El passat dissabte 7 de juliol va començar la 66a Edició del Festival d’Avinyò.
Fins al dia 28 de juliol aquest festival, considerat com el festival de teatre més important del món, oferirà més de 40 espectacles a la secció oficial (sense incloure les exposicions i concerts que hi ha al voltant d’aquesta programació) i més de mil cent espectacles de la secció Off Avignon, mostra que any rere any presenta més adeptes.
Avinyò és una ciutat petita a la regió de la Provença amb menys de 100.000 habitants durant 11 mesos a l’any. Generalment s’hi respira calma tot i la gran afluència de turistes que visiten l’opulent patrimoni artístic (bona part reconegut com a patrimoni mundial de la humanitat) que ha quedat de la que fou la residència papal al segle XIV.
Durant el mes de juliol, però, la ciutat es transforma.
Avui tots els edificis d’Avinyò tenen les façanes tapades per cartells de les més de 1200 produccions que hi ha cada dia. Els carrers estan plens d’actors, cantants, ballarins… fent promoció de l’espectacle que ofereixen a programadors, aficionats, turistes i amants del teatre que omplen els carrers i les places de gom a gom. Això obre, també, tot un món de possibilitats a les companyies petites de teatre de carrer que aprofiten l’avinentesa per animar els carrers de la ciutat a canvi de la voluntat.
El festival de teatre i arts escèniques d’Avinyò es va iniciar l’any 1947, fundat per Jean Vilar, amb voluntat d’oferir un espai al teatre contemporani i menys elitista per a trencar, paral·lelament, amb la tradició dels festivals de teatre que ja hi havia a França. Gràcies a la promoció d’espectacles de nous autors i la voluntat de millorar i adaptar-se als nous temps, aquest festival ha aconseguit posicionar-se com el festival d’arts escèniques i teatre més antic i més cèlebre de França i, actualment, un dels més importants del món.
L’any 1966 André Benedetto presenta ‘Napalm’ i comença així la tradició paral·lela del festival Off Avignon que a dia d’avui, i desprès d’una important reestructuració l’any 2007, està considerada pels programadors d’arreu del món com el festival mundial de teatre i arts escèniques independents.
Aquest any el festival Off Avignon compta amb la presència de 8 companyies catalanes gràcies a la proposta de l’Institut Ramon Llull anomenada Avignon à la catalane. Aquesta programació pot servir de plataforma per a moltes companyies de cara a gires i programacions a altres teatres dins i fora de França, com pot ser el cas d’Operetta de Jordi Purtí, una de les apostes catalanes destacades que s’ha presentat al festival i que està actuant diàriament al Théâtre de Béliers. Aquesta proposta compta amb la participació d’una vintena de cantants i actors que combinen l’espectacle gestual amb la música a capella interpretant conegudes obres de la música clàssica i està esdevenint un èxit rotund entre el públic més fidel al festival des del primer dia d’estrena.
Només així s’entén l’èxit d’aquest festival: una programació immensa, variada i de qualitat, una plataforma d’unió i contacte entre artistes i programadors, un públic fidel i entregat que omple els carrers i les sales en busca de l’espectacle del que han sentit parlar o que els han recomanat… ja que a Avinyò el màrqueting més efectiu segueix (i m’arrisco a dir seguirà) sent el boca-orella.
Si encara no sabeu que fer amb els dies que queden de juliol o penseu en una escapada lúdic-cultural, Avinyò és la propera parada, jo crec que us sorprendrà gratament.
Fa uns dies mirant la secció de cultura d’un conegut diari, vaig veure una notícia sobre l’exposició Genealogies feministes en l’art espanyol 1960-2010 al MUSAC de León. Va ser en aquest moment que vaig fer memòria de les meves classes d’Història de l’Art a l’institut per comprovar si recordava alguna dona que apareixes en el temari. El cert és que nano en vaig recordar cap. He de reconèixer que no destaco per tenir bona memòria, però no, realment no n’hi havia cap. Per què? No hi ha hagut cap dona mereixedora de ser esmentada en els temaris? O per contra, han estat les eternes oblidades?
Segurament, la gent especialitzada en el tema o a qui li agradi l’art coneixerà la trajectòria de moltes d’aquestes dones, però si preguntem a una persona no familiaritzada amb l’art sabrà dir-ne algun nom? Si preguntéssim a qualsevol persona, a l’atzar, sobre el nom d’un artista quants dirien el nom d’una dona? Potser estic generalitzant, però segurament sentim més noms d’home que de dona.
Així que com que sóc curiosa de mena i m’agrada molt perdre’m per Internet, em vaig posar a buscar informació sobre el tema i la veritat, hi ha informació, i molta! La història de les dones creadores és ben llarga. Per tot això, i perquè sempre m’ha agradat conèixer el paper que ha tingut la dona al llarg de la història, us explicaré què he descobert navegant per la xarxa sobre les dones i l’art.
La dona ha estat moltes vegades objecte d’art, representada de mil i una formes en quadres, escultures, etc. Però i la dona com a subjecte en l’art? Plinio el Vell en la seva Història Natural ens diu “La primera obra d’aquest tipus (plàstica) la va fer en argila l’argiler Butades de Sición, a Corint sobre una idea de la seva filla; enamorada d’un jove que pensava deixar la ciutat: la noia va fixar amb línies els contorns del perfil del seu amant sobre la paret a la llum d’una vela. El seu pare va aplicar després argila sobre el dibuix al que va dotar de relleu, i va fer endurir al foc aquesta argila amb altres peces de terrisseria”. Segurament, com en aquest relat, inicialment, moltes obres de dones van ser atribuïdes a homes o van viure sota la seva ombra; però sempre hi ha hagut dones que han destacat, aquí en tenim a algunes:
De les primeres artistes femenines podem destacar a Sofonisba Anguissola com a primera dona pintora del Renaixement. Una de les seves obres més conegudes és el retrat de Felipe II que es pot veure al Museu del Prado. Una altra destacada és Artemisia Lomi Gentilesch pintora més popular del Barroc, una de les seves obres més importants va ser Judith decapitant a Holofernes.
Entrant ja al segle XX les dones comencen a recollir els fruits de les dones lluitadores del segle XIX, s’inicia el camí cap a una nova era artística on les dones comencen a desenvolupar el seu art. Tenim grans noms de dona en aquesta època, aquestes s’apropen al món de l’avantguarda artística, Geòrgia O’Keefe, Tamara Lempicka o Hanna Hoch, en són grans exemples.
Però és principalment a partir dels anys 60-70 amb el desenvolupament del feminisme radical quan es veu impulsat l’art realitzat per la dona, en aquests anys també es realitzen estudis històrics sobre el paper de la dona en l’art com a subjecte. En aquest període, l’art femení evoluciona i es converteix en una forma de reivindicar la igualtat social i destacar el paper de la dona a nivell social, polític, sexual i cultural. Cindy Sherman, Yoko Ono o Eva Hesse són grans exemples de l’art reivindicatiu d’aquesta època.
Actualment hi ha moltíssimes dones que es dediquen a l’art, podríem escriure línies i línies sobre elles i les seves obres, però si em permeteu, m’agradaria destacar-ne una que personalment m’ha agradat i ho faré amb una frase seva “veig la meva obra com un excursus en el tema del feminisme i de l’Islam contemporani, un debat que observa amb el microscopi alguns mites i realitats i que arriba a la conclusió que tot és molt més complex del que molts havíem pensat”. A través de l’art, Shirin Nahat explora i mostra la vida de les dones a Iran.
Havíeu sentit mai el nom d’aquestes dones? Jo sent sincerament, no. Però ara si alguna vegada em pregunten a l’atzar el nom d’algun artista, a partir d’ara podré de dir, almenys, el nom d’una dona, espero que molts de vosaltres que estiguéssiu en la meva mateixa situació a partir d’ara també pugueu fer-ho.
Noelia Porrua
MagmaCultura