• Linked IN
  • Rss
  • Youtube
Mitologies

Roland Barthes en el seu llibre/assaig “Mitologies” explicava com actua la construcció dels mites en l’imaginari dels mortals. Segons el mateix escriptor francès, el mite pot actuar a diferents nivells sobre l’ésser humà. Dels diferents “usos del mite” que es proposen en aquest assaig, en destaco especialment dos:  l”individu evoca en el mite el seu alter ego, els seus somnis o anhels; per a aquest “usuari”, el mite representa una persona superior, algú a qui admirar o bé assemblar-se. Un altre dels usos del mite, seria que un envers un mite (persona o objecte) sent una experiència estètica elevada o bé un escapisme de la realitat.

Pel que fa a l’últim ús presentat en el paràgraf anterior, us voldria escriure/presentar un mite que provoca aquesta sensació en mi, el que subscriu: Bette Davis, Betty Davis pels nostàlgics. Possiblement no era la més maca de les grans del Hollywood d’or, ni tenia les impressionants i inacabables cames de la Dietrich. Però tenia una presència en pantalla rebatedora i incomparable que la diferenciava de la resta dels míseres mortals. La seva lleugera silueta delicada i elegant, tan ben retratada i explotada en la pel•lícula “The Letter” (1940) del director alemany William Wyler, un dels artífexs de la construcció del mite Bette Davis, ens fa pensar en un nou llenguatge narratiu corporal.

La seva mirada, malèvola i trista, tan lloada pels millors cineastes de l’època, és com si amagués un sofriment inhumà. Una vegada en la filmoteca de Barcelona un adorable octogenari m’explicava que temps enrere, a Espanya, a les dones que tenien uns ulls desafiadors, freds, gelosos i penetrants se’ls deia que tenien els ulls de Bette Davis. Aquí la mirada d’aquesta actriu entrava en la categoria d’adjectiu, els mites són mites quan es conceptualitzen. Vegeu “The Little foxes” (1941) també de William Wyler. En aquesta pel•lícula el personatge de Regina, interpretat magistralment per Bette Davis, conspira, fa xantatge i fins i tot deixa morir al seu propi espòs, alhora que enamora, sedueix i desperta un instint de protecció entre els homes que la rodegen. Era una dualitat interpretativa aconseguida solament amb uns ulls. Els mateixos ulls, diferents mirades.

Segurament aquella pel•lícula que l’eleva de categoria i la va fer entrar a la vall dels immortals va ser “All about Eve” (1950) de Joseph L. Mankiewicz. Aquí Davis interpreta a una actriu víctima dels seus propis temors i inseguretats que ha d’acceptar l’inevitable pas del temps (malaltia patològica de totes les actrius/actors). Inoblidable l’escena de la festa on, com si d’una deessa grega es tractés, anuncia a l’espectador la tempesta emocional que esta a punt de presenciar i l’estat de còlera en el qual ella mateixa entrarà, i pronuncia la seva cèlebre frase – “Fasten your seatbelts it’s going to be a bumpy night” -. Sota aquestes línies podreu veure aquesta escena:

Sense més preàmbuls, els convido que vostès mateixos coneguin a aquest mite a través de les seves pel•lícules, i es submergeixin en la mitologia del cinema americà contemporani.

Jesús Feixa
MagmaCultura

Barcelona era una festa, Festival Beefeater 2010

El passat dia 28 d’octubre de 2010 es va inaugurar la vuitena edició del Festival Beefeater In-Edit de Barcelona, dedicat integrament al documental musical, amb la projecció del documental “Barcelona era una festa” (Underground 1970-1980) dirigit per Morrosko Vila-San-Juan i amb guió del mateix Morrosko i de Roger Roca (antic company de Magma Serveis Culturals).

Aquest documental ens trasllada a la Barcelona dels 70, on es va produir el moviment contracultural “Underground”, que va ser definitiu per la creació d’aquesta Barcelona cosmopolita i creativa que és actualment.

Sota diferents influències, des del hippisme al “punk”, es va donar a la Ciutat Comtal un moviment generat per un grup de gent vinguda de tot arreu que es van trobar al lloc idoni en un moment molt concret, en el qual el pes del franquisme encara era molt feixuc per tothom i van decidir, davant d’una situació fosca de dictadura, repressió i crisi econòmica, crear una realitat paral·lela plena de llibertat, creativitat, molta festa i ruptura amb les normes establertes. Es van començar a generar revistes i còmics, d’aquest moment són llegendàries publicacions com Ajoblanco o Makoki , o sales com la mítica Zeleste… i festa, molta festa com indica el títol del documental “Barcelona era una Festa”, una festa en la qual tothom podia participar, una festa sense límits i sense fi.

En aquest documental se’ns parla de les “Jornades llibertàries del Parc Güell”, del paper d’Eivissa, del trencament amb el modus vivendi burgès que regnava en aquell moment…

Molts d’aquells joves van quedar-se pel camí (l’alcohol i les drogues van passar la seva factura), però molts d’ells avui son periodistes, artistes, dibuixants, escriptors… com Nazario, Mariscal, Miguel Gallardo, Ramón de España, Pau Riba, Quim Monzò i molts més que ens expliquen en primera persona el seu pas per aquell moment decisiu en l’evolució de la cultura a Barcelona. Però a In-Edit vam trobar molt i molt més… documentals sobre gires d’artistes com Brian Eno, Bob Dylan, David Byrne, The Rolling Stones o Depeche Mode i, d’altres que es centren en músics diversos com Lennon, Lemmy o José Gonzalez.

També ens presenten documents històrics que ens fan viatjar a moments concrets, com “Keep on ‘Rokin” realitzat al 1969 que ens trasllada al festival de Rock n’Roll de Toronto del mateix any o Monterey Pop de 1968 que ens porta al festival del mateix nom.

D’altres ens mostren figures amb profunditat, com Johnny Nercer: The Dream’s on Me, on Clint Eastwod ens introdueix en el món del compositor, o When You’re strange, que amb la veu de Johnny Deep ens presenta un documental inèdit sobre The Doors.

De manera que convido a tothom a entrar a la web del festival i continuar investigant sobre tot el que allí se’ns presenta i, com no, a gaudir d’aquests documentals que es van poder veure fins al 9 de novembre a l’Aribau Club, a la sala 5 de l’Aribau Multicines i a la Filmoteca de Catalunya.

Carme Guerra
MagmaCultura

Zinemaldia 2010

Com cada any i ja en fa 58, Donostia esdevé per una setmana la capital del cinema gràcies al seu Festival Internacional de Cine. 206 pel·lícules, Secció Oficial, Perles, Made in Spain, Horizontes Latinos, retrospectives…Qualsevol excusa és bona per fer un pensament i escapar-se uns dies a la capital guipuscoana.


La ciutat sencera es contagia d’un ambient de festival, tothom passeja amb orgull la seva acreditació al coll, es fan fotos d’allò més glamouroses a la catifa vermella (enguany negra). Als bars, es barregen txapelas, periodistes, famílies, productors, actors, turistes… I tot sembla d’allò més natural. I sempre al voltant d’uns bons pintxos i un bon txakoli.

Des de fa alguns anys, amb uns amics hem establert una cita ineludible amb la ciutat, i alhora, amb el festival. Sempre havia conegut el cap de setmana final del festival, veient alguna pel·lícula en alguna sessió a hores intempestives i assistint a la clausura no oficial. Amb coixins sota el braç i entrepans en una bossa de plàstic, la gent acudeix ben d’hora al Velòdrom d’Anoeta, per agafar un bon lloc. Cal agafar forces, l’experiència pot durar més de 5 hores!

Per uns 12€ es veuen dues pel·lícules fora de competició, la gala a través d’una pantalla gegant i s’aplaudeix als premiats, que agafen els seus cotxes oficials i van a saludar l’altre públic, aquell que no va ben mudat al Kursaal assistint a la clausura oficial. Aquest any, però, hem hagut de canviar les dates del viatge. L’experiència ha estat molt profitosa, el primer cap de setmana, el de l’obertura.


Per començar el primer entrebanc….. Quina pel·lícula veurem? La decisió és molt difícil. És una raó suficient o fins i tot un aval un premi en altre festival? O és millor descobrir-ne una altra simplement perquè la sinopsi crida l’atenció? Al final, s’aconsegueix una certa unanimitat. Les nostres tries són: Chicogrande, Coogan’s Bluff i Neds. Hem fet bona tria a que obre el festival, la retrospectiva de Don Siegel i per últim, una que apunta maneres.

Només cal trobar dia i hora de la projecció. Aguantem la projecció de Chicogrande i veiem a un Clint Eastwood de finals dels 60 disfressat de cowboy i barallant-se d’una manera molt kitsch als jardins del Cloisters de Nova York. Encara que els millors moments venen després, compartint opinions amb els amics i, a vegades sembla que no haguéssim vist la mateixa pel·lícula.

El moment crític arriba l’endemà, no queden entrades per Neds i això que la sessió és el diumenge a les 9 del matí! No defallim. Algú ha vist quina pel·lícula s’ha endut la Concha de Oro? Està clar que tenim una cita al cine, a Barcelona per això i a Donostia només dir-li que fins l’any que ve, o millor dit, datorren urte arte!

Cristina Boix
MagmaCultura

Homenatge a 35 pel·licules en 2 minuts

Avui us proposem un repte: descobrir les 35 pel·licules que s’homenatgen en aquests dos minuts d’animació.

Podeu anar deixant les vostres respostes com comentaris, us animeu?