Gestió de públics: noves propostes per a nous reptes

Les eines tecnològiques esdevenen una bona oportunitat al servei dels gestors culturals per a respondre a les noves necessitats dels centres culturals

La jornada Entre la tecnologia i el cafè. Una anàlisi crítica dels models de gestió d’audiències que es va realitzar a l’Aula Magna de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (endavant UB) el 27 de setembre passat, pretenia ser “un espai per al debat conceptual, metodològic i tecnològic sobre les audiències dels equipaments culturals, el grau de coneixement que en tenen els seus responsables, les metodologies relacionals i l’ús de les aplicacions tecnològiques del mercat”.

Quan sembla que el concepte de democratització de la cultura ja està plenament assumit pels gestors culturals, i s’han abocat a generar productes i a crear programacions diverses per a satisfer les diferents necessitats de públics diversos, i a aplicar els criteris d’accessibilitat (ja sigui física, sensorial o cognitiva), una de les noves qüestions que preocupa als equipaments culturals és com s’arriba a aquests públics i se n’aconsegueix la seva fidelització.

La clau, un cop creada la gamma de productes, és fer-los arribar als segments de públic corresponents, i aconseguir una resposta satisfactòria que desemboqui en la consolidació d’usuaris habituals del museu o equipament, objectiu no poc ambiciós.

Per a començar, per tant, calen canals, mitjans que posin en relació institució i usuari, i eines que permetin analitzar-ne el seu perfil per tal de generar accions el més personalitzades possibles. En el marc del consum cultural, no hi ha altra opció que aplicar els mètodes del màrqueting relacional, on al contrari del transaccional o tradicional -orientat a la venda immediata i indiscriminada del producte- cerca oferir el producte adequat a cada tipologia d’usuari i a garantir-ne el consum de qualitat i sostingut en el temps.

En el terreny de les aplicacions tecnològiques, és en els darrers tres anys que s’han produït més canvis. Els equipaments van passar, de vendre directament i presencialment les entrades, a vendre-les també a través de plataformes, on les ofertes arribaven a tots els públics massiva i indiscriminadament. Els costos de les comissions i el no control de les dades dels usuaris van portar a qüestionar-se aquest model de tall transaccional, que va conduir cap a dues solucions diferents: una, liderada per alguns teatres i museus, que van començar a generar el seu propi sistema de venda on line; i una altra liderada per iniciatives del camp de la informàtica que han adaptat o fet més o menys a mida softwares per a vendre entrades i recollir i controlar les dades. Per una via o altra, els equipaments comencen a disposar ja de mitjans suficients per a conèixer i interactuar amb els seus públics.

Imatge_1

Aquestes eines són eficaces i econòmiques, si més no per als grans equipaments, però la finalitat, la metodologia i la filosofia que hi ha al darrere cal que estiguin ben definides. La tecnologia ben dissenyada i ben aplicada ha de permetre més que un simple comptatge i increment de les vendes. El registre i anàlisi de les dades permet arribar a conèixer l’històric de cadascun dels consumidors, fer llistes de distribució, conèixer l’opinió, fer prospecció de tendències, etc. Al cap i a la fi, proporciona informació que permet la presa de decisions atenent a les necessitats reals dels usuaris dels equipaments culturals. 

Per tant, si està ben definida la seva filosofia i metodologia, la tecnologia esdevé la millor aliada dels nous gestors culturals per a desenvolupar plenament polítiques culturals que poden aprofundir, encara més, i de forma més substancial, en la democratització de la cultura, entesa aquesta no només com la capacitat d’eixamplar la participació de totes les tipologies de públic, oferint-los productes atractius i eliminant barreres, sinó també en la capacitat d’aquestes d’incidir en la presa de decisions i en especial en l’articulació de nous discursos i nous formats d’aprenentatge.

Des de MagmaCultura portem més de vint anys treballant en la creació de productes i en la gestió de serveis per a públics dels museus de Catalunya i d’altres equipaments culturals també d’arreu d’Espanya. La nostra filosofia, basada en una ferma vocació de servei vers les institucions culturals i vers als seus públics, ens ha dut a actuar sempre intentant dissenyar els millors projectes i a millorar en el dia a dia dels nostres serveis adreçats als públics dels equipaments.

I ara hem detectat que és el torn d’incorporar els coneixements que hem adquirit al llarg dels anys en la nostra pràctica diària, veient quines són les necessitats de les institucions, però també les dels seus usuaris i les dels professionals que actuen entre els dos, és a dir, els equips d’informadors i mediadors. En aquest sentit, des de l’Àrea de Projectes de MagmaCultura, fa uns mesos que estem desenvolupant unes eines tecnològiques amb l’objectiu de facilitar les tasques internes de gestió dels equips implicats, millorant els processos de comunicació i gestió, i d’enriquir les tasques d’interpretació i comunicació amb els públics. Unes eines que constituiran una plataforma integral de gestió de públics i que en breu podrem posar en pràctica als equipaments on estem presents amb els nostres projectes o serveis. Tanmateix, estem desenvolupant una eina de ticketing i gestió de cues que esperem que enriqueixi l’oferta actual que ha sorgit durant els darrers anys de la mà de les empreses informàtiques.

La jornada desenvolupada a l’Aula Magna de la UB va ser intensa i molt interessant, plena de reflexions i aproximacions a serveis presents al mercat i a les experiències d’alguns equipaments de referència, com el Teatre Kursaal de Manresa, el MNAC, el Teatre de l’Aurora d’Igualada o el Teatre Lliure de Barcelona. Esperem poder assistir a la propera jornada amb una proposta pròpia, i mostrar-ne els resultats validats per les institucions amb què col·laborem. Tanmateix, compartim plenament el clam final de la jornada, expressat pels seus organitzadors com a resum de l’esperit que regnava entre tots els professionals allí presents: entusiasme, rigor, mètode, temps, continuïtat, treball i creativitat. Els ingredients necessaris per a garantir una gestió cultural professionalitzada i de qualitat.

Imma Fondevila
Directora de Projectes de MagmaCultura

Gestió Cultural, nous reptes, un recorregut cultural sense retorn

Qualsevol organització cultural ha d’aspirar a l’excel•lència i a la qualitat en el seu procés constructiu professional i organitzatiu. Afirmar o fer referència a aquests conceptes des de la vessant de la gestió cultural no tan sols es fa estrany sinó que rarament es fa, ja que moltes vegades, des d’una determinada actitud vital, s’assumeix que la gestió de la cultura parteix d’unes deficiències cròniques pròpies del sector derivades de la manca de recursos, que condicionen la professió i impossibiliten el creixement natural a diferència del que passa a d’altres sectors productius.

Existeix un triumvirat en el sector cultural. El primer, la gestió de la pròpia cultura institucional, per part de l’administració i les fundacions privades; el segon representat per l’anomenada indústria cultural, amb molta importància i força del sector audiovisual i editorial (sense oblidar els sector teatral i musical) i que solen eclipsar amb les seves necessitats i urgències apoteòsiques altres realitats empresarials a dins de la cultura; i el tercer, i darrer, les iniciatives derivades de la gestió dels recursos culturals i la creació de projectes culturals. En la majoria dels casos, aquesta darrera expressió que anomenaré “de la gestió cultural” és subsidiària de la cultura institucional. També existeix una incipient presència tecnològica cultural que encara no ha definit la seva normal integració dins del sector, o que potser derivarà cap a un sector amb personalitat pròpia. Això depèn de tots nosaltres, de la importància que li donem i l’interès que tinguem a integrar-lo en tots els mitjans i possibilitats, confiant que aquesta nova oportunitat d’actualització i modernització que se’ns dóna de ser presents amb força i amb futur no derivi en un nou enfrontament entre el nou i el vell (enfrontament nociu i constant que perjudica el mateixos objectius de la cultura), habitual en alguns àmbits culturals.

Si ens referim a la cultura institucional, estem parlant de garantir l’accés públic i universal a la cultura com a objectiu preeminent de qualsevol política cultural. I per això es fa necessari parlar de nous models de gestió competitius i professionals que generin uns resultats qualitatius i quantitatius. Els projectes artístics i culturals institucionals no poden quedar com un guarniment estètic d’unes polítiques locals o nacionals, han d’incidir i imbricar-se en l’esdevenir social i econòmic del país. Des de la cultura i amb la cultura ha estat com històricament les societats han crescut en valors i qualitat de vida. Sense una cultura potent estem abocats a un debilitament com a societat i més en una època de profunds canvis socials, econòmics i culturals.

Les fundacions, en aquesta representació d’obligacions i funcions han d’acomplir els seus objectius fundacionals que regula la Llei de Fundacions. Fundacions que en alguns casos es representen com a simples organismes de gestió dels avantatges fiscals, com un joc de la creativitat financera i poca cosa més. Cal aprofundir en la Llei de Fundacions i de mecenatge per a facilitar el treball i el reconeixement de totes aquelles institucions fundacionals que gestionen una part significativa de la cultura del nostre país des de la vessant privada. Però també caldria requerir a les fundacions una adaptació al nous models de gestió, basats en l’eficàcia, l’interès general i el suport a la cultura en totes les seves expressions, ja siguin públiques o privades. Les institucions privades han de ser hàbils en detectar les oportunitats i no s’han de convertir en programadors subsidiaris de l’administració, ni en uns competidors de les mateixes administracions. La cultura no tan sols s’expressa amb els formats tradicionals, de llibre, espectacle o exposició; també pot esdevenir un fet determinant en polítiques socials, en el món del turisme, de l‘educació, sense oblidar la necessitat d’incidir amb força i creativitat en les noves realitats tecnològiques. Una carrera en la qual s’han de superar els continguts bàsics i banals amb propostes culturals atractives i d’interès “tecnològic” per a tots els públics.

Les indústries culturals tradicionals abans esmentades parteixen d’una crisi que les està fent canviar o evolucionar. Algunes ho interpreten com a repte o oportunitat i d’altres com la fi del negoci. És evident que hi ha un canvi estructural substancial d’un sector fonamentat en la producció, distribució i comercialització en uns canals específics. Amb la digitalització, aquest sector s’ha de plantejar un canvi de model de negoci i en alguns casos de producte. Si és cert que existeix al nostre país incertesa, és la mateixa que existeix a la indústria audiovisual o llibretera a Anglaterra i a França, per posar dos exemples. Però també és ben cert que amb la digitalització s’obre un món d’oportunitats que acabaran conquerint aquelles iniciatives i cultures que parteixen del fet com una oportunitat i no com una tragèdia incontrolable de dimensions inabastables. Partint com partim en el nostre país d’un coneixement i experiència en el sector audiovisual i editorial contrastat durant dècades, com es poden acoquinar ara en aquests moments tan transcendentals per al futur? Sens dubte per a la nostra cultura és una gran oportunitat i qui no ho vegi així no té res a fer. No oblidem, per altra banda, que dins de la indústria cultural, i com a contraposició a la digitalització, o al fet virtual, es dóna un ressorgiment de la cultura presencial, com són els espectacles teatrals, musicals… que fa pocs anys vivien un procés de retrocés de públics alarmant.

I arribem al subsector del sector, que s’anomena de la gestió cultural, en el qual MagmaCultura estem integrats i assumits, on la majoria d’iniciatives són dependents de les institucions, i que difícilment se les arriba a tenir en compte en polítiques industrials, econòmiques i culturals (ni a dins de la cultura, ni a fora). I que malgrat tenir una àmplia representació atomitzada, amb iniciatives que cerquen en molts casos l’autoocupació, cada cop tenen més incidència i més pes específic en la cultura en tots els seus àmbits. Són projectes que neixen i comencen a funcionar des d’una absoluta llibertat i un interès radical per la cultura. Amb grans dosis d’ingenuïtat, sense formació específica en la gestió i organització empresarial, ni amb organitzacions on referenciar-se en el seu dia a dia. Sense responsabilitats de gestionar cap institució o recurs cultural, de no tenir cap fons bibliogràfic per a comercialitzar. Són iniciatives que un cop superats els entrebancs d’indefinicions del propi sector, fan un gran nombre d’aportacions d’I+D a la cultura, són la innovació, i en molts casos arriben a alts graus d’especialització, generant nous productes, noves oportunitats de negoci per al sector, que hem anomenat d’indústria cultural. I a la vegada són una referència ineludible per a les institucions culturals, a l’hora de crear, dinamitzar, comunicar, gestionar els mateixos recursos i productes culturals. Existeixen nombroses iniciatives arreu del territori espanyol, i algunes del tot professionalitzades, amb un alt grau d’excel•lència i qualitat, equiparables a empreses d’altres sectors emergents. A tall d’exemple, ens trobem al Grup Xabide i Trànsit Projectes en la gestió de recursos socials i culturals, A Portada en la comunicació cultural, Indissoluble i La Fàbrica en la producció d’exposicions, ARTImetria, en consultoria cultural, etc… Empreses que no tan sols són el resultat conjuntural d’un moment determinant, són el resultat del treball d’un sector econòmic emergent representat en les societats avançades que pensen i creuen en la cultura com a motor de canvi i de transformació social. Per això des de tots els àmbits de la nostra societat s’ha de facilitar la integració i la normalitat de la gestió cultural i les organitzacions que la representen i que no tan sols aporten presència nova en el panorama tradicional de la cultura, sinó que també són l’embrió tècnic necessari per a un canvi metodològic, conceptual i estratègic de la cultura i de la societat. I sobretot, sense complexos ni manies derivades d’una predeterminada manera d’entendre la cultura.

Artur Duart
MagmaCultura

Crèdits imatge: feuilllu

Reflexions en torn al paper dels museus en l’educació i les TIC

Entre els dies 24 i 26 de març, en el marc de les XIV Jornades de Museus i Educació que organitza el Museu Marítim de Barcelona, s’ha debatut sobre la importància de promoure la participació real dels visitants en l’entorn virtual, entès aquest com a nou escenari del qual no es pot sostreure cap institució museística. En les jornades, s’han presentat experiències actuals com CCCB-Educació, Una mà de contes, Pau Casals o Cada Día una Foto, i s’han plantejat anàlisis i reflexions sobre per què i com actuen els museus en la concepció i ús de les TIC.

Confiem que aquestes reflexions que sorgeixen d’alguns museus  actius tinguin ressò en el conjunt d’aquestes institucions, moltes d’elles ancorades encara en premisses obsoletes, i que assumeixin el seu nou rol social i per tant el compromís d’esdevenir eines eficaces per a l’enriquiment social i cultural de les comunitats on s’insereixen i de la societat en general.

Imma Fondevila
MagmaCultura

Mitologies

Roland Barthes en el seu llibre/assaig “Mitologies” explicava com actua la construcció dels mites en l’imaginari dels mortals. Segons el mateix escriptor francès, el mite pot actuar a diferents nivells sobre l’ésser humà. Dels diferents “usos del mite” que es proposen en aquest assaig, en destaco especialment dos:  l”individu evoca en el mite el seu alter ego, els seus somnis o anhels; per a aquest “usuari”, el mite representa una persona superior, algú a qui admirar o bé assemblar-se. Un altre dels usos del mite, seria que un envers un mite (persona o objecte) sent una experiència estètica elevada o bé un escapisme de la realitat.

Pel que fa a l’últim ús presentat en el paràgraf anterior, us voldria escriure/presentar un mite que provoca aquesta sensació en mi, el que subscriu: Bette Davis, Betty Davis pels nostàlgics. Possiblement no era la més maca de les grans del Hollywood d’or, ni tenia les impressionants i inacabables cames de la Dietrich. Però tenia una presència en pantalla rebatedora i incomparable que la diferenciava de la resta dels míseres mortals. La seva lleugera silueta delicada i elegant, tan ben retratada i explotada en la pel•lícula “The Letter” (1940) del director alemany William Wyler, un dels artífexs de la construcció del mite Bette Davis, ens fa pensar en un nou llenguatge narratiu corporal.

La seva mirada, malèvola i trista, tan lloada pels millors cineastes de l’època, és com si amagués un sofriment inhumà. Una vegada en la filmoteca de Barcelona un adorable octogenari m’explicava que temps enrere, a Espanya, a les dones que tenien uns ulls desafiadors, freds, gelosos i penetrants se’ls deia que tenien els ulls de Bette Davis. Aquí la mirada d’aquesta actriu entrava en la categoria d’adjectiu, els mites són mites quan es conceptualitzen. Vegeu “The Little foxes” (1941) també de William Wyler. En aquesta pel•lícula el personatge de Regina, interpretat magistralment per Bette Davis, conspira, fa xantatge i fins i tot deixa morir al seu propi espòs, alhora que enamora, sedueix i desperta un instint de protecció entre els homes que la rodegen. Era una dualitat interpretativa aconseguida solament amb uns ulls. Els mateixos ulls, diferents mirades.

Segurament aquella pel•lícula que l’eleva de categoria i la va fer entrar a la vall dels immortals va ser “All about Eve” (1950) de Joseph L. Mankiewicz. Aquí Davis interpreta a una actriu víctima dels seus propis temors i inseguretats que ha d’acceptar l’inevitable pas del temps (malaltia patològica de totes les actrius/actors). Inoblidable l’escena de la festa on, com si d’una deessa grega es tractés, anuncia a l’espectador la tempesta emocional que esta a punt de presenciar i l’estat de còlera en el qual ella mateixa entrarà, i pronuncia la seva cèlebre frase – “Fasten your seatbelts it’s going to be a bumpy night” -. Sota aquestes línies podreu veure aquesta escena:

Sense més preàmbuls, els convido que vostès mateixos coneguin a aquest mite a través de les seves pel•lícules, i es submergeixin en la mitologia del cinema americà contemporani.

Jesús Feixa
MagmaCultura

Crowdfunding. Els diners corren o volen?

Una de les primers necessitats de la cultura en època de crisi és el finançament, l’altra els públics. A més, resulten una dualitat indissociable: si no tenim diners, no podem tenir públics, i si no tenim públics no podem tenir diners. Sembla d’una lògica aplastant malgrat que no sempre ha estat així. En molts projectes del passat no han calgut públics per a tenir diners, i no cal posar algun dels exemples que tots coneixem, i d’altres projectes o propostes culturals no han tingut diners, malgrat tenir públics. Són contradiccions pròpies de la cultura, que en algun moment s’haurien de superar amb criteris objectius, propis de qualsevol sector productiu.

Però continuem amb l’objecte de l’escrit i no marxem per la tangent, amb l’exposició d’una reflexió que em portaria cap posicions del tot enfrontades amb alguns del meus companys de la professió. Doncs arriba un nou model de sistema de finançament de la cultura, el crowdfunding, model de participació econòmica basat en la identificació amb el projecte i la participació individual de petits inversors. Inversors que identifiquen i comparteixen la concepció democràtica i altruista de la cultura, i inversors (més aviat petits inversors) que esperen una rendibilitat dels seus estalvis, adoptant un compromís amb el mateix projecte.

És un model que ha provocat molt enrenou, i que segurament té el seu precedent immediat en la campanya de finançament de l’Obama als Estats Units. Model que no pretén superar la deserció massiva dels partners actuals i la reducció de les inversions per part de les administracions, però que pretén donar una alenada d’aire fresc al malmès sistema financer de la cultura. I arribat aquest moment ens trobem iniciatives del tot interessants com són la campanya de finançament de la pel·lícula El cosmonauta amb 2576 productors, o el projecte de restauració de llibres antics ‘Apadrina un llibre! Conserva el futur, preserva el passat’ de la magnífica biblioteca de l’Ateneu de Barcelona. També hem vist com la gran cultura, representada per les grans institucions, veient l’invent i davant de l’asfíxia econòmica que viuen, s’han apuntat al carro del crowdfunding per assolir algunes de les dinàmiques tradicionals, com són l’adquisició d’obra per a museus (proposta llençada pel museu del Louvre).

El crowdfunding no és cap invent, segurament el que és més innovador és la utilització de la xarxa com a sistema de comunicació i de participació dels nous espònsors del carrer. Com a experiències més rellevants d’aquesta modalitat tenim el sistema de finançament de la construcció de la Sagrada Família, la qual, d’acord amb els objectius fundacionals, es fa a partir de les aportacions dels ciutadans, tot i que des de fa anys a aquestes aportacions s’ha afegit la modalitat d’entrada de pagament per crear nous sistemes d’ingressos. Segurament tota aquesta gent que participa en la producció d’una pel·lícula també tindrà garantida l’entrada a l’estrena en la seva ciutat. Com he dit, no és un model nou, és un model que s’actualitza i agafa representació a mesura que la crisi apreta el coll de les institucions i dels projectes amb més força. Felicitar-nos per la capacitat d’actualitzar nous models de finançament mitjançant la sensibilització i que faciliten la viabilitat dels projectes.

Però aquesta dualitat de què estem parlant, de finançament i públics amb la modalitat de partners, ens ha d’obrir la possibilitat de reflexionar no tan sols sobre la necessitat de produir i d’adquirir obra, sinó sobre el retorn que ha de tenir en la persona o institució més enllà del prestigi o l’emotivitat que dóna vincular-se a un projecte cultural. Segurament les grans empreses han fugit a la mínima de canvi de les seves col·laboracions perquè des de la cultura no hem sabut aportar-los res més que identificació amb un projecte, i han estat ells mateixos els que han hagut d’interpretar quin ús directe té o quin és el suposat valor. I és aquí on hem d’entrar amb força, perquè no passi el mateix amb els nous espònsors que posen els diners i les emocions al participar en un projecte de salvaguarda del patrimoni, d’adquisició d’obra d’art o de facilitar una producció. Hem d’incorporar un model de gestió eficaç, operatiu, creatiu que perllongui les expectatives de tots els participants amb aspectes que vagin més enllà dels purament formals i d’identificació.

El patrocini, amb totes les seves modalitats, s’ha de veure recompensat per l’increment de públics. I perquè conflueixin els interessos d’institucions (finançament) i públic cal passar de la dualitat a la trilogia, on la gestió sigui la tercera pota. La gestió és l’element clau per facilitar i garantir la viabilitat de qualsevol projecte, partint de la definició d’objectius de rendibilitat social i econòmica i de la cerca de resultats concrets, que passen, entre d’altres, per la creació i la identificació del projecte amb les noves audiències.

I si som capaços de modificar el model de finançament a partir de fórmules creatives que facilitin la captació de recursos, hem de ser capaços d’adaptar i generar nous productes que interessin a les noves audiències. De ben segur que els patrocinadors, siguin individuals o institucionals, es sentiran molt més interessats en continuar participant en el projecte.

Artur Duart
MagmaCultura

 1 2 3 >>