• Linked IN
  • Rss
  • Youtube
2015. Aproximació als reptes del sector cultural davant les previsions de les tendències digitals

Més enllà de l’aparent modernització dels museus amb campanyes de twitter com #museumselfie, hi ha realment un aprofitament de les tecnologies en tots els àmbits de la gestió cultural?

Fa uns dies va tenir lloc la segona edició internacional del #museumselfie, una iniciativa que convida als ciutadans a fer una foto de si mateixos davant les seves col•leccions preferides i compartir a les xarxes socials com Instagram o Twitter, en un 2015 on el regal estrella d’aquests reis d’orient ha estat precisament el gadget per fer-se selfies. Tot i que la idea és, si més no, simple, l’acollida és massiva i la creativitats dels instagramers no deixa de sorprendre una xarxa inundada per un dia de cultura.

El Museu del Disseny de Barcelona, per la seva banda, posa en marxa un perfil de Pinterest, on integra obres de les col·leccions d’arts decoratives, ceràmica, disseny de producte, tèxtil, indumentària i arts gràfiques. Una xarxa fins ara minoritària però molt escaient per la temàtica del museu i que té unes bones perspectives de creixement. I aquest és només un dels perfils que han engegat a les plataformes de comunicació digital.

Algunes experiències com aquestes poden donar lloc a pensar que realment el món de l’art es troba integrat en el procés de digitalització, i és cert que són experiències interessants o enriquidores, però més enllà de la comunicació digital en comptades ocasions s’estan aprofitant totes les oportunitats que la tecnologia brinda. Què hi ha de la gestió de públics? La integració de les tecnologies per enriquir i personalitzar l’experiència del visitant als museus?

Les TIC en la gestió cultural

Els canvis de fons encara han d’arribar. Podem veure un exemple clar amb la conversa que aquests dies tenia lloc a Twitter al voltant de les exposicions del CaixaForum. Aquest centre prohibeix penjar a la xarxa imatges de les seves exposicions i està afectant a la seva influència a les xarxes socials. El motiu: els drets d’autor de les obres que limiten la capacitat del centre per dinamitzar els continguts a internet. Precisament la legislació en matèria de drets d’autor és dels elements més conservadors i complexos de modernitzar. El sector de la gestió cultural, moltes vegades més cultural que gestor, ha de prendre seriosament aquest repte. En l’àmbit musical o audiovisual ja apareixen plataformes com Filmin o Spotify que permeten que els autors siguin remunerats per la seva feina ajustant-se a noves dinàmiques de consum per part dels ciutadans, però en sector artístic queda molt per reflexionar quina pot ser la manera de fer l’encaix entre les obres i el consumidor.

En relació a les diferents tipus de llicència que apareixen iniciatives interessants com el recent l’alliberament de milers d’imatges per la Wellcome Images Colletction de Londres sota la llicència Creative Commons (CC BY). Són més de 100.000 imatges, incloent manuscrits, pintures, gravats, fotografia primitiva i anuncis. Estan disponibles gratuïtament a través de Wellcome Images. En aquest fons es poden descarregar directament imatges de la col·lecció londinenca perquè els usuaris lliurement puguin copiar, distribuir, editar, manipular. Un ric patrimoni d’imatges històriques, que van des antics manuscrits mèdics d’aiguaforts d’artistes com Vincent van Gogh i Francisco Goya.
Alguns museus catalans comencen a treballar a petita escala i amb el recolzament de voluntaris d’Amical Wikimedia en aquesta línia. Però el fet que la iniciativa sorgeixi de la societat civil i des del voluntarisme implica que realment es troba als darrers graons de l’escala de prioritats en un context complex per al sector.

Un dels reptes que proposa la digitalització al sector cultural és precisament com l’art pren sentit més allà de les parets físiques de les institucions culturals: museus, centres d’exhibició, galeries, etc. En aquest punt és interessant citar ‘The Art Everywhere project’ que va tenir lloc al 2013. La ciutat de Londres es va omplir d’obres d’art: cartelleres, parades d’autobús, grans eixos viaris, estacions de tren i de metro, centres comercials i edificis d’oficines, entre d’altres llocs. Uns 2.000 autobusos de Londres i 1.000 taxis negres transportaven les obres d’art per la ciutat londinenca. Els usuaris de smartphones podien descarregar una aplicació a través de Blippar, la qual cosa els permetia apuntar amb els seus mòbils intel·ligents i tenir l’accés a la informació digital sobre cada peça. Una aplicació utilitzada de manera regular pel món publicitari.

I precisament entre les aplicacions que cal estar atent aquest 2015 trobem Google Now, i aquí el citem com a símptoma de la direcció en que van les coses. És una de les moltes aplicacions que millora l’experiència de l’usuari agregant informació de, per exemple, les atraccions més properes com bars, restaurants, museus en funció de les preferències de l’usuari. Aquesta aplicació també ofereix la possibilitat d’informar-se quan el propietari de l’smartphone passa per davant d’una botiga que disposa d’aquell producte que cerca. Poden les institucions culturals aprofitar les possibilitats de la hiperpersonalització del contingut per oferir continguts a persones amb diversitat funcional? O en funció dels consum cultural recent de l’usuari oferir-li informació que serà del seu interès? Pot, llavors, servir per millorar la gestió de públics? Queda clar que més enllà de les campanyes de comunicació a les xarxes, aquestes són els reptes per on passa el canvi de paradigma a la cultura.

El món dels ‘Werables’ és també un camp que la cultura encara ha d’explorar. 2014 ha sigut l’any en què les empreses han començat a presentar objectes intel·ligents que poc a poc aniran inundant el mercat: roba intel·ligent, les Google Glass, etc. La seva aplicació al sector encara trigarà, però comencen a aparèixer experiències interessants que han d’obrir nous camps d’acció. És el cas de la Fashion Wearable Orchestra que substitueix els instruments per roba elàstica que reacciona als moviments corporals. Cada peça de roba té un so diferenciat i a través de diferents sensors d’elasticitat reprodueixen el so dels moviments dels ballarins.

Així doncs, les interseccions entre la tecnologia i l’art no es limiten a l’àmbit de la gestió, en matèria de la creació artística comencem a trobar creacions que tenen molt present aquestes possibilitats.

Precisament el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofía arrenca el 2015 amb ‘Sistema operativo’, una interessant exposició d’un dels principals referents del net art a Espanya, Daniel G. Andújar. Amb una reflexió sobre les tecnologies i el risc de l’escletxa digital que els interessats en aquest camp no poden deixar de visitar.

Cal una aposta arriscada que implementi el format beta permanent

Aquestes són només algunes reflexiones caçades al vol que intenten mesurar el pols de la contemporaneïtat agitada, líquida i veloç . El canvi de mentalitat del sector, però va més enllà de la implementació d’accions concretes, de objectes intel·ligents diversos, o exposicions i activitats que els incorporin, el sector ha d’adaptar-se a un entorn constantment canviant, innovador, disruptiu i incert ha de ser capaç de convertir-se en una beta permanent de si mateix en constant evolució.

Alguns dels exemples extrets es referencien a: https://lestraperlista.wordpress.com/2015/01/13/tendencias-culturales-que-ya-estan-aqui-2015/

Laura Quinto
MagmaCultura

Xarxes socials culturals: i tu, de quina ets?

Cultunet? Artwork Project? Devianart? Meetinarts? Us sonen aquests noms? A nosaltres fins fa uns dies no. Fa poc, mentre llegíem alguns “tweets” vam veure una notícia que parlava sobre la creació d’una xarxa social adreçada a professionals de la cultura i, a partir d’aquí, vam descobrir un món nou de xarxes dedicades a l’àmbit cultural. Què en sabem sobre les noves plataformes digitals en el sector cultural? Com les poden utilitzar els professionals de la cultura? I per últim, què ens aporten a nivell professional? A partir d’aquestes preguntes va sorgir aquest post.

Vivim en un món en el qual treballem diàriament connectats a la xarxa, i som usuaris de xarxes socials com Facebook, Twitter, Linkedin, etc. Aquest fet ens va dur a reflexionar sobre les infinites oportunitats que se’ns presenten a través de les noves xarxes socials dedicades a l’àmbit cultural.

Per aquest motiu n’hem escollit dues: Cultunet y Meetinarts. Considerem que cadascuna d’elles aporta l’on, el quan i el com conèixer noves tendències artístiques, interactuar amb d’altres professionals de la cultura i donar a conèixer les nostres propostes dins d’aquest àmbit.

Cultunet inicia la seva trajectòria cultural l’any 2010 i és un projecte desenvolupat per l’Organització d’Estats Iberoamericans (OEI) i Área de Trabajo (empresa editora de la revista g+c). Navegant per la web observem dues parts molt diferenciades, la xarxa social i la part més expositiva. Ofereix la possibilitat d’interactuar amb d’altres professionals, realitzar cerques d’activitats culturals, ofertes de feina, cursos, convocatòries de licitacions i tot allò relacionat estretament amb la gestió cultural. Cultunet destacaria més per l’ampli ventall de possibilitats que ofereix tant en la part formativa com en la laboral, i no tant com a punt de trobada entre professionals de la cultura.

cultunet

Meetinarts és una xarxa social cultural que permet la comunicació entre artistes, gestors culturals, empreses i professionals de la cultura. A través d’’Escenari’ pots interactuar amb la resta d’usuaris i donar a conèixer la teva feina, empresa o les teves obres. Es tracta d’una plataforma molt més dinàmica, amb un aire més de noves tendències i del conegut Sharism (intercanvi), el nou fenomen que va sorgir quan l’entorn de la xarxa va presentar noves oportunitats als usuaris.

meetinarts

Paral·lelament a aquestes xarxes socials dedicades a l’àmbit cultura, en trobem d’altres com Artwork Project o Devianart que, bàsicament, han estat creades per oferir un espai als artistes i donar a conèixer la seva obra a través de la xarxa. Principalment estan pensades per a artistes plàstics i fotògrafs.

A mode de reflexió, ens preguntem, realment sabem com afrontar el canvi? Estem preparats? Com bé deia la fundadora de Meetinarts, Adriana García-Abril Ruiz, “toca reinventar-se”. Hem de ser conscients que les vies d’accés i de participació dins del món cultural estan canviant constantment, per això hem d’aprofitar les oportunitats que se’ns brinden. Tenint en compte que en el sector cultural del nostre país, la tendència a connectar el món real amb el virtual encara està en un estat incipient, pensem que és un bon moment per innovar i renovar els nostres hàbits de treball dins de la cultura i obrir-nos a noves formes d’interacció amb la resta de professionals.

Tal com va dir Paul Graham: “Quan veus que s’ està aprofitant la nova tecnologia per donar a la gent el que vol, que no tenia abans, probablement estàs veient a un guanyador. I quan veus quelcom que simplement està reaccionant a la nova tecnologia intentant preservar una font d’ingressos existent, probablement estàs veient a un perdedor”.

fotogran

Noelia Porrua i Mar Salas
MagmaCultura

La protecció dels drets d’autor en l’era digital, una modesta reflexió

Un cop ja han passat uns quants dies de la polèmica votació de la coneguda com a “Llei Sinde”, que en el fons era una llei dins d’una altra llei de major rang (més info), i de veure com el que en principi havia estat un cop a la industria encarregada de gestionar els drets d’autor, pel que sembla pot ser que finalment es pugui tirar endavant.

La mesura impulsada pel govern estatal, proposa el tancament de les pàgines web on hi haguessin continguts dels quals no s’estigués en possessió dels drets de reproducció. L’acció ha mostrat una barreja de tonalitats grises que han confluït en aquest procés: la bona voluntat per preservar els drets d’autor que s’ha trobat de cares amb una indústria que encara no s’ha sabut actualitzar al nou escenari que planteja l’aparició d’internet (tot i que NOMÉS faci uns 15 anys de la seva popularització).

La situació ha arribat a un punt on fins i tot, el Sr. Àlex de la Iglesia ha hagut d’actuar com a interlocutor entre els diferents agents implicats (juntament amb David Bravo (més info), per tal d’aconseguir el consens que fins ara no s’ha aconseguit. En aquesta situació s’hi plantegen molts problemes col·laterals com poden ser: un SGAE que ha demostrat sistemàticament la seva falta d’ètica a l’hora de gestionar els drets d’autor, el fet que hagin sortit alternatives a aquesta empresa de gestió de drets d’autor que ja tenen reconeixement (Creative Commons…), el fet que el terrabastall s’ha produït sobretot a la industria musical, que és on les pràctiques professionals estan menys arrelades i on encara ens estiguem movent en un món molt amateur…

Però en el fons tot acaba, o segons el meu parer, en un canvi en el procés de consum cultural on hi ha algunes industries que no s’han sabut adaptar i que acaben donant tota la raó a les teories de Darwin.

M’explico posant dos exemples: l’any 2007 el grup Radiohead trenca relacions amb la seva discogràfica i decideixen cedir gratuïtament (o pagant la voluntat) el seu imminent disc anomenat “In Rainbows”, amb la voluntat d’aconseguir rendibilitzar-lo mitjançant els concerts de presentació i la venta de merchandising, el resultat? 1.200.000 descàrregues en una setmana i superar els ingressos dels seus tres àlbums anteriors.

L’altre cas, és el del tancament fa poques setmanes de la discogràfica VALE MUSIC, discogràfica que s’havia especialitzat en el producte “OPERACIÓN TRIUNFO” i en discos recopilatoris de música de ball, que s’ha produït en un moment on les ventes de vinil assoleixen xifres fins ara desconegudes.

Quina és la lectura que es pot fer d’aquests dos fets, segons el meu parer també, per una banda el fet que tinguis un producte de qualitat (en el cas de Radiohead i dels recopilatoris de música de ball és indiscutible, tot i que no entrem en cap cas en si un tipus de música agrada més que l’altra) i en segon cas en que el públic que consumeix aquest tipus de producte, quan aquest és de qualitat i té un cert bagatge cultural no li importa fer una despesa, ja que en el fons valoren l’esforç que hi ha darrera. En el segon cas, la gent que es comprava els discos d’OT a una gran superfície comercial i els posava a la mateixa bossa on hi havia els productes congelats, evidentment, el dia que poden aconseguir el mateix producte, encara que sigui d’una qualitat inferior amb un còpia gravada i amb una fotocopia per portada, difícilment seguiran comprant el cd a la gran superfície comercial.

Per tant, i a tall de conclusió, tot i que hi ha molt bona voluntat en una llei que busca protegir els drets de l’autor, potser també caldria crear tot una sèrie de “mecanismes” (la veritat és que no sé ben bé com anomenar-ho) perquè pugui identificar i voler practicar diferents tipus d’art o de pràctiques culturals, ja que l’experiència ens ha mostrat (en gairebé tots els casos) que la qualitat d’una proposta i el seu èxit sempre van de la mà. Però bé, en el fons també puc estar equivocat.

Jordi Villar
MagmaCultura

Futuroscope … futur de què?

La incorporació del món digital en la gestió de projectes està experimentant un canvi radical en el seu disseny i configuració espacial. Les eines digitals i les xarxes socials associades han adquirit un paper central en la seva configuració. No pot ser d’altre manera, les generacions digitals (aquelles que han nascut amb un ratolí sota la mà) ja comencem a agafar pes dins d’una societat cada vegada més canviat. I tot passa per la superació de les barreres que els analògics hem posat per sentir-nos “moderns”.

Avui en dia ja no es pot parlar d’un projecte cultural sense entendre’l des d’una perspectiva que integri d’una forma global totes les oportunitats que ens ofereix el món digital. I en aquest món canviant on encara avui la generació analògica ostenta bona part del poder de gestió i condemna als joves a l’atur, l’aposta pel món digital només adquireix protagonisme de forma subsidiària.

Primer es dissenya un projecte, després ens centrem en la web i finalment obrim un perfil al Facebook. I amb això ja ens n’anem contents pensant que hem incorporat al nostre projecte analògic una perspectiva digital. I senyor/es les coses ja no funcionen així i sino fixem-nos en els mons virtuals que ofereixen els jocs en línia que han esdevingut espais polítics on per primer cop s’han posat en marxa revolucions globals per canviar les normes establertes pel propi joc ( i pel seu propietari).

Ja no parlem d’eines complementàries sinó d’espais centrals de relació. Per què no ens podem imaginar l’espai virtual d’una exposició que sigui un espai relacional central de la pròpia exposició? Perquè un Reina Sofia necessita ser visitat per ser un centre de referència de l’art contemporani? Si les coses importants estan passant a la xarxa per què es continua focalitzant les polítiques de difusió en els continents i els continguts d’una col·lecció? No seria una aposta de futur dissenyar els projectes museogràfics centrant-nos primer en el món digital.

Deixeu-me posar un exemple. Si entreu a la pàgina web de Futuroscope (centre d’oci i paradigma del futur d’Europa) us trobareu tots els tics d’una visió analògica que vol ser digital. Podreu comprovar que tot allò que fa “moderna” una pàgina web hi és present: enllaç a Facebook, Twitter, un bloc, una revista digital, un catàleg interactiu, fins hi tot fan concursos de creació literària en català (amb presentació en castellà). Ara bé, totes les plataformes segueixen el mateix objectiu de “vendre entrades” perquè neixen com a complements al gran projecte analògic (el parc d’atraccions). I com aquest exemple centenars de projectes que, des d’una perspectiva analògica incorporen amb major o menor gràcia el món digital.

Potser si canviem en la forma d’orientar els projectes i els centrem en l’entorn del món digital aconseguirem entrar al segle XXI.

Arnau Vilardell
MagmaCultura

Neil Harbisson. Un eyebord a Can Manyé

Bon producte, bona programació, sinèrgies constants en el món de la gestió cultural.

El passat diumenge 17 d’octubre, l’Espai d’Art i Creació Can Manyé, d’Alella (Barcelona), va portar en Neil Harbisson, un noi mataroní (el seu nom despista, oi? el seu pare és anglès) que va fer vibrar tot el grup de persones que vam anar a veure’l.

El primer que cridava l’atenció era allò que portava al cap, una mena d’ull electrònic, un eyeborg com ell l’ha batejat. En Neil té una capacitat visual diferent a la nostra, ja que no pot veure colors. El seu pas pel Dartington College of Arts, on va anar a completar els seus estudis de música, el va posar en contacte amb un mestre de cibernètica que li va fer veure que amb l’ajut de la tecnologia podia expandir la seva capacitat sensitiva limitada. D’aquesta col·laboració va sorgir el projecte de l’eyeborg. Ja fa sis anys que el porta, enganxat al cap, i fins i tot diu que forma part d’ell, que és un apèndix, ja que dorm amb ell. L’eyeborg, el que fa és transformar les freqüències de llum que tenen els colors a freqüències de so, i equiparar cada color amb una nota.

Resolt el problema de la limitació visual que tenia, que li ha permès, aclarim-ho, no veure colors, sinó percebre’ls mitjançant sons, en Neil ha anat més enllà. Com hem dit, va anar a Anglaterra a completar els estudis musicals que tenia, i anteriorment havia estudiat batxillerat artístic. Tenia una vena artística, sens dubte. Ara, canalitza tots els seus esforços i inquietuds cap a l’experimentació vers el món dels colors i els sons, per a ell dos elements indestriables que considera que constitueixen un nou sentit, el sonocromatisme.

L’espai Can Manyé ens convida a veure l’exposició ‘Sonocromatisme.“L’art d’escoltar colors i pintar sons”’. Aquí hi podem veure alguns dels treballs que l’eyeborg li ha permès fer: d’una banda composar música d’allò que veu (ja que els colors els percep en microtons) i pintar música amb els colors d’allò que sent. Així, els retrats sonors ens permeten escoltar el so de les cares de personalitats com Montserrat Caballé, Jordi Pujol, Pau Riba, Antoni Tàpies, Woody Allen, Nicole Kidman, o Carles d’Anglaterra. I els quadres cromàtics fan un retrat a color de fragments de les grans obres de la música clàssica (de Beethoven, Bach, Mozart, Stravinsky, Verdi o Rachmaninov). També ha identificat els colors identitaris de 31 ciutats internacionals, o els colors de l’Himne dels Segadors i del Barça.

Un plaer veure’l i escoltar-lo, perquè el noi, de tracte molt personal i directe, després de permetre’ns experimentar, estava disposat a explicar i aclarir tot allò que la gent li preguntava, que era molt, ja que va generar un gran interès a tots, grans i petits.

Em sembla que aquest noi aportarà molt i no només en el camp artístic. En relació amb la creació artística, reconeix que està començant, ja que fins ara els seus treballs han tingut una orientació més de tipus científic, objectiu, d’anar coneixent possibilitats, d’anar delimitant camins. Té 28 anys, és jove i el seu esperit és de persona curiosa, creativa, lluitadora, o sigui que té tot el camí per davant . I afegeixo una altra qualitat: és una persona generosa. Diu que al desembre qui vulgui es podrà baixar gratuïtament per internet el programari que li permetrà crear-se el seu propi ull electrònic.

L’altra aportació del Neil que va més enllà de la dimensió personal i artística és la que sens dubte farà al món dels discapacitats visuals. L’ONCE ja s’ha interessat per ell. Així que confiem que en un futur no molt llunyà pugui revertir en totes aquelles persones privades del sentit de la vista, que puguin enriquir la seva percepció sensorial del món que els envolta.

Felicitats al Neil, pel seu esperit i els fruits del seu treball. Felicitats a Can Manyé, aquest petit centre cultural d’Alella, per programar coses tan interessants i per la seva voluntat de fer partícips petits i grans de les experiències vitals dels artistes que convida.

Més informació en aquests blocs en castellà: El artista que oye los colores, El primer cyborg del mundo, Imprescindibles de la ciencia i Neil Harbisson el primer cyborg registrado. I en català Escoltant els colors i La Malla.

Imma Fondevila
MagmaCultura

 1 2 >>