• Linked IN
  • Rss
  • Youtube
El dia dels museus amb reflexions

Qualsevol ciutat que s’adjectiva moderna requereix d’una capsa on preservar i salvaguardar els seus tresors. Tresors que durant segles han estat exposats en palaus de nobles i burgesos com a símbols de distinció, riquesa i de bon gust. I ara, les ciutats, volen representar i compartir aquest bon gust i saber fer…
El 18 de maig, dia del museus, celebrem la festa institucional dels museus. Un dia a l’any obrim les portes dels museus de bat a bat tal com fa l’església del poble el dia de la festa major. Tenim la festivitat, però ens manca el sant i els seus miracles. Els museus han agafat representació i protagonisme en els darrers anys. Indubtablement són una infraestructura més de la societat, un espai de referència per a la nostra societat i un recurs importantíssim per a l’economia turística. Els museus són la joia que prestigia qualsevol ciutat que aspira a ser reconeguda com a ciutat. Una joia a la qual, en èpoques de crisi, li escurcen la cadena d’or que es sustenta en l’elegant i esvelt coll de les administracions. Un element decoratiu que tothom es vanta de tenir-lo a prop de casa, però que no se’n fa gaire ús, de vegades perquè l’oferta és minsa, elitista, avorrida… (cadascú té el seu argument) o pel simple fet que l’imaginari col•lectiu els ha convertit en espais que no resulten interessants als públics, i prou. I quan dic públics, vull parlar de públics, dels públics que justifiquen qualsevol iniciativa en tots els sentits, quantitatius i qualitatius, i que tradicionalment s’han menystingut, especialment per aquells museus que s’han considerat espais cridats a més altes i nobles fites que les de l’educació o les d’assolir noves audiències amb l’objectiu d’incidir “culturalment” cada vegada més en un espectre més ampli de la societat.

el dia de los museos

Pel territori espanyol, tenim casos de museus, centres d’interpretació, centres culturals, que un cop construïts i inaugurats han estat abandonats com un vaixell a la deriva, amb pressupostos minsos o inexistents per a la gestió diària, després d’una inversió milionària. Fins i tot, s’han donat casos de tancar museus just després d’inaugurar-los. Tenim museus on els seus directors no han volgut integrar la gestió cultural, com a metodologia imprescindible de dinamització i de creació de nous públics, o que no tenen clar el principi bàsic de qualsevol organització, que és que només amb gestió i diners es poden fer les coses. Respecte als diners, sempre ha existit consens en el sector. També tenim pendent l’assignatura de les noves tecnologies, incorporar-les, integrar-les i fer-les nostres com a subministradores de continguts de qualitat i esdevenir, els museus, capdavanters en la creació de projectes adaptats a les noves necessitats i als nous públics. En altres paraules, tan comuns en qualsevol sector productiu, apostar per l’I+D. Hem d’integrar a la gestió pública la participació del professionals del sector privat, creant sinèrgies, sumant esforços, però garantint sempre la propietat pública, i la tutela del públic i el treball per al públic. Sense manies, sense complexos, sense models prefixats i predeterminats antics, passats i conservadors.


I les reflexions que em faig en forma de preguntes en aquest Dia Internacional dels Museus és: Volem que els museus siguin quelcom més que aquesta joia que decora les ciutats amb menor o major intensitat? Volem que els museus siguin potents i sensibles, ressuscitats en carn i pell, la carn que li dóna muscle a la ciutat i la pell, porositat, textura i transpiració? Volem ser un producte ancorat, encaixat, record del passat, o volem ser el batec del cor de la ciutat? El muscle que genera les pulsacions, els ritmes vitals de la cultura? La pell sensible que faciliti la creació, la dinamització? Un equipament ineludible per a la ciutadania i no tan sols un projecte urbanístic? Responsable de preservar el continguts, però també responsable de la seva difusió amb els formats i estratègies que siguin necessàries? Volem uns museus programadors de televisió, un museus propulsor d’aplicacions informàtiques, dinamitzadors de les xarxes socials, on la participació i la col•laboració intersectorial sigui l’eix vertebrador del seu Pla museològic. Un museus amb recursos, però també amb objectius tangibles, programables i innovadors.

El Conseller Ferran Mascarell en una de les seves conferències va fer una definició de la ciutat que em va agradar “La ciutat és la màxima expressió de la cultura”, i voldria afegir que els museus i centres culturals tenen la responsabilitat d’interpretar-la, posar-la en valor i fer-la accessible al coneixement acumulat, a la creativitat existent i a la manera de fer de cada ciutat.
I per acabar, demanar que els museus no siguin motiu de celebració només un dia qualsevol a l’any, no siguin com aquella joia tan preuada però tan distant que, un cop finalitzada la festa, es guarda, deslluïda, en el calaix de l’oblit, que tots sabem que té valor, però a veure qui és el valent que la llueix.

Artur Duart
MagmaCultura

Fast-view

Aquest estiu he estat a Croàcia, un paradís en vies d’extinció on conduir és posar constantment la vida en perill.

Croàcia és un país ple d’encant, ja sigui per la cultura, la natura, el menjar, la gent… Durant tot el viatge no vaig poder deixar de pensar en el desgast que suposa per a un país l’estar a punt d’entrar en els rànquings del centres turístics mundials.

A dia d’avui és força estrany trobar una persona que no fa una mitja de 2 viatges a l’any per veure altres espais, cultures, gents… des dels tan de moda ‘city trips’, que duren entre 2 i 4 dies, fins a les vacances pròpiament dites de 2 ó 3 setmanes (si un està de sort).

Anem, veiem, consumim i tornem encantats de la magnífica experiència que hem tingut. I quan anem ho volem veure tot i menjar tot i, per tant, ens falten hores als dies, voldríem els museus oberts les 24 hores, les botigues 26 i els restaurants, bars i locals de festa una mica més (mai se sap quan podem tenir gana…).

Tot i que les nostres societats i economies estan, en la seva majoria, enfocades i desenvolupades a partir del turisme, no és menyspreable l’impacte que això suposa pel país que es visita. No només en el sentit més purament econòmic (està clar que hi ha beneficis del turisme!) si no en el sentit més vital i essencial de les ciutats, els parcs i la vida dels que habiten a qualsevol lloc que es troba col·lapsat per un boom turístic.

Com a turistes estem immersos en una cultura de consum ràpid i exigent ja que volem veure totes les coses en la seva màxima bellesa (generalment netes, sense gaires turistes que com nosaltres volen contemplar des de darrera l’objectiu de la seva càmera i odien els que com ells massifiquen els espais) però, tal com ho hem vist, ja tenim necessitat d’una altra cosa nova i diferent així que arriba un punt en que l’únic que interessa és el que vindrà, no el que deixem darrera, ni el com ho deixem, o què passarà amb el que ja hem vist (total, possiblement no hi tornem!).

En el cas de Croàcia, per no anar-me’n del tema, això s’està resolent en un turisme centralitzat en els mesos d’estiu que suposa un increment (més del doble) de la població del país cosa que presenta la necessitat de crear tota una sèrie d’infraestructures que només s’utilitzen durant 2 mesos a l’any.

La gent es construeix una vivenda sense teulat, ja que en els posteriors anys, un cop instal·lats, anirà construint pisos superiors per poder llogar les habitacions; els parcs naturals tenen els camins de fusta marcats perquè els milers de visitants que entren a Plitvice durant els mesos d’estiu no acabin amb l’ecosistema… I no hi ha ningú que estigui preparat per assumir, reciclar i recollir els residus que milions de persones deixen darrera seu un cop ja han visitat el que deia la ‘Lonely Planet’ que era un ‘must’…

Amb tot això no puc deixar de preguntar-me una i altra vegada com serà aquest país d’aquí a 3 ó 7 anys i quins estralls deixarà aquest turisme de consum ràpid tant a nivell de l’economia, l’ecologia, la vida i els costums… que inevitablement es veuran modificats, el que no tinc clar és si serà o no una evolució!

Bé, suposo que caldrà esperar a veure si aquest model de turisme surt o no rentable més enllà de les economies o bé comença a ser imperant la necessitat de crear un nou model de turista en base a uns altres paràmetres i conviccions.

Dida Castro
MagmaCultura

14ª Festival Internacional de Pallassos de Cornellà

“Si sou dels qui penseu que els pallassos són exclusivament per als infants és que encara no heu estat al Festival Internacional de Pallassos de Cornellà”.

Des del 19 de novembre fins al 28 es desenvolupa l’esperat Festival Internacional de Pallassos de Cornellà. Memorial Charlie Rivel en la seva 14ª edició. A Cornellà, el Festival és un acte molt estimat pels ciutadans, bianualment els cornellencs participen de totes les activitats que ofereix el Festival al llarg de 10 dies, tant per nens com per adults. Des del 1984, el Departament de Cultura de l’Ajuntament de Cornellà gestiona i organitza el Festival, comptant amb el patrocini de l’Institut Nacional de les Arts Escèniques i de la Música, la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona. Aquest Festival va néixer per fer homenatge al clown català Charlie Rivel, i l’objectiu del qual era, i és, donar a conèixer els diferents registres del món del pallasso, del circ i de l’humor; des del tradicional cara-blanca fins als números més innovadors i imaginatius.

Al llarg dels anys, han participat al Festival pallassos de renom internacional provinents de Suïssa, Estats Units, França, Russia, Bélgica, Argentina, Perú, Portugal, Catalunya…, mestres de la rialla com ara Slava Polunin, Miliki, Leo Bassi, Les Luthiers, Bello Nock, Toto Chabri & Co., Els Martini, Andrei Jigalov, el Màgic Andreu o Tortell Poltrona entre molts altres. En aquesta edició 2010, aquells qui vulguin despertar el nen que van ser podran gaudir dels espectacles dels Germans Poltrona, els Pallapupes, Umbilical Brothers, Lolita Corina, els Okidok, la Pepa Plana, Chacovachi i Teatro Necesario entre altres.

A la Pl. Catalunya de Cornellà es va instal·lar la gran carpa on es van realitzar els espectacles principals, com ara la Gala ALAPISTA! d’inauguració i cloenda del Festival. Però hi ha altres espais on es va poder gaudir dels espectacles, mostres, tallers de màgia, de risoteràpia, exposicions de fotografia, documentals i conta-contes. Aquests espais van ser al carrer (ALAIRE!) – Pl. Catalunya, Pl. De l’Església i Pl. St. Ildefons -, al circ principal (ALAPISTA!), a les escoles de la ciutat (ALCOLE!), a la Biblioteca Municipal i la Biblioteca Marta Mata (ALABIBLIO!) i a diferents centres culturals i d’oci (DES-PISTATS!), com la Sala Romagosa, la Sala Pisa, la Fragua de les Arts o el Museu Agbar de les Aigües. No deixeu d’anar a viure un Festival ple de colors i rialles que, sense dubte, no us deixarà indiferents. Les entrades pel Festival es poden adquirir al Tele-Entrada de Caixa Catalunya a la Oficina del Festival (Centre Cultural Joan García Nieto, C/ Mossèn Andreu, 17) i a les taquilles dels espais d’actuació.

Més informació a la web del festival.

Alba Gallardo
MagmaCultura

#waf10 y su aplicación en el ámbito de la gestión cultural

Crec que el gestor cultural ha de ser inquiet, intrínsecament inquiet. A què em refereixo amb inquietud? A mostrar interès per altres temes i sectors com el tecnològic, el científic o més propers, com l’arquitectònic i el teatral.

El sector de la gestió cultural encara ha d’aprendre molt d’altres àmbits, i opcions com el World Arquitecture Festival (WAF10) permeten descobrir com sí que s’han de fer les coses. Un congrés caracteritzat per una correcta fredor europea, un excel•lent compliment horari i per persones que van mostrar una prudent alhora que interessant proximitat. Un congrés d’homes de negre amb un únic idioma: l’anglès i sense possibles traduccions, on va prevaler la globalització arquitectònica a través de projectes locals. Un congrés global que es va esdevenir poc típic i molt obert a l’experimentació. El pol oposat als congressos espanyolitzats de conferències eternes i amb discursos, en moltes ocasions, repetits.

Si bé, és cert que parlar d’arquitectura, i sobretot de la seva part més pràctica, els projectes, és més entretingut i menys eteri que teoritzar sobre què és l’art, o la situació de la cultura. Gràcies a això o no, WAF va ser un congrés amè, senzill i gens pesat, on fins i tot la dificultat d’entendre els vocables tècnics arquitectònics en anglès va passar a ser un tema fútil, davant el nivell d’intel•ligència arquitectònica que es va respirar en el Centre de Convencions de Barcelona del 3 al 5 de novembre. Aquesta era la seva tercera edició, i la ciutat de Barcelona ha demostrat una vegada més, la seva idoneïtat com a amfitriona de grans congressos internacionals. Una ciutat mediterrània amb la qual els assistents van demostrar estar encantats i que, gràcies a la seva presència, la van convertir durant tres dies en el bressol de l’arquitectura, reunint els estudis més destacats del panorama arquitectònic mundial.

L’estructura del congrés era perfecta, i es va desenvolupar en cinc espais:

-Gran sala de conferències i seminaris. Hi van tenir lloc els seminaris que demanaven més aforament, així com la presentació dels projectes que s’adscrivien al tema del festival d’aquest any, “Transformacions”; a més en aquesta sala es va fer la cerimònia de lliurament de premis, en la qual es premiava un projecte per cada categoria de les presentades a l’espai Rooms. Finalment els guanyadors de cada categoria competien pel guardó d’Edifici de l’any.

-Rooms. Un total de vuit espais dedicats a les presentacions breus de projectes, dividits per temàtiques: cultura, habitatges, edificis d’usos diversos, educació, oficines, vacances, esport, salut, futurs projectes residencials, edificis per a la comunitat, futurs projectes comercials, paisatge, futurs projectes culturals, futurs projectes experimentals, futurs projectes de paisatge, futurs projectes de salut, futurs projectes d’educació, futurs projectes d’infraestructures, producció, energia i reciclatge, transport, nou i vell, futurs projectes de planificació. El temps per presentar els projectes era de deu minuts, i s’hi afegien deu minuts més de rèplica per part del jurat, format a cada sala per tres professionals. A cada room es desenvolupava alhora la presentació d’un projecte, de manera que calia escollir entre vuit possibles presentacions cada vint minuts. Entre sala i sala es podia conèixer les últimes novetats del mercat editorial arquitectònic. Hi eren presents publicacions com AIT, 1:100, The Architects Newpaper, Arquine, The Plan, Yapi o The Architectural Review i també conèixer projectes com architravel o world-architects.com.

-Àrea d’espònsors. Un ambient chill-out on es realitzaven els càterings mentre visitaves els estands dels espònsors i coneixies l’interessant projecte OpenBuilings.com

-Galeria de projectes. Espai dedicat a l’exposició, mitjançant plafons, dels projectes seleccionats per exposar, alguns dels quals són seleccionats a més per ser presentats a les rooms.

-Sala de Premsa. Sala amb ordinadors connectats a Internet d’ús gratuït per a tots els assistents.

El resultat és aclaparador, més de dues-centes presentacions i conferències, que provoquen (sense ser expert en arquitectura) començar a mirar aquest art amb uns altres ulls, a fixar-se en les estructures, en els dissenys, en els usos, en la sostenibilitat, en la relació amb l’entorn, en les textures, en els colors, en la forma, en l’orientació, en la climatització, en definitiva, en tot allò que, si és malaltís, et pot arribar a diferenciar de la resta dels mortals…

En la categoria de cultura em vaig divertir amb les presentacions dels arquitectes Chipperfield i Harrap que van explicar com estan transformant el Neues Museum de Berlín, amb la presentació de la remodelació de les sales d’art medieval i renaixentista del Victoria & Albert Museum o del nou museu Moderna Museet Malmö. A més a més vaig assistir a la presentació del que va ser proclamat Edifici de l’any, el MAXXI de Roma, un museu de l’estudi de Zaha Hadid, des d’on es va proclamar: “Dissenyar un museu d’art contemporani és un somni”.

Neues Museum de Berlín

Sala de Arte Renacentista, V&A Museum

Moderna Museet Malmö

Moderna Museet Malmö

MAXXI

MAXXI

A les altres rooms també es van presentar projectes d’hospitals, facultats, centres de visitants, habitatges, estadis de futbol, estacions de tren, edificis d’oficines, ponts, pavellons nacionals, col•legis, fins i tot mesquites gairebé-galàctiques, com la Yesil Vadi i la de l’estudi FXFOWLE.

La meva impressió final és que Àsia és l’aposta de futur, els nombrosos projectes provinents de Singapur fan d’aquesta ciutat un viatge futur gairebé obligat, una ciutat de Malàisia que comptarà pròximament amb projectes com Gardens by the Bay, un paradís (no em vaig atrevir a preguntar el preu d’aquesta obra mestra), o la seva futura escola d’art.

 

Gardens by the Bay

Gardens by the Bay

Gardens by the Bay

Gardens by the Bay

Escuela de Arte

A part de les presentacions breus, a la Galeria de Projectes vaig poder descobrir Woods of Net, Lyon Housemuseum, E N Z I, Escola Fitzroy o Simplon Yard.

Woods of Net

Woods of Net

Afegir que em vaig emportar tres sorpreses. En primer lloc, l’alt grau de respecte que es va demostrar per part de tots els assistents, entre els arquitectes hi havia un gran respecte pels projectes dels altres estudis, a més no es va sentir cap sintonia de mòbil i vull pensar que aquest és el futur de tots els congressos, classes i conferències, una conscienciació de respecte cap als altres. En segon lloc, em va sorprendre la poca interactivitat digital que hi va haver, amb això em refereixo que poques persones vam ser les que vam fer ús de l’hastag #waf10 habilitat per l’organització per comentar aspectes del congrés. Aquest recurs de twittejar l’esdeveniment (almenys a Espanya) recurs cada vegada més emprat, encara que òbviament requereix personal i equips tècnics. De tots els tweets que es van emetre, destaco el de @rossturley#waf10 remind me good buildings can make the world a better place”. Finalment, el torn de les no-preguntes, aquest espai al final d’una conferència on el moderador convida el públic a fer comentaris. Aquí no es va donar aquell torn, i em va semblar perfecte, perquè en la majoria de les ocasions són minuts on tota la sala es queda en silenci fins que el moderador torna a prendre la paraula per preguntar coses que segurament ja sap per endavant. Aquí el temps ens empaitava, això sí, si al coffe break volies parlar amb ell/ella no hi havia cap problema.

En principi aquest model de congrés pot semblar complicat d’aplicar a l’àmbit de la gestió cultural, on en nombroses ocasions es repeteixen els mateixos discursos que el conferenciant va fer l’any anterior, pensant que l’any següent la gent no és la mateixa, o la mateixa xerrada que fa any rere any als seus alumnes de facultat en el seu màster de gestió cultural. El model es repeteix perquè (creu que) li funciona, i és la llei del mínim esforç, la llei del per què preocupar-me per reciclar-me?. Aquesta llei ens porta a la repetició en bucle, però cal canviar, cal saltar aquesta barrera anticoneixement que impera en molts gestors culturals, aquesta barrera dita jo-no-em-moc-del-meu-àmbit. Què hi ha de dolent en ampliar el coneixement en un congrés de joves fotògrafs, de rics arquitectes o de geeks parlant de connectivitat? És, fixant-se en altres àmbits més desenvolupats, d’on es poden extreure idees innovadores per aplicar-les a l’àmbit de la gestió cultural, és així com es podria perfilar el perfil del gestor cultural del futur, un perfil obert al coneixement multidisciplinari i a la hibridació amb altres sectors, lluitant així contra l’obsoleta idea de fronteres sectorials. Voler és poder, un gestor cultural del segle XXI ha de ser capaç d’aixecar-se de la seva cadira, entrar en un congrés de tecnologia, ciència o economia i aplicar aquests inputs en la renovació de la gestió cultural. En cas contrari, continuarem sentint el mateix discurs i recordant la cèlebre frase de Fray Luis de León, que en tornar a fer classe després d’estar cinc anys empresonat, va repetir, com feia cada dia per recapitular allò explicat el dia abans: “Decíamos ayer…”

Però cal dir avui i demà, no ahir. Aquest model WAF es podria aplicar a un congrés de gestió cultural, sempre que comptés amb un partner de la categoria de GROHE o fos organitzat per una administració capaç de finançar un congrés internacional. L’espai de seminaris, igualment podria estar focalitzat cada any en un tema vinculat amb la gestió cultural, com la seva formació, la relació entre el sector privat i públic, les xarxes culturals, la cultura a la xarxa, etc. Així mateix les rooms podrien acollir presentacions curtes de projectes o estudis realitzats, explicant com va sorgir, quina metodologia es va utilitzar, com es va implementar, quins resultats hi va haver, etc. Cada room podria centrar-se en un tema concret: Arts Plàstiques, Arts Escèniques, Turisme, Economia de la Cultura o Centres d’Interpretació, entre d’altres. El model és enriquidor, ja que es mostrarien experiències de tot el món i crearia un entorn de feed-back molt necessari en cultura, ara bé, la seva implementació, es torna gairebé un somni, almenys en l’actual moment de crisi.

Pilar Delgado
MagmaCultura

Barcelona era una festa, Festival Beefeater 2010

El passat dia 28 d’octubre de 2010 es va inaugurar la vuitena edició del Festival Beefeater In-Edit de Barcelona, dedicat integrament al documental musical, amb la projecció del documental “Barcelona era una festa” (Underground 1970-1980) dirigit per Morrosko Vila-San-Juan i amb guió del mateix Morrosko i de Roger Roca (antic company de Magma Serveis Culturals).

Aquest documental ens trasllada a la Barcelona dels 70, on es va produir el moviment contracultural “Underground”, que va ser definitiu per la creació d’aquesta Barcelona cosmopolita i creativa que és actualment.

Sota diferents influències, des del hippisme al “punk”, es va donar a la Ciutat Comtal un moviment generat per un grup de gent vinguda de tot arreu que es van trobar al lloc idoni en un moment molt concret, en el qual el pes del franquisme encara era molt feixuc per tothom i van decidir, davant d’una situació fosca de dictadura, repressió i crisi econòmica, crear una realitat paral·lela plena de llibertat, creativitat, molta festa i ruptura amb les normes establertes. Es van començar a generar revistes i còmics, d’aquest moment són llegendàries publicacions com Ajoblanco o Makoki , o sales com la mítica Zeleste… i festa, molta festa com indica el títol del documental “Barcelona era una Festa”, una festa en la qual tothom podia participar, una festa sense límits i sense fi.

En aquest documental se’ns parla de les “Jornades llibertàries del Parc Güell”, del paper d’Eivissa, del trencament amb el modus vivendi burgès que regnava en aquell moment…

Molts d’aquells joves van quedar-se pel camí (l’alcohol i les drogues van passar la seva factura), però molts d’ells avui son periodistes, artistes, dibuixants, escriptors… com Nazario, Mariscal, Miguel Gallardo, Ramón de España, Pau Riba, Quim Monzò i molts més que ens expliquen en primera persona el seu pas per aquell moment decisiu en l’evolució de la cultura a Barcelona. Però a In-Edit vam trobar molt i molt més… documentals sobre gires d’artistes com Brian Eno, Bob Dylan, David Byrne, The Rolling Stones o Depeche Mode i, d’altres que es centren en músics diversos com Lennon, Lemmy o José Gonzalez.

També ens presenten documents històrics que ens fan viatjar a moments concrets, com “Keep on ‘Rokin” realitzat al 1969 que ens trasllada al festival de Rock n’Roll de Toronto del mateix any o Monterey Pop de 1968 que ens porta al festival del mateix nom.

D’altres ens mostren figures amb profunditat, com Johnny Nercer: The Dream’s on Me, on Clint Eastwod ens introdueix en el món del compositor, o When You’re strange, que amb la veu de Johnny Deep ens presenta un documental inèdit sobre The Doors.

De manera que convido a tothom a entrar a la web del festival i continuar investigant sobre tot el que allí se’ns presenta i, com no, a gaudir d’aquests documentals que es van poder veure fins al 9 de novembre a l’Aribau Club, a la sala 5 de l’Aribau Multicines i a la Filmoteca de Catalunya.

Carme Guerra
MagmaCultura

 1 2 >>