinerari, i aquí en teniu el resultat:
Dijous 31 maig
El nostre recorregut va començar, fent temps esperant per veure el primer concert de l’escenari San Miguel, i ens vam acostar a l’escenari Vice on vam poder gaudir d’una part del concert del grup de Pontevedra Unicornibot que amb la seva barreja de post-rock, psicodèlia i surf, i sobretot per la seva actitud en directe, van convertir-se en un bon inici del festival. Ara sí, un cop instal•lats a l’escenari principal, vam poder veure com Baxter Dury (fill d’Ian Dury) presentava el seu disc de 2011 Happy Soup. Una bona posada en escena i una molt bona banda d’acompanyament no van aconseguir, però, que molts penséssim que potser seria una proposta més adient per un espai més petit i, sobretot, en un espai on el sol no hi toqués de cara.
La reivindicació del moviment indie dels 90’s, que va provocar la tornada en el seu moment de grups com Pavement o els mateixos The Afghan Whigs entre d’altres, també ha fet que els Archers of Loaf es reunissin. Tot i la seva posició al cartell van acusar en excés el fet de no ser un grup de referència, com els esmentats Pavement, i en el concert els va faltar repertori i van haver de ‘tirar’ de cançons de menys qualitat.
Ara que els Sonic Youth estan en “hiatus” (fins que l’ex parella formada per Thurston Moore i Kim Gordon tornin a poder compartir autocar de gira) el guitarrista del grup, Lee Ranaldo, va presentar a l’escenari ATP el seu darrer disc Beetwen the times and tides, on el guitarrista es fa acompanyar per músics com Neils Cline (Wilco), per fer un disc més accessible del que ens podríem imaginar i que en directe encara llueix més.
The Afghan Whigs van oferir un concert plagat de temes clàssics de la seva carrera, ja que ells disposen del catàleg de “hits” que els va faltar a Archers of Loaf, amb un so molt i molt nítid. Aquells qui feia temps que esperaven per veure’ls segur que no van penedir-se’n.
Sacrificar Death Cab for Cutie per anar a veure White Denim pot semblar un disbarat, a priori, però tot i que el so d’aquests darrers no va ser el seu millor aliat, sí que va quedar clar que mentre els primers segueixen buscant la inspiració perduda després del seu disc Transatlantisicism (que l’any vinent ja farà 10 anys), els segons, amb la seva barreja d’estils com el rock psicodèlic, el dub o el punk, tenen un camí per endavant força més interessant.
A aquestes hores, cap a les 23:00, ja ens trobem amb els teòrics caps de cartell del dijous, uns Wilco, que un cop més, gaudeixen d’un so excel•lent en directe, un repertori pel qual molts grups serien capaços de matar i un reconeixement entre l’escena envejable, tot i això, i aquesta és una opinió molt personal, ja és el segon cop que el seu concert no m’enganxa i en algun moment em van recordar els U2 de la gira del seu disc Pop.
Un dels moments més esperats d’aquest Primavera, sobretot per qui us ho està relatant, va ser la reunió dels suecs Refused que van arrasar en el seu pas per l’escenari Ray-Ban, tothom tenia moltes ganes de veure’ls i sobretot de veure’ls en tan bona forma, un concert que molts (ja sigui per aquest punt de nostàlgia que tenen les reunions) difícilment oblidarem.
Divendres 1 juny
Els problemes de so també van afectar al concert de Lower Dens a l’escenari Pitchfork, amb dos discos més que recomanables i un directe molt sòlid, es van convertir en una de les troballes més interessants d’aquesta edició del Primavera Sound. Vistos de passada, però amb un directe molt i molt potent l’experiment de fusió cubana i africana anomenat Afrocubism van omplir l’escenari Ray-Ban de gent amb ganes de ballar.
Un dels plats forts del festival, The Cure, amb un concert de 3 hores, que va fer trontollar tota l’escaleta de concerts posteriors al seu, van gaudir de la qualitat del so de l’escenari San Miguel i van deixar caure un darrera l’altre els seu arsenal de clàssics pop, més enllà d’això, poca cosa més s’hi podia trobar.
Uns altres clàssics, Napalm Death, però en aquest cas de Grindcore, van presentar el seu darrer disc Utilitarian, que com sempre els serveix per tornar a estar de gira. Després de 25 anys de carrera van demostrar perquè encara són una referència i un grup molt respectat dins l’escena metàl•lica, el seu directe és demolidor.
Coincidint en horari amb el concert de Napalm Death, Dirthy Three, la banda de Warren Ellis, violinista dels Bad Seeds de Nick Cave, hipnotitzava el públic que s’havia acostat a l’escenari ATP tant per la posada en escena d’Ellis amb els seus estiraments impossibles com per la intensitat de la seva proposta que guanya molts enters en directe. Així com l’any passat vam poder gaudir del concert dels actuals reis del slow core, amb uns Low molt inspirats, aquest any al mateix escenari vam poder gaudir d’un dels pares d’aquest gènere, els nord-americans Codeine, un directe molt aconseguit però difícil de digerir si un no està acostumat a les formes del slow core.
Dissabte 2 juny
Última jornada al Parc del Fòrum que va començar amb una Sharon Van Etten, que tot i tenir moltes similituds amb Feist, tant a nivell compositiu com pel seu to de veu, va acabar convencent-nos a tots de que la seva proposta era mereixedora d’estar a l’escenari gran del Primavera.
Parada i fonda davant del concert que van oferir els bascos Lisabö a l’escenari Ray-Ban, van fer el concert més sincer i entregat de tot el festival, van demostrar el perquè són un grup de referència dins l’escena indie estatal i que el seu darrer disc Animalia Lotsatuen Putzua és una experiència que val la pena ser viscuda en directe. Un dels millors concerts del Primavera d’enguany.
Després de la descarrega de Lisabö va ser difícil trobar un concert que estigués a l’alçada del viscut feia uns minuts, en el meu cas particular ho vaig intentar per tres bandes diferents. Primer amb Bradford Cox amb el seu projecte Atlas Sound, que personalment no em va enganxar; després amb uns Girls Names que no feien altra cosa que el mateix refregit de The Cure i The Smiths que ja ens han venut tantes vegades des de terres angleses com “the next big thing” i finalment amb uns King of Convenience que van afegir una part més “festivalera” al seu repertori més intimista. Certament, van aconseguir una gran congregació de públic que va gaudir molt del seu concert però personalment tampoc em va enganxar. A vegades està bé reconèixer les filies i fòbies personals.
Aquest impàs de grups va ser ràpidament oblidat quan el francès Dominique A va començar el seu concert a l’escenari Ray-Ban, presentant el seu darrere “Vers les lueurs” d’enguany, acompanyat per una secció de vent i una banda absolutament solvent, contundent i elegant al mateix temps, tot un regal i una llàstima que coincidís amb altres concerts importants al mateix temps (Beach House i Real Estate).
Abandonar el concert de Dominique A per poder veure Real Estate tot i no ser una mala elecció si que va ser un greuge comparatiu per a la banda de New Jersey que encara ha d’acabar de rodar el seu directe, tot i que tenen una molt bona base de cançons pop que a la llarga poden funcionar molt bé.
El so va deslluir el concert d’uns Yo la tengo que han esdevingut uns clàssics del festival, haver de caminar fins a l’escenari Mini perquè un problema tècnic t’espatlla un concert és una mala passada. De tornada de l’escenari Mini em vaig aturar per poder veure al pare del postmetal Justin Broadrick recuperant el seu projecte anomenat Godflesh i que va marcar tant a l’escena del metal dels 90’s, ara mateix, però, la seva proposta ha perdut el punt innovador que la feia tant interessant, només per a nostàlgics (com era el meu cas).
Finalment, Justice, van fer el que s’esperava d’ells oferir un final de festa oficiós (ja que encara quedaven molts grups per tocar) pel festival, el duet francès (una altra semblança amb els Daft Punk) no van enganyar a ningú, la gent anava a passar-ho bé i això és el que els van oferir, gran muntatge audiovisual i només un “però”, en directe es nota un pèl que el seu darrer disc no ha acomplert les expectatives que hi havia al seu voltant això provoca que sempre hagin de mesclar els mateixos talls de veu (D.A.N.C.E., We are your friends i Audio, Video, Disco) més enllà d’això, totalment recomanable.
Bé, doncs això és el que ha donat de sí el Primavera Sound 2012, ara ja podem començar a fer travesses de cara als grups del 2013. David Bowie, Radiohead….
Jordi Villar
MagmaCultura