«La cultura es un elemento estratégico y clave para poder superar la crisis»

«En España hemos tenido la desgracia de estar demasiado pendientes de modelos determinados, siempre intentando copiar lo de fuera»

Artur Duart es presidente ejecutivo de la empresa MagmaCultura y ayer participó en el I Encuentro Cultura, Innovación, Creatividad, que se celebró en el Centro Niemeyer.

–¿A qué se dedica una «empresa cultural»?
Una empresa de gestión cultural, como en nuestro caso, lo que intenta es organizar, gestionar y facilitar el acceso a la cultura. Ayuda a que se desarrollen los proyectos, trabaja en su conceptualización, puede producirlos y los puede comunicar y evaluar. Todo con un objetivo, que son los públicos.

Fotógrafo: Ricardo Solís

–¿Es poco accesible la cultura?
Habría que clasificar las tipologías de cultura. Ha habido una cultura de carácter institucional en la que en los años de bonanza econòmica –y aquí hay que hacer autocrítica– no hemos sabido incrementarlos públicos culturales exponencialmente. Hemos tenido problemes reales para llegar a determinados segmentos de la población, como, en cambio, sí ha sabido hacer la televisión.

–¿Son estos tiempos difíciles los mejores para innovar?
La crisis es cambio y es replanteamiento, y creo que los tiempos son difíciles porque no permiten la relajación y no facilitan que la gente llegue a final de mes, y eso es un problema muy grave.Y más desde la cultura, cuando desde un ámbito de la sociedad no se interpreta como una necesidad básica. La crisis nos ayuda a ser críticos y replantearnos cuál es nuestra finalidad, si público o privado o un nuevo sistema cultural cultural que esté más acorde con las necesidades del territorio y de la gente. En España hemos tenido la desgracia
de estar demasiado pendientes de modelos determinados, siempre intentado copiar: en los años 80, del modelo francés que ahora está en crisis, y ahora, del modelo anglosajón.
La prueba la tenemos enAvilés, que es la reproducción de un concepto
de ciudad como fue Bilbao. Siempre tendimos a intentar copiar y a veces son modelos erróneos. Aquí tenemos capacidad para gestionar nuestro propio sistema cultural y para dar respuesta a los públicos potenciales.

–¿Y por dónde pasaría esemodelo español?
Hablar de modelo español es muy complejo porque las necesidades de Asturias son diferentes a las de por ejemplo Madrid o La Coruña. Lo que sería importante es dejar aparte una serie de prejuicios y conceptos sobre cómo tiene que funcionar la cultura. Por ejemplo, no puede ser que el modelo de museo no haya evolucionado en los últimos cien años. La gran innovación fue la del George Pompidou (París), con la creación temática de ámbitos, però una vez superado esto, se vuelve a reproducir el mismo concepto.Hoy, un museo, es un espacio que tiene la obligación de preservar contenidos artísticos pero también de, con esos contenidos, tener la capacidad de generar productos culturales que vayan más allá del concepto del catálogo y la exposición.Ahí está, por ejemplo, internet.

–¿Y cómo se haría?
Hay imaginación y creatividad; hay que pensar en el público. La cultura debería ir más de la mano de la educación y de los procesos educatives formales. La cultura no tiene
que ser una excepción, sino que integre cualquier proceso educativo. La cultura es necesaria para el crecimiento individual y de la sociedad. Una ciudad no crece más por un edificio cultural sino por los contenidos y cómo eres capaz de que sirvan a la sociedad. Si la sociedad no asimila esos proyectos culturales, no tienen una utilidad real. Por tener el edificio no se crea economía cultural. Lo importante antes de la rentabilidad económica es la personal o social.

–¿Los años de los grandes complejos culturales han pasado y se vuelve a las casa de cultura?
Son dos modelos diferentes. El centro cultural es unmodelo de proximidad, de barrio. Aunque sea de una capacidad más limitada también se tendría que replantear estratégicamente su finalidad.No se puede hacer paralelismos con un centro de gran formato. El problema llega cuando se da el paso de crear un gran proyecto y, de antemano, no se hecho un proceso de planificación y necesidad y, años antes, un proceso de dinamización de la propia Sociedad para que el resultado sea satisfactorio.

–No hacer el centro cultural y luego pensar en los contenidos…
Claro.

–¿Ha primado la improvisación?
Ha habido improvisación en el sentido de que se buscaban los resultados inmediatos. Un proceso de crecimiento cultural necesita tiempo, paciencia, trabajo y que se vaya asimilando poco a poco. La realidad es que la sociedad española identifica sus necesidades más inmediatas y el gran centro cultural no es la referencia inmediata. Lo que es impensable es que se haya construido gran centro cultural cuando no existía
el de proximidad. No se puede hacer, por ejemplo, el gran teatro nacional si no tienes la capacidad de reproduir en pequeñas salas, porque la gente no tiene la costumbre de ir al teatro.

–¿Por qué la cultura tiene tan mala prensa? Suele ser en lo primero que se recorta…
La cultura siempre ha estado recortada. En España siempre se ha hecho poca inversión en cultura. Se recorta porque en treinta años de una sociedad de bienestar sencillamente no hemos tenido la capacidad de sensibilizarla , darnos cuenta de que la cultura es un elemento estratégico y clave para poder superar la crisis. Yasí es que estamos dejando en una situación de desvalorización un sector que nos puede ayudar.

The post (Español) Entrevista a Artur Duart en ‘La Nueva España’ de Asturias appeared first on Blog MagmaCultura.

Berta Sureda / Directora del Departament d’Activitats Públiques del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía

Data de l’entrevista: 07.03.12

Font: Revista Compromiso Empresarial

Amb l’inici de la nova etapa del director Manuel J. Borja-Villel al capdavant del MNCARS, es crea el Departament d’Activitats Públiques que vostè lidera. Quina és la finalitat d’aquest departament? En quins àmbits se centra?

El canvi és important perquè afecta a la filosofia general del museu, tant a nivell de col·leccions com d’activitats. Abans el museu era un espai contenidor d’obres molt important, i ara es concep també com un espai de producció de diferents narracions de coneixement. Fins i tot la distribució de la col·lecció que abans era mes cronològica o per artista, ara el que pretenem és que les obres dialoguin entre si per explicar histories. No es concep que una obra tingui només un valor estètic, sinó que cal posar en valor allò que explica sobre la història del país, els conflictes i inquietuds de l’època en que es va crear l’obra, i per últim, com aquesta dialoga amb obres actuals. Aquest és el canvi més important, no concebre el museu com un lloc sacre amb el qual l’espectador ha de tenir una distància, sinó al contrari, volem que el visitant dialogui, tingui una experiència significativa. Així mateix, aquest aspecte també es transmet en totes les activitats del museu, el programa d’activitats pretén vincular-se a les històries que la col·lecció explica, aprofundir en diferents mirades totes elles molt plurals. Concebre el museu com a generador d’idees i d’experiències per l’espectador.

El MNCARS ha apostat per la mediació cultural per contribuir a oferir una visita de qualitat. En quina mesura la figura del mediador pot contribuir a enriquir la visita?

Per a nosaltres l’experiència del visitant comença quan aquest entra al museu, i el que volem és que quan surti canviï la seva perspectiva del món. Amb l’Art Contemporani és especialment difícil generar missatges divulgatius que la gent entengui. Per això, pretenem humanitzar el museu a través de la figura del mediador i de l’informador. La figura de l’informador és igual d’important que la del mediador perquè és també un mediador entre els discursos que proposa el museu i el públic, un ‘facilitador’ del recorregut que fa el visitant pel museu. El mediador és qui dóna les claus de lectura de la col•lecció i de les històries que s’expliquen. És per tant, la manera de connectar aquests discursos, fer-los intel•ligibles per a tots els públics, tinguin el nivell i el bagatge cultural que tinguin. El Guernica és l’obra més mediàtica que tenim, però alhora, és complexa perquè parla d’un moment molt conflictiu de la història del nostre país. És molt espectacular estèticament però creiem que és molt més important tot el que hi ha darrere, és a dir la història de com es crea, en quina època. No volem que la gent vingui només per veure el Guernica perquè és molt conegut i prou, sinó que comprenguin tot el que suposa aquesta obra i que fins i tot puguin relacionar-la amb l’actualitat.

Des del Departament d’Activitats Públiques del museu es gestiona la pàgina web i els perfils del MNCARS. Existeixen diferents experiències de museus i centres d’art a nivell internacional a nivell de canals 2.0 que responen a objectius i missions diferents. Quines són les prioritats per al MNCARS en aquest àmbit?

En l’àmbit de la comunicació també hem canviat molt perquè quan vam arribar el que es feia eren grans campanyes en l’espai públic, molt vistoses. Per a nosaltres, cada activitat va dirigida a un públic determinat, entenem que existeixen múltiples públics amb inquietuds diferents. No ens importa tant omplir el museu amb moltíssima gent sinó que pretenem que les persones que estan interessades en un tema estiguin informades. Aquesta voluntat ens ha fet diversificar molt les eines de comunicació i també humanitzar-nos molt més. Per exemple, tenim una política d’acció en les xarxes socials molt important i a través d’aquesta via no volem només informar sinó també generar discurs. No fem accions tipus promocions, accions comercials o de posicionament sinó que volem que s’entengui el que fem. És important no només comunicar sinó generar debat, crítica, conflicte. La diferència està en el fet que treballem molt els segments de públic més que el gran públic entès com un tot. Nosaltres parlem de ‘múltiples minories’.
A més de les xarxes socials, per a cada exposició pensem quin públic és el que pot estar-hi interessat. En aquest sentit, localitzem el públic, enviem una informació però no als 18.000 contactes del mailing sinó als 3.000 que ens han dit que estaven interessats en un tema concret (arts en viu, seminaris, etc).

Pel que fa als tipus de públics que rep el museu, quin perfil de públic considera que encara no visita el museu o ho fa de forma puntual?

El públic que volem treballar és el públic que no té estudis. Gairebé el 70% del públic que ve al museu té estudis superiors, per tant és molt gran la quantitat de públic que no ve. També volem atreure més públic jove que no vingui només d’Història de l’Art o carreres d’Humanitats. Un altre tipus de públic sobre el que volem treballar és el de fora de la comunitat de Madrid i que està relativament a prop amb AVE o cercanías. Sabem que els turistes que venen de fora de l’Estat espanyol visiten els 3 museus, Thyssen-Bornemisza, Museo del Prado i MNCARS, en canvi ens falta el públic nacional.

En aquest sentit, factors com la pujada de l’IVA, els efectes de la crisi econòmica estan afectant en l’afluència de públic intern?

De forma estranya, en els darrers temps que la crisi ha evolucionat en negatiu, la quantitat de públic ha augmentat. Creiem que coincideix amb l’augment de turisme a Espanya ja que la gent viatja menys a l’estranger. El que que notem és que rebem més queixes, més reclamacions, etc. Percebem la crispació de la gent, en el llibre de reclamacions i de queixes hi trobem comentaris com ara “com podeu gastar tant en una exposició…”. Aquest tipus de reaccions han augmentat moltíssim i es deuen al fet que la gent està més sensibilitzada amb la despesa de diner públic. Més que mai hem de treballar per apropar-nos al públic, per fer intel·ligible l’Art Contemporani que és críptic, difícil.

El director del MNCARS ha mencionat en diverses ocasions la necessitat d’incorporar noves vies de finançament per als museus. En aquest sentit, la Llei de Mecenatge sembla ser més necessària que mai. A partir de la seva experiència en l’Administració, com percep aquesta situació?

Des d’aquí la nova Llei de Mecenatge es percep com una necessitat vital perquè les administracions necessitem treballar molt més en complicitat amb l’empresa privada perquè cada cop els pressupostos públics es reduiran més. S’ha de facilitar aquesta col•laboració amb l’empresa privada.
Sobre el micromecentage, en canvi, pensem que no hi hem d’entrar perquè està adreçat a petits projectes que després poden arribar aquí. Competiríem, si hi entréssim, amb projectes de col•lectius independents o similars.

Quins projectes del MNCARS destacaria per aquest 2013?

Un dels més importants és ‘Museos en red’, una xarxa de col•laboració i treball a nivell internacional amb diversos museus implicats. Es tracta de poder fer circular patrimoni, intercanviar experiències, coneixement, etc. Potser serà un projecte menys visible a nivell comunicatiu, perquè hi ha molta feina de base a fer, però és el nostre projecte estrella perquè està vinculat a la nova fundació que hem creat. Aquesta nova fundació, Fundación Museo Reina Sofía, s’ha creat amb dues missions, la primera captar recursos pel museu i l’altra és el projecte ‘Museos en red’. Es tracta de fer un pas endavant, treballar més intensament amb les xarxes que ja hem anat creant i generar així espais d’intercanvi de coneixement i de difusió de l’Art Contemporani.

Es trobava a faltar aquest tipus de projecte per crear comunitat i xarxa a nivell internacional?

Sí, perquè les accions a nivell internacional es limitaven a itinerar exposicions o a coproduir-les. Vam veure que calia fer un pas endavant, compartir experiències de tot tipus. Ens trobem que no ens falta públic i a vegades la qualitat de la visita perilla. Per evitar-ho, el Guernica, per exemple, té aforament limitat. Per tant, trobar aquest equilibri entre qualitat i quantitat és importantíssim, hem de vetllar per trobar-lo, encara que sovint des de l’àmbit polític i periodístic el que més es valora són les xifres.

The post “Pretenem humanitzar el museu a través de la figura del mediador i de l’informador” appeared first on Blog MagmaCultura.

Bernardo Laniado-Romero / Director del Museu Picasso de Barcelona
Data de l’entrevista: 27.09.12

Fons documental, Museu Picasso, Barcelona. Foto: Xavier Torres-Bacchetta

El febrer de 2012 va accedir a la direcció del Museu Picasso, quina valoració fa d’aquest temps al capdavant de la institució? Quins són els reptes i els objectius de futur?

Han estat uns mesos molt intensos. He arribat en un moment molt interessant perquè vivim, d’alguna manera, el tancament de la institució tal com la coneixíem fins ara i l’inici d’una institució que mira cap al futur. El museu seguirà sent el mateix però en temes com ara la gestió interna, el manteniment o el mecenatge mirem cap al futur i ens posem al dia. El personal directament contractat per l’ICUB i el personal de les altres empreses m’ha acollit molt bé. He parlat de continuïtat, però també d’una manera diferent de fer i enfocar les coses.

La seva trajectòria personal l’ha dut a conèixer diferents museus i institucions, ha dirigit el Museu Picasso de Málaga que comparteix amb el de Barcelona la ‘marca Picasso’. En quins aspectes són diferents els públics dels dos museus?

La única diferencia són les procedències, els dos museus tenen un públic local constant i un públic extern. Hi ha un públic de fora Barcelona que visita el museu i que també va a Málaga. Aquí és més freqüent el públic de fora que repeteix, visita rere visita ve a Barcelona. La ciutat compta amb un públic fidelitzat. En canvi, hi ha d’altres que venen a la ciutat per allò de I’ve done Barcelona.

Encara que existeix un públic local fidel, estem treballant per tal que aquest tipus de públic creixi. Fa poc va venir de visita, qui va ser la meva primera cap, conservadora de pintura al Metropolitan Museum of Art. Va estar visitant les sales i em va explicar que havia estat parlant amb una senyora anglesa que viu a Barcelona i que ve sovint al museu.

Estem treballant en una institució viva amb una presentació i un muntatge de la col•lecció que vertebra tota la nostra acció. Una col•lecció permanent en constant moviment amb l’objectiu que, el visitant que ve durant les quatre estacions de l’any, es trobi amb quatre museus diferents.

En quina mesura creu que el canvi d’estatus, a nivell de gestió, pot contribuir a aconseguir aquests objectius que s’han marcat per al 2013?

No hi haurà gaires canvis. La diferència és, per exemple, que per signar un acord no es demorarà tant la gestió i al cap de pocs dies podrem fer-ho, en canvi abans calia una setmana. Es notarà també en la capacitat de recaptar fons per als projectes que volem dur a terme. Des del Departament d’Educació subvencionem a les escoles que venen en autobús que són gairebé 10.000 anuals. Estic segur que ara trobarem un mecenes que faci possible que estudiants de la província i la comunitat puguin venir. Aquest tipus de coses seran més àgils. Hi ha moltes maneres d’aportar, per exemple, la responsable del Departament d’Educació i Activitats ha aconseguit el patrocini per al material educatiu del Big Draw 

Quin públic encara no visita el museu? Hi ha projectes previstos per treballar aquesta tipologia?

Estem a la nostra capacitat màxima. Estem reduint lleugerament el número de visitants perquè tenim les sales molt plenes i volem millorar la qualitat de la visita i aquest és un aspecte fonamental. Ja fa temps que estem treballant en aquest tema i hem aconseguit millores importants. Treballarem per fer desaparèixer la cua amb diferents mesures d’accés.

Hi ha sectors que volem treballar amb les mesures que estem incorporant d’accessibilitat i qualitat de la visita. La gran majoria de museus no tenen aquest problema. És fonamental tractar el visitant de la millor manera possible, que tingui una visita d’excel.lència, que gaudeixi i apreciï les obres, que sigui un moment en la seva vida com jo recordo algunes visites a certs museus.

A partir de la seva trajectòria personal i professional i la seva experiència, li ha cridat l’atenció algun aspecte en particular del Museu Picasso de Barcelona?

M’ha cridat l’atenció molt positivament el gran nombre de visitants adolescents que rep el Museu Picasso de Barcelona. És una gran satisfacció, a diferència del que passava a Málaga (a banda de les visites organitzades pel departament d’Educació) durant el període que hi vaig estar. És un públic diferent en edats i procedències que generalment ve de tota Europa.

Com considera que Barcelona es percep, a nivell internacional, en tant que capital turística i cultural?

Barcelona es considera un gran atractiu cultural per la seva arquitectura i pels seus centres culturals. Tot i així, cal tenir molta cura que a causa de la tendència a explotar la gallina dels ous d’or, Barcelona no es converteixi en un parc temàtic. Hi ha certs agents que estan interessats en omplir-se les butxaques i no pensen en la ciutat. Més no sempre és millor. Quan succeeix això, s’espanta al local. Estic convençut que les institucions culturals ens devem al públic local. El públic exterior és molt important, però aquesta institució està a Barcelona i es deu a la ciutat, tal com el Louvre a París, i a França.

En quina mesura, el fet que el Museu Picasso tingui un públic majoritàriament turístic minimitza els efectes de la pujada de l’IVA?

El preu de l’entrada no ha pujat, tenim taxes municipals que no repercuteixen en el visitant, l’Ajuntament està guanyant menys.
A més, aquesta tardor passada hem fet una campanya per al visitant local. Si el visitant compra el carnet Picasso, per 15 euros, pot venir tantes vegades com vulgui, sense fer cua. És una molt bona mesura que es va impulsar per facilitar la visita múltiple de públic local i es va dur a terme per part de la direcció anterior.

Com considera que els museus haurien d’adaptar-se a la introducció de les noves tecnologies?

Un bon nombre de museus ja s’hi estan adaptant d’una manera o altra. No tots van a la mateixa velocitat i moltes vegades és senzillament per manca de recursos. Si has d’arreglar goteres, l’aire condicionat, pagar nous elements tecnològics, el més urgent és el prioritari. Cal tenir molta cura, espero que la comparació no sigui desafortunada però és el goldrush de finals del segle XIX als Estats Units, quan tothom volia fer-se ric i anaven a Califòrnia. No tot el que és tecnològic ens ajuda en l’àmbit de la cultura. És important no caure en mals hàbits perquè l’únic que aconseguirem serà crear unes rutines que per a un tipus de públic, una experiència com apreciar l’art, la música o el teatre, es realitzi exclusivament de manera virtual. Això no suposa el final dels museus, però podem estar desvirtuant-ne l’experiència. Fa un temps vaig estar en una ciutat i vaig anar a visitar unes escultures molt conegudes. Érem tres mirant l’obra i a ambdós costats hi havia monitors de l’escultura. Cinquanta persones estaven mirant els monitors i tres l’escultura…

The post “Estic convençut que les institucions culturals ens devem al públic local” appeared first on Blog MagmaCultura.

The post Benvinguts al nou espai: Converses a la cultura appeared first on Blog MagmaCultura.

Vivim en un món en el qual treballem diàriament connectats a la xarxa, i som usuaris de xarxes socials com Facebook, Twitter, Linkedin, etc. Aquest fet ens va dur a reflexionar sobre les infinites oportunitats que se’ns presenten a través de les noves xarxes socials dedicades a l’àmbit cultural.

Per aquest motiu n’hem escollit dues: Cultunet y Meetinarts. Considerem que cadascuna d’elles aporta l’on, el quan i el com conèixer noves tendències artístiques, interactuar amb d’altres professionals de la cultura i donar a conèixer les nostres propostes dins d’aquest àmbit.

Cultunet inicia la seva trajectòria cultural l’any 2010 i és un projecte desenvolupat per l’Organització d’Estats Iberoamericans (OEI) i Área de Trabajo (empresa editora de la revista g+c). Navegant per la web observem dues parts molt diferenciades, la xarxa social i la part més expositiva. Ofereix la possibilitat d’interactuar amb d’altres professionals, realitzar cerques d’activitats culturals, ofertes de feina, cursos, convocatòries de licitacions i tot allò relacionat estretament amb la gestió cultural. Cultunet destacaria més per l’ampli ventall de possibilitats que ofereix tant en la part formativa com en la laboral, i no tant com a punt de trobada entre professionals de la cultura.

Meetinarts és una xarxa social cultural que permet la comunicació entre artistes, gestors culturals, empreses i professionals de la cultura. A través d’’Escenari’ pots interactuar amb la resta d’usuaris i donar a conèixer la teva feina, empresa o les teves obres. Es tracta d’una plataforma molt més dinàmica, amb un aire més de noves tendències i del conegut Sharism (intercanvi), el nou fenomen que va sorgir quan l’entorn de la xarxa va presentar noves oportunitats als usuaris.

Paral·lelament a aquestes xarxes socials dedicades a l’àmbit cultura, en trobem d’altres com Artwork Project o Devianart que, bàsicament, han estat creades per oferir un espai als artistes i donar a conèixer la seva obra a través de la xarxa. Principalment estan pensades per a artistes plàstics i fotògrafs.

A mode de reflexió, ens preguntem, realment sabem com afrontar el canvi? Estem preparats? Com bé deia la fundadora de Meetinarts, Adriana García-Abril Ruiz, “toca reinventar-se”. Hem de ser conscients que les vies d’accés i de participació dins del món cultural estan canviant constantment, per això hem d’aprofitar les oportunitats que se’ns brinden. Tenint en compte que en el sector cultural del nostre país, la tendència a connectar el món real amb el virtual encara està en un estat incipient, pensem que és un bon moment per innovar i renovar els nostres hàbits de treball dins de la cultura i obrir-nos a noves formes d’interacció amb la resta de professionals.

Tal com va dir Paul Graham: “Quan veus que s’ està aprofitant la nova tecnologia per donar a la gent el que vol, que no tenia abans, probablement estàs veient a un guanyador. I quan veus quelcom que simplement està reaccionant a la nova tecnologia intentant preservar una font d’ingressos existent, probablement estàs veient a un perdedor”.

Noelia Porrua i Mar Salas
MagmaCultura

The post Xarxes socials culturals: i tu, de quina ets? appeared first on Blog MagmaCultura.

I deixar-nos després d’omplir, durant prop d’un segle, les seves prestatgeries de coneixement, significa haver sobreviscut a una Guerra Civil, a una postguerra atroç, i a una dictadura de censura. Fins i tot va haver de canviar de nom, per un en castellà, a causa de la totalitària repressió franquista. Això suposa lluitar per fer negoci de la cultura quan pensar o desitjar la sapiència esdevenien un perill. Si alguna cosa no ha canviat al segle XXI és la dificultat per fer negoci amb la cultura. A més de subsistir en aquests períodes, la Catalònia va aixecar-se de nou després d’un demolidor incendi l’any 1979, possiblement el pitjor malson que pot viure qui estima els llibres.

Diversos són els factors que conflueixen a malmetre el sector editorial i llibreter enmig d’aquesta crisi econòmica global que menysté i arracona la cultura o l’educació com si no fossin l’essència que ens diu on som com a societat. Plataformes de venda per Internet,  l’increment de l’IVA sobre productes culturals molt diversos, l’intrusisme d’iniciatives empresarials que venen des d’un perfum a un mòbil de darrera generació, per no esmentar la irrupció d’un objecte antagònic al romanticisme del paper i que, al seu torn, obri la porta a la pirateria: l’ebook.

És cert que els llibreters, amb el recolzament del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, treballen en el disseny d’estratègies que puguin servir per a fer front a la conjuntura actual. Tanmateix, i a mode de nota a peu de pàgina, l’espai que ocupava la Llibreria Catalònia des de 1930 es convertirà en un establiment més de la cadena de fast food McDonald’s. Si la melangia sempre ha estat un concepte inherent a la literatura, ara no és temps de plànyer pel que perdem, sinó de lluita per trobar nous espais i discursos on manifestar i cloure que la cultura se sobreposa  gràcies a la memòria i a la curiositat. I aquests dos pretextos, afortunadament, romanen aliens a processos econòmics.

Ernest Mendes-Tavares
Cap de Comunicació i Marketing de MagmaCultura

The post RIP Catalònia (1924-2013) appeared first on Blog MagmaCultura.

Compromès. Valencià de 48 anys, de la Ribera Baixa (Sollana, 1964), Duart condueix des de fa 17 anys i com a president executiu l’empresa de gestió cultural Magma Cultura, que és un dels referents del sector a Catalunya.

A les oficines de Magma Cultura hi treballa un petit exèrcit de 55 persones. Els capitaneja Artur Duart, que es considera idealista, més home de cultura que d’empresa i, sobretot, fusterià.

Com es pot captar més capital privat per al món cultural?

El mecenatge no ha canviat gaire en 50 anys. No només en l’aspecte fiscal, que no té res a veure amb els avantatges de països com França. També perquè en el món cultural s’ha cregut que només ensenyant el logo i la proximitat l’empresa ja està satisfeta. L’empresa no només vol identificació sinó també poder participar-hi.

Al teu blog analitzes el sistema de mecenatge del Brasil. Quin és el model de mecenatge que ens cal?

L’administració al Brasil no funciona, per això es va desenvolupar una llei segons la qual a qualsevol projecte cultural que s’ha demostrat viable dos anys un inversor privat hi pot destinar el 10% dels impostos que paga. Aquí cal que fem pedagogia perquè l’empresari entengui que invertir en cultura és rendible. Ara ens trobem institucions i fundacions que abandonen l’àmbit cultural per actuar en el social perquè interpreten que és més necessari, però les necessitats culturals ara són més elevades que abans. Moltes capitals de província tenen uns problemes de programació brutals. La pedagogia cal fer-la també en el sector públic, matisar la idea de la puresa de la cultura.

Com es promou Catalunya com a destí cultural més enllà de Barcelona?

Fa deu anys només existia Barcelona i ara hi ha propostes al territori amb certa representació. A més, gràcies a les tecnologies ja no cal passar per Barcelona. Cal definir un bon mercat interior per internacionalitzar-lo amb seguretat.

Un gestor cultural amb experiència ha d’emigrar o exportar?

La situació és greu, però si ho comparem amb els anys 70, estem a anys llum del desert cultural d’aleshores. Has de trobar el teu espai al teu territori. I la internacionalització ha d’estar present en qualsevol iniciativa. Els països emergents com el Brasil no tenen l’experiència, els cal el coneixement i ens ho demanen. Però no pensem que ens compraran una idea; s’ha de treballar creant sinergies, aliances.

En aquesta crisi, ¿toca invertir per dur referents estrangers o apostar pels actius locals, com han fet el BAM o el Mercat de Música Viva?

Cal canviar el model. Si vull fer una exposició al MNAC, com la de Caravaggio, en exclusivitat és inviable. Si treballes en concepte de xarxa, aleshores és més viable. Si portes un grup musical a Barcelona, has de pensar de portar-lo a Madrid i Bilbao. Abans una persona de Donosti venia a Barcelona a un concert gastant-se 400 euros que ara no té.

Com es pot captar més públic?

Una autocrítica que hem de fer és que en temps de bonança no hem arribat prou a nous públics. No només parlo d’equipaments de barri, vull dir els de referència. Vicent Todolí deia que havia de fer una exposició massiva de Frida Kahlo per fer l’exposició que a ell li agradava. També trobo a faltar espai d’experimentació per contactar amb nous públics. Tenim una concepció massa predeterminada de què és cultura i què interessa al món de la cultura. La tecnologia i les xarxes socials han de ser utilitzades perquè la gent es mogui entre realitat digital i presencial.

En quins àmbits culturals ha perdut pistonada Catalunya?

Un sector que ha perdut pistonada és el museogràfic. Érem creadors de propostes museogràfiques, la majoria a Espanya, també internacionalment. Però amb la crisi ha caigut. També hi ha el cas del món editorial. Als anys 70 Barcelona era el niu editorial català/castellà. Per la revolució digital i perquè en altres llocs s’han espavilat, aquí hi ha recessió.

Què es pot fer per pal·liar l’augment de l’IVA?

Poca cosa perquè són els números, hi ha poca opció de ser creatiu per compensar-ho. Pots convertir-te en una fundació, en una societat sense ànim de lucre, fins i tot assumir el paper d’ONG. És una putada. La cultura no és un element accessori sinó una necessitat de primera mà, l’IVA en cultura hauria de ser un cànon especial amb caràcter de devolució.

La reducció de la inversió de l’Estat en cultura és igual arreu?

Els principals equipaments a Madrid han perdut un 30% de les inversions del govern central. Les retallades afecten a tothom. Però hi ha un greuge comparatiu. Barcelona és una capitalitat cultural de l’Estat. Qui rep els grans equipaments a Espanya, a anys llum, és Madrid.

Tu gestiones projectes a València i a Madrid. ¿El procés sobiranista et pot afectar?

I tant que m’afectaria. Quan s’iniciï tot aquest procés, hi haurà un efecte directe en els meus interessos a Espanya. Però per a la cultura crear estructures d’estat és apassionant.

Unes estructures d’estat catalanes et compensarien?

Una cosa és com m’afecta a mi i una altra són els processos històrics que s’han de fer perquè són necessaris per als nostres fills. Faré tot el possible perquè el meu equip i l’empresa perdurin, però no barrejo els meus interessos econòmics amb els interessos de país.

The post Entrevista a Artur Duart al diari ARA appeared first on Blog MagmaCultura.

A l’octubre, tota l’oferta educativa del Barçakids, és a dir, el programa presencial i el programa virtual, ha començat a desenvolupar-se amb normalitat i amb èxit. De moment, amb una oferta limitada. Les escoles que han sol·licitat que el programa arribi a les seves aules podran gaudir d’una proposta engrescadora, dinàmica i cent per cent participativa per a treballar, conscientment i amb tot rigor, els valors positius que formen part de la nostra forma de viure i de relacionar-nos, i que contribueixen a formar persones, individualment i col·lectivament, íntegres i solidàries.

El ventall de valors és tan ampli que per qüestions metodològiques no podem abastar-ho tot. Així doncs, atès el perfil i la missió del client (emmarcat dins d’un àmbit fundacional envers al binomi “esport i valors”) el programa educatiu s’ha centrat en els següents valors: respecte, esforç, humilitat, ambició i treball en equip.

Molts són els factors que fan que el projecte hagi esdevingut per a MagmaCultura un estendard dels projectes educatius als quals fa tants anys que es dedica. Treballar sota l’encàrrec d’una entitat tan significada de la societat civil, sensible a l’educació dels infants i dels joves; treballar al voltant dels valors, en un moment de gran necessitat d’aquest tipus d’enfocament; incorporar l’esport com a eina de relació i d’educació, i com a trampolí als altres àmbits quotidians dels infants (l’escola, la família, el carrer, etc.); fer ús de noves tecnologies (presencials i virtuals) com a mitjans de transmissió de continguts i generació de dinàmiques col·laboratives i participatives; comptar amb un ganxo tan atractiu i potent com els ídols esportius de nens, joves i grans, esdevenint el millor factor de motivació (tan necessària per garantir un aprenentatge significatiu); testar la validesa de les propostes mitjançant la realització d’una prova pilot i descobrir la bona acceptació per part de docents, alumnes i pares. Tots aquests, entre d’altres, han estat els factors que han fet d’aquest projecte una de les col·laboracions professionals més rica, més fructuosa i alhora més complexa.

Aquesta experiència em porta a recordar molt especialment el programa ‘L’escola al carrer’, un programa amb el qual va néixer la iniciativa ‘Bloc, serveis culturals’, que amb els anys va esdevenir MagmaCultura. Va ser una experiència igualment rica, fructuosa i complexa, una programació, durant quinze anys, d’itineraris de descoberta de l’entorn cultural i natural de diferents indrets i moments històrics de Catalunya. L’objectiu era posar a l’abast del professorat d’Infantil, Primària i Secundària, obligatòria i no obligatòria, recursos didàctics vius, tangibles, del nostre entorn per aproximar-se al coneixement dels continguts curriculars. No obstant això, també era un objectiu molt clar i preponderant formar els alumnes en la sensibilitat, l’estima i el respecte envers al nostre entorn, al nostre patrimoni. Una manera de transmetre també valors de pertinença, respecte i reconeixement del propi país, i per tant de fomentar la formació d’individus arrelats a la pròpia cultura, i per extensió, a la Cultura en majúscules.

I és que per a MagmaCultura, l’educació ha estat sempre el màxim valor de la societat, la base per a formar persones lliures, competents i culturalment riques.

Imma Fondevila
Directora de Projectes de MagmaCultura

The post Barçakids: un programa educatiu al voltant dels valors i de l’esport appeared first on Blog MagmaCultura.

I com s’ho fan?

Sobretot, mitjançant un sistema de finançament de la cultura impulsat per la Llei Federal d’Incentiu Cultural, més popularment coneguda com a “Llei Rouanet”, (duu el nom del ministre que la va crear, i es va aprovar el desembre de 1991), i per altres lleis d’incentiu de caràcter estatal i municipal menys conegudes, però també importants per al finançament de la cultura al Brasil. I amb un sector professional emergent amb perfils professionals formats des de les influències pròpies nacionals, europees i anglosaxones, i desenvolupats en la pràctica diària del projecte que s’ha de fer. I en el convenciment  que el projecte és un tot, on conflueixen la creativitat, la gestió i la economia. Una nova economia, anomenada creativa, importantíssima per al creixement del benestar social i dels ciutadans i d’un nou sector productiu: el cultural.

I com funciona?

Els promotors culturals (persona o empresa) elaboren els seus projectes culturals amb criteris valorables: conceptualització, equip, gestió, viabilitat del projecte, objectius; i dos cops a l’any es presenten (amb un límit màxim de projectes que desconec, si ets persona física o jurídica) a la Comissió Nacional d’Incentiu Cultural, constituïda per membres de l’administració, especialistes i representants de les grans empreses. En aquesta comissió s’aproven aquells projectes que són considerats oportuns segons criteris publicats, de tipus qualitatius, pressupostaris, etc; fins els de caràcter estratègic per al Ministeri de Cultura, com ho són ara, per exemple, les noves tecnologies en totes les seves vessants, i la producció audiovisual. Es poden presentar, per a la seva aprovació, des d’una exposició, una aplicació informàtica, un documental videogràfic, un festival, una obra de teatre, fins l’edició d’un llibre o un catàleg d’artista. Tot és finançable per petit que sigui, des d’un projecte fins un producte. Segurament existeix un màxim possible de finançament, que ara per ara, desconec.

Un cop aprovat el projecte, el promotor cultural disposa de fins a dos anys per a trobar els diners per al projecte, que de normal és cercat en el món empresarial. Si un projecte és aprovat i no aconsegueix el finançament en el període determinat, pot ser penalitzat el promotor cultural.

MASP

I qui finança els projectes?

Les empreses privades poden finançar el projecte o projectes amb els seus impostos (entre un 6 i un 10%). A canvi, assoleixen una representació social i una projecció de la marca sense cost. Aquest “mecenatge” les col·loca en un espai de privilegi, com a impulsors, promotors, patrocinadors d’iniciatives i propostes culturals públiques i privades en els àmbits  presencials, digitals i televisius. És per això que la Llei Rouanet ha incidit brutalment en la planificació estratègica dels departaments de comunicació i màrqueting de les principals empreses arribant-se a convertir, gairebé, en departaments de projectes; i fins i tot s’han creat equipaments culturals vinculats a la marca. Això també ha fet que el finançament d’aquestes empreses en projectes s’especialitzi en àrees temàtiques, cercant la diferenciació dels seus competidors i procurant una major projecció social. Itau, Banco do Brasil i Petrogras són algunes de les grans iniciatives empresarials amb molta presència, com també en tenen d’altres empreses estrangeres que intenten incidir en el mercat brasiler, com és el cas del Banc de Santander, amb una tasca de patrocini espectacular, i amb la seva implantació en oficines de banc.

I mentrestant, què ocorre amb el promotor cultural o el gestor cultural?

Actualment és el dinamitzador de l’oferta cultural del país, qui dissenya festivals, programa exposicions, proposa edicions, etc. això sí,  sempre que siguin aprovades per la Comissió Nacional d’Incentiu Cultural, i a més,  assoleixi el preuat finançament,  que sempre ha d’estar dins dels paràmetres i les línies d’interès temàtic, comercial, estratègic o representatiu de l’empresa corresponent o conjunt d’empreses.  Aquesta Llei ha derivat en què les empreses estructurin els seus futurs projectes en convocatòries, que van adreçades a promotors o persones amb idees, mitjançant fundacions o departaments de projectes, i que alguns grans grups empresarials hagin vist també una oportunitat de fer negoci. Com, per exemple, el tot poderós Grup Globo de mitjans de comunicació i producció audiovisual que ha creat l’empresa Geo, organitzadora de grans esdeveniments, o l’empresa TYF de TiketMaster.

Biennal d’Art. Imatge: Andrés Otero.

A mode de conclusió

Cal dir que aquesta llei té molts detractors, a fora i a dintre del país. Aquests consideren que la cultura està en mans de l’empresa privada, i afirmen que els  criteris no són imparcials a l’hora de fomentar iniciatives de caràcter cultural. La realitat és que l’administració al Brasil és complexa i amb una dinàmica atrotinada i poc funcional, i que, malgrat els peròs, la Llei Rouanet està fomentant un teixit industrial cultural important, una oferta cultural inabastable (de propostes millors i de pitjors, com a tot arreu) que dinamitza i facilita el treball creatiu dels artistes i fa augmentar el públic cultural en tots els àmbits socials. Aquesta realitat cultural ha generat també una necessitat a les empreses de promoure la inversió en projectes fora de les grans ciutats i en zones desfavorides.

En definitiva, el promotor cultural o gestor cultural té un paper fonamental, les empreses paguen directament els projectes i l’administració determina les prioritats. Una sinèrgia que, si no és perfecta, perquè no ho és, dinamitza, actualitza i fonamenta l’oferta cultural i fa créixer el país en totes les direccions.

Artur Duart
MagmaCultura

The post Brasil i la Llei Federal d’Incentiu cultural appeared first on Blog MagmaCultura.

Passegem per les sales buides de la fundació uns dies abans de la inauguració de l’exposició amb la comissària de la mostra i directora del Kirchner Museum de Davos, Karin Schick i de Mª Luisa Barrio, membre del comitè intern d’organització d’exposicions de la Fundació Mapfre. Ambdues, entre la tranquil·litat d’haver finalitzat ja el gruix de la seva tasca i els nervis previs a la gran “estrena”, ens comuniquen la seva visió particular de l’artista, així com els seus desitjos que aquesta exposició canviï l’opinió que el gran públic té  a dia d’avui del pintor.

Artista polifacètic que desenvolupa la seva obra en tècniques tan dispars com la pintura, l’escultura, el gravat o el dibuix sense establir cap ordre jeràrquic entre elles, és, a més, un home immers en una constant experimentació provocada pel seu afany per cercar la perfecció. Un afany que s’arriba a convertir en una obsessió que li provoca fortes crisis emocionals al llarg de la seva vida.

“Kirchner és conegut pel gran públic com a pintor expressionista, però el que pretenem amb aquesta retrospectiva és apropar les diferents etapes de l’artista al gran públic, trencant amb aquesta imatge falsa i limitada i creant una visió àmplia i completa del conjunt de la seva obra”, ens explica Mª Luisa.

“És cert que durant la seva primera etapa és un pintor purament expressionista, però posteriorment evoluciona cap a d’altres estils. Hi ha molt més darrere del Kirchner expressionista”, reitera Karin.

Es tracta d’un artista relativament poc conegut a Espanya, d’aquí la doble importància de la labor que la Fundació Mapfre duu a terme amb aquesta retrospectiva, realitzant una tasca de presentació i al mateix temps d’aprofundiment en totes les seves facetes i etapes.

Aquest desconeixement no deixa de ser sorprenent, ja que en els seus primers anys de creació, Kirchner absorbeix allò que més li interessa dels artistes que coneix i admira, (“encara que mai ho admetrà”, confessa Karin mentre somriu) inspirant-se així en artistes avui mundialment reconeguts com Matisse, Munch, Van Gogh…, fins que amb els anys i la formació del grup El Pont, adquireix el seu propi estil.

Aquest estil adquireix tota la seva força a partir de la segona sala de l’exposició, en la qual podem observar tota la potència dels anys més productius del grup i les seves temàtiques més recurrents: el circ, els clubs nocturns, la naturalesa, i com no, el nu femení.

“Són característics d’aquest moment la lluentor i els colors alegres i purs”. Karin identifica aquest estil amb les sensacions del moment: un grup de joves que creen junts,  ganes de viure i de crear, passió per la naturalesa, el nu, la llibertat sexual… En realitat, tot estava pensat per contradir a l’acadèmia i a la manera clàssica de representació, volien captar “real liife” i per a això utilitzaven nous temes.

Es tracta d’un artista observador, molt visual, que basa la seva creació en l’observació de la naturalesa i en allò que capten els seus sentits (se’l va arribar a anomenar “el gran ull”). Kirchner és, a més, un artista revolucionari perquè, a diferència d’altres artistes contemporanis que miren només cap a endavant, ell avança mirant cap al passat, cosa que podem comprovar davant de qualsevol dels gravats que realitza inspirant-se en artistes com Dürer o Lucas Cranach, dels quals es considerava digne successor.

Berlín i l’eclosió de l’expressionisme

El 1905, amb el trasllat d’alguns dels membres del grup a la convulsa Berlín de preguerra, es produiran canvis importants en la seva tècnica, tal com es veu en el canvi de sala. Aquesta nova atmosfera, tan diferent de la que va viure a Dresden, deixarà la seva marca en l’obra de l’autor en les figures punxegudes, allargades, en les perspectives en picat, la pinzellada nerviosa o en les noves tonalitats utilitzades, molt més barrejades, però sense la lluentor i la força de l’etapa anterior.

Per descansar d’aquesta vida que ja comença a afectar el seu estat anímic, Kirchner passa llargues temporades a l’illa de Fehmarn, de la qual diu que és el seu paradís. La mostra compta amb nombroses obres realitzades en el seu “paradís bàltic”. En elles s’observa un gran contrast pel que fa a la tècnica (molt més diluïda) i la temàtica utilitzades a Berlín.

“Es tracta d’un pintor obsessionat amb representar la realitat tal com la percep” afirma Karin, “jo he estat a l’illa de Fehmarn, i us puc assegurar que el que es veu és exactament el que hi ha: sorra, pedres, sol i aigua”.

En aquesta illa, el tema principal és el nu femení en la naturalesa, mentre que a Berlín es perd pels carrers, dibuixant a les cocottes i els seus exagerats tocats, vestits i ornaments, símbol per a ell del mercantilisme de la societat industrial en la qual tot es pot comprar i vendre.

“Però aquí és on acaba el Kirchner purament expressionista”, ens diu Mª Luisa. A partir d’aquest moment, la imminència de la guerra, la por a ser cridat a files i l’abús de substàncies excitants com l’absenta i el cafè, que el mantenien despert en la seva obsessió per no parar de crear, el duran a caure en una sèrie de crisis nervioses que acabaran amb el seu ingrés en diferents sanatoris mentals de Suïssa i Alemanya.

Serà durant aquesta etapa quan crea alguns dels seus retrats més sorprenents, utilitzant com a models infermeres, cuidadores, al seu metge, a les visites que rebia… però el seu estil ja ha canviat definitivament, produint-se un gir sense retorn cap a nous camins que veurem plenament desenvolupats en les següents sales de l’exposició.

Nous horitzons. Davos

El 1918 Kirchner abandona el sanatori i s’instal·la al petit poble austríac de Davos: “Kirchner sempre va viure en grans ciutats, així que hi ha molts elements de la vida al camp que són nous per a ell (vaques, camperols…) és un món totalment estrany i malda per representar-ho”, comenta Karin.
El primer que crida l’atenció d’aquesta etapa és el brusc contrast entre l’ambient convuls de Berlín i les pintures tranquil·les del camp; tornen els colors brillants de la primera etapa a Dresden, especialment l’omnipresent violeta, la pinzellada es calma fent-se més plana, i les figures es fan més grans arribant a ocupar la gairebé totalitat del llenç. Kirchner duu a terme un art cada vegada més simplificat i més monumental.

El 1925 l’artista realitza un viatge per Alemanya en el qual té la possibilitat d’assistir a diverses exposicions internacionals. Lèger, la Bauhaus, Le Corbusier o Picasso tenen una presència innegable en aquesta última sala. I és precisament aquí on cal preguntar-se: Què en queda, arribats a aquest punt, del Kirchner expressionista?, És potser comprensible la frustració de l’artista en ser considerat encara aquesta última etapa com un pintor expressionista?. En aquest sentit, és important destacar que ell és l’únic dels artistes del grup El Pont que evoluciona cap a nous estils. Distanciant-se dels seus companys, que quedaran estancats en l’expressionisme fins al final de les seves carreres.

El 1933 els nacionalsocialistes el qualifiquen de pintor degenerat i la seva obra és retirada dels museus. No és difícil imaginar el que això suposa en l’estat anímic del pintor, caracteritzat a més durant la seva vida per un fort sentiment patriòtic. Aterrit davant el nou esclat de la guerra, cada vegada pinta menys i amb prou feines surt de casa, per la qual cosa, quan el 1938 els alemanys creuen a Àustria, torna a caure malalt de nou. Tot això provoca que decideixi suïcidar-se quan tenia 58 anys.

Davant l’última obra de l’exposició, Mª Luisa ens convida a fer una  reflexió interessant: “Què podria ser després?, Com hagués evolucionat el seu estil si no s’hagués suïcidat?”. És cert que retorna a la figuració en aquesta última etapa, i que hi ha obres en les quals sembla afegir nous aspectes que podrien haver derivat en un nou estil, però ho hagués desenvolupat finalment?.

Alicia Forneri
MagmaCultura

The post Èxit d’afluència per a Kirchner appeared first on Blog MagmaCultura.