• Linked IN
  • Rss
  • Youtube
#waf10 y su aplicación en el ámbito de la gestión cultural

Crec que el gestor cultural ha de ser inquiet, intrínsecament inquiet. A què em refereixo amb inquietud? A mostrar interès per altres temes i sectors com el tecnològic, el científic o més propers, com l’arquitectònic i el teatral.

El sector de la gestió cultural encara ha d’aprendre molt d’altres àmbits, i opcions com el World Arquitecture Festival (WAF10) permeten descobrir com sí que s’han de fer les coses. Un congrés caracteritzat per una correcta fredor europea, un excel•lent compliment horari i per persones que van mostrar una prudent alhora que interessant proximitat. Un congrés d’homes de negre amb un únic idioma: l’anglès i sense possibles traduccions, on va prevaler la globalització arquitectònica a través de projectes locals. Un congrés global que es va esdevenir poc típic i molt obert a l’experimentació. El pol oposat als congressos espanyolitzats de conferències eternes i amb discursos, en moltes ocasions, repetits.

Si bé, és cert que parlar d’arquitectura, i sobretot de la seva part més pràctica, els projectes, és més entretingut i menys eteri que teoritzar sobre què és l’art, o la situació de la cultura. Gràcies a això o no, WAF va ser un congrés amè, senzill i gens pesat, on fins i tot la dificultat d’entendre els vocables tècnics arquitectònics en anglès va passar a ser un tema fútil, davant el nivell d’intel•ligència arquitectònica que es va respirar en el Centre de Convencions de Barcelona del 3 al 5 de novembre. Aquesta era la seva tercera edició, i la ciutat de Barcelona ha demostrat una vegada més, la seva idoneïtat com a amfitriona de grans congressos internacionals. Una ciutat mediterrània amb la qual els assistents van demostrar estar encantats i que, gràcies a la seva presència, la van convertir durant tres dies en el bressol de l’arquitectura, reunint els estudis més destacats del panorama arquitectònic mundial.

L’estructura del congrés era perfecta, i es va desenvolupar en cinc espais:

-Gran sala de conferències i seminaris. Hi van tenir lloc els seminaris que demanaven més aforament, així com la presentació dels projectes que s’adscrivien al tema del festival d’aquest any, “Transformacions”; a més en aquesta sala es va fer la cerimònia de lliurament de premis, en la qual es premiava un projecte per cada categoria de les presentades a l’espai Rooms. Finalment els guanyadors de cada categoria competien pel guardó d’Edifici de l’any.

-Rooms. Un total de vuit espais dedicats a les presentacions breus de projectes, dividits per temàtiques: cultura, habitatges, edificis d’usos diversos, educació, oficines, vacances, esport, salut, futurs projectes residencials, edificis per a la comunitat, futurs projectes comercials, paisatge, futurs projectes culturals, futurs projectes experimentals, futurs projectes de paisatge, futurs projectes de salut, futurs projectes d’educació, futurs projectes d’infraestructures, producció, energia i reciclatge, transport, nou i vell, futurs projectes de planificació. El temps per presentar els projectes era de deu minuts, i s’hi afegien deu minuts més de rèplica per part del jurat, format a cada sala per tres professionals. A cada room es desenvolupava alhora la presentació d’un projecte, de manera que calia escollir entre vuit possibles presentacions cada vint minuts. Entre sala i sala es podia conèixer les últimes novetats del mercat editorial arquitectònic. Hi eren presents publicacions com AIT, 1:100, The Architects Newpaper, Arquine, The Plan, Yapi o The Architectural Review i també conèixer projectes com architravel o world-architects.com.

-Àrea d’espònsors. Un ambient chill-out on es realitzaven els càterings mentre visitaves els estands dels espònsors i coneixies l’interessant projecte OpenBuilings.com

-Galeria de projectes. Espai dedicat a l’exposició, mitjançant plafons, dels projectes seleccionats per exposar, alguns dels quals són seleccionats a més per ser presentats a les rooms.

-Sala de Premsa. Sala amb ordinadors connectats a Internet d’ús gratuït per a tots els assistents.

El resultat és aclaparador, més de dues-centes presentacions i conferències, que provoquen (sense ser expert en arquitectura) començar a mirar aquest art amb uns altres ulls, a fixar-se en les estructures, en els dissenys, en els usos, en la sostenibilitat, en la relació amb l’entorn, en les textures, en els colors, en la forma, en l’orientació, en la climatització, en definitiva, en tot allò que, si és malaltís, et pot arribar a diferenciar de la resta dels mortals…

En la categoria de cultura em vaig divertir amb les presentacions dels arquitectes Chipperfield i Harrap que van explicar com estan transformant el Neues Museum de Berlín, amb la presentació de la remodelació de les sales d’art medieval i renaixentista del Victoria & Albert Museum o del nou museu Moderna Museet Malmö. A més a més vaig assistir a la presentació del que va ser proclamat Edifici de l’any, el MAXXI de Roma, un museu de l’estudi de Zaha Hadid, des d’on es va proclamar: “Dissenyar un museu d’art contemporani és un somni”.

Neues Museum de Berlín

Sala de Arte Renacentista, V&A Museum

Moderna Museet Malmö

Moderna Museet Malmö

MAXXI

MAXXI

A les altres rooms també es van presentar projectes d’hospitals, facultats, centres de visitants, habitatges, estadis de futbol, estacions de tren, edificis d’oficines, ponts, pavellons nacionals, col•legis, fins i tot mesquites gairebé-galàctiques, com la Yesil Vadi i la de l’estudi FXFOWLE.

La meva impressió final és que Àsia és l’aposta de futur, els nombrosos projectes provinents de Singapur fan d’aquesta ciutat un viatge futur gairebé obligat, una ciutat de Malàisia que comptarà pròximament amb projectes com Gardens by the Bay, un paradís (no em vaig atrevir a preguntar el preu d’aquesta obra mestra), o la seva futura escola d’art.

 

Gardens by the Bay

Gardens by the Bay

Gardens by the Bay

Gardens by the Bay

Escuela de Arte

A part de les presentacions breus, a la Galeria de Projectes vaig poder descobrir Woods of Net, Lyon Housemuseum, E N Z I, Escola Fitzroy o Simplon Yard.

Woods of Net

Woods of Net

Afegir que em vaig emportar tres sorpreses. En primer lloc, l’alt grau de respecte que es va demostrar per part de tots els assistents, entre els arquitectes hi havia un gran respecte pels projectes dels altres estudis, a més no es va sentir cap sintonia de mòbil i vull pensar que aquest és el futur de tots els congressos, classes i conferències, una conscienciació de respecte cap als altres. En segon lloc, em va sorprendre la poca interactivitat digital que hi va haver, amb això em refereixo que poques persones vam ser les que vam fer ús de l’hastag #waf10 habilitat per l’organització per comentar aspectes del congrés. Aquest recurs de twittejar l’esdeveniment (almenys a Espanya) recurs cada vegada més emprat, encara que òbviament requereix personal i equips tècnics. De tots els tweets que es van emetre, destaco el de @rossturley#waf10 remind me good buildings can make the world a better place”. Finalment, el torn de les no-preguntes, aquest espai al final d’una conferència on el moderador convida el públic a fer comentaris. Aquí no es va donar aquell torn, i em va semblar perfecte, perquè en la majoria de les ocasions són minuts on tota la sala es queda en silenci fins que el moderador torna a prendre la paraula per preguntar coses que segurament ja sap per endavant. Aquí el temps ens empaitava, això sí, si al coffe break volies parlar amb ell/ella no hi havia cap problema.

En principi aquest model de congrés pot semblar complicat d’aplicar a l’àmbit de la gestió cultural, on en nombroses ocasions es repeteixen els mateixos discursos que el conferenciant va fer l’any anterior, pensant que l’any següent la gent no és la mateixa, o la mateixa xerrada que fa any rere any als seus alumnes de facultat en el seu màster de gestió cultural. El model es repeteix perquè (creu que) li funciona, i és la llei del mínim esforç, la llei del per què preocupar-me per reciclar-me?. Aquesta llei ens porta a la repetició en bucle, però cal canviar, cal saltar aquesta barrera anticoneixement que impera en molts gestors culturals, aquesta barrera dita jo-no-em-moc-del-meu-àmbit. Què hi ha de dolent en ampliar el coneixement en un congrés de joves fotògrafs, de rics arquitectes o de geeks parlant de connectivitat? És, fixant-se en altres àmbits més desenvolupats, d’on es poden extreure idees innovadores per aplicar-les a l’àmbit de la gestió cultural, és així com es podria perfilar el perfil del gestor cultural del futur, un perfil obert al coneixement multidisciplinari i a la hibridació amb altres sectors, lluitant així contra l’obsoleta idea de fronteres sectorials. Voler és poder, un gestor cultural del segle XXI ha de ser capaç d’aixecar-se de la seva cadira, entrar en un congrés de tecnologia, ciència o economia i aplicar aquests inputs en la renovació de la gestió cultural. En cas contrari, continuarem sentint el mateix discurs i recordant la cèlebre frase de Fray Luis de León, que en tornar a fer classe després d’estar cinc anys empresonat, va repetir, com feia cada dia per recapitular allò explicat el dia abans: “Decíamos ayer…”

Però cal dir avui i demà, no ahir. Aquest model WAF es podria aplicar a un congrés de gestió cultural, sempre que comptés amb un partner de la categoria de GROHE o fos organitzat per una administració capaç de finançar un congrés internacional. L’espai de seminaris, igualment podria estar focalitzat cada any en un tema vinculat amb la gestió cultural, com la seva formació, la relació entre el sector privat i públic, les xarxes culturals, la cultura a la xarxa, etc. Així mateix les rooms podrien acollir presentacions curtes de projectes o estudis realitzats, explicant com va sorgir, quina metodologia es va utilitzar, com es va implementar, quins resultats hi va haver, etc. Cada room podria centrar-se en un tema concret: Arts Plàstiques, Arts Escèniques, Turisme, Economia de la Cultura o Centres d’Interpretació, entre d’altres. El model és enriquidor, ja que es mostrarien experiències de tot el món i crearia un entorn de feed-back molt necessari en cultura, ara bé, la seva implementació, es torna gairebé un somni, almenys en l’actual moment de crisi.

Pilar Delgado
MagmaCultura

El Centre Cultural Internacional Oscar Niemeyer obre les portes

El dia que Niemeyer va decidir regalar un edifici a la Fundació Príncep d’Astúries, Avilés va brillar de nou.

Només tres anys després, la il•lusió de la germana petita d’Oviedo i Gijón per albergar el Centre Cultural Niemeyer es converteix en realitat. I res millor per convèncer als incrèduls que obrir les portes al respectable perquè gaudeixi amb un dels vicis nacionals més estesos: mirar les obres.

Les jornades de portes obertes han estat un èxit de públic, si s’ha de jutjar per les llargues cues d’armilles refractàries que travessaven el pont en direcció a l’estructura en construcció. I no és d’estranyar. No és habitual que un arquitecte de la talla de Niemeyer permeti tafanejar la seva obra en ple procés de construcció. Però res és allò habitual en Niemeyer. No ho és la lucidesa que manté amb 103 anys, tampoc ho és la generositat amb la qual ofereix el seu talent, ni l’obstinació per dissenyar un auditori socialista en el qual totes les butaques tinguin la mateixa visibilitat. Tal vegada aquestes mostres de normalitat són les que han motivat el nombrós públic a recórrer les entranyes i tafanejar entre les corbes gairebé acabades que el formen, corbes suaus i blanques que contrasten amb l’entorn industrial que l’envolta.

Són diversos els exemples que podrien venir-nos al cap en parlar del procés de renovació urbana provocat per l’aparició d’un nou museu o centre cultural en un entorn abans deprimit o depressiu. De fet, conceptes com gentrificació, rehabilitació industrial o efecte Guggenheim, comencen a ser habituals en el discurs cultural. Precisament aquest últim, el Guggenheim, ha estat molt celebrat per la prodigiosa renovació de l’entorn i de la ciutat que l’acull. Com sempre, se senten crítiques. Però la prosperitat que el Guggenheim ha generat és enyorada per altres ciutats, no tan pròsperes, que en el passat compartien penúries amb Bilbao.

També és cert que són molts els equipaments culturals construïts sota la febre del totxo que han passat a formar part del cementiri de continents sense contingut. I que pot resultar prematur aventurar el futur del Centre Niemeyer abans fins i tot de la seva inauguració, prevista per a finals d’aquest any.

Però no sembla arriscat augurar-li un futur prometedor en comprovar l’èxit amb el qual la Fundació Niemeyer està construint el projecte, que s’ha assentat sobre la base d’una sòlida programació cultural i d’intel•ligents accions de màrqueting cultural que la Fundació va començar fa més de tres anys, quan l’edifici encara era un esbós en l’estudi de l’arquitecte. Aquesta anticipació de la programació en el Teatre Palacio Valdés i altres seus provisionals ha permès comptar amb grans artistes i figures de renom com Woody Allen, Enrique Morente, Kevin Spacey, Amancio Prada, Carlos Saura, Wim Wenders, Joan Manuel Serrat, i d’altres que de mica en mica han anat formant la veritable armadura del projecte. Fins i tot projectes de renom internacional com la companyia teatral The Bridge Project, dirigida per Sam Mendes, han atracat a Avilés per convertir el Niemeyer en un dels ports permanents del seu diàleg entre el Brooklyn Academy of Music de Nova York i l’Old Vic de Londres.

Això promet. Després de la visita, la multitud abandona el complex travessant la fosca riera que encara és la vella riera industrial, malgrat els esforços emprats a rentar-li la cara pel govern local, almenys això comenten els veïns agrupats al pont. Nosaltres deixem enrere el Centre Cultural Internacional amb el desig que il•lumini un futur efecte Niemeyer també a Astúries, que ajudi a dinamitzar un antic territori industrial i que permeti donar a conèixer al món l’antiga Nieva de Palacio Valdés.

Carlos Llana
MagmaCultura

Demà arriba a El Vendrell el Bus Gaudí

El dimarts 17 d’agost arriba a El Vendrell el Bus Gaudí, que restarà a Tarragona fins al dissabte 21, a la plaça de Sant Salvador.

Aquesta interessant proposta de l’Obra Social Caixa Catalunya ofereix un espai expositiu mòbil per tal d’apropar una de les obres més emblemàtiques de Antoni Gaudí, la Casa Milà, més coneguda com La Pedrera, fora de Barcelona.

El Bus Gaudí és la versió mòbil del nou Espai Gaudí de La Pedrera, que també recull l’experiència del Gabinet Gaudí itinerant. Es tracta d’un vehicle de 14 metres de llarg, que un cop obert, genera un espai expositiu interior de proa de 50 m2 (accessible també per a persones amb discapacitats), destinat a la comunitat escolar però també al públic en general.

Així, es podrà donar a conèixer l’obra de Gaudí, i molt especialment La Pedrera, en un concepte d’exposició singular, dotada de recursos explicatius i audiovisuals d’alta tecnologia.

Tallers al Bus Caixa Catalunya sobre Gaudí

Durant aquesta activitat podem conèixer La Pedrera de Caixa Catalunya i als seus antics propietaris; comprovar com les formes dels edificis de Gaudí s’assemblen al món natural; aprendre algunes de les seves aportacions tècniques i estructurals, i fixar-nos en la funcionalitat dels seus dissenys. Tot, en conjunt, per comprovar com Gaudí va ser un arquitecte d’una gran força i creativitat, quines obres són avui molt conegudes per les seves imaginatives formes arquitectòniques.

Els tallers es divideixen en diverses parts:

* Primera part: Introducció: Gaudí i La Pedrera de Caixa Catalunya (15 minuts)
* Segona part: Gaudí i la naturalesa (25 minuts)
* Tercera part: Gaudí arquitecte (15 minuts)
* Quarta part: Gaudí dissenyador (5 minuts)

Els continguts dels tallers s’adapten als diferents cicles escolars:

* Primer i segon cicle de primària.
* Tercer cicle de primària i primer cicle d’ESO.
* Segon cicle d’ESO i Batxillerat.

Per a reservar una visita-taller gratuïta per a grups d’escolars, truqueu al 902 333 123.

Verónica Bernadac
MagmaCultura