• Linked IN
  • Rss
  • Youtube
‘Big Bang Data’, l’última proposta expositiva al CCCB

Tu comparteixes informació, les teves dades et comparteixen a tu.

Fa relativament poc, quan es parlava de l’acumulació i estudi de dades personals que duien a terme institucions públiques i privades, es reaccionava minimitzant-ne la importància, ja que no es tractava d’un procés gaire evident ni hi havia una consciència sobre la utilitat o rellevància d’aquestes dades. No obstant això, amb les darreres innovacions tecnològiques, que permeten emmagatzemar-ne una major quantitat, fàcilment i amb un cost mínim, aquesta acumulació s’ha fet efectiva i ben visible, pel que una reflexió sobre l’impacte d’aquesta datificació de les nostres vides privades, ara per ara, resulta indispensable.

A diari generem una quantitat immensa de dades a través dels nostres dispositius mòbils, el que pengem a Internet, les compres que fem, l’etcètera aquí és llarg. Aquestes dades representen informació sobre els nostres patrons de consum, de pensament, de tendències de vot i d’acció. No sorprèn, doncs, que el potencial de la seva anàlisi i utilització hagi posat tothom en alerta, des de la comunitat científica i acadèmica a les empreses, els estats i els ciutadans. Ens trobem davant d’un canvi de paradigma a tots els nivells, tant social com polític, acadèmic, cultural, tecnològic i econòmic, un canvi en el qual encara no queda clar quin paper jugaran les dades, si bé la tendència actual és la de pensar que hi seran al centre, potser com a nou petroli o com l’or del segle XXI.

Big Bang Data

L’exposició titulada Big Bang Data, que des del mes de maig i prorrogada fins el 16 de novembre ofereix el CCCB, tracta en profunditat d’aquesta explosió de dades que estem vivint i de les diferents vessants que implica, moltes desconegudes per la gran majoria de nosaltres, tot i que formem part activa del procés i ens afecten directament.

Partint d’aquesta idea, la mostra comença descobrint-nos el lloc on s’acumulen i processen totes les dades, els data centers, entitats molt més físiques i materials del que ens pensem quan parlem del Núvol, aquell lloc eteri i llunyà on s’emmagatzemen totes les dades dels usuaris d’Internet i que, en realitat, es tracta d’estructures pesades, que en ocasions ocupen espais equivalents a diversos camps de futbol i requereixen d’una despesa energètica i mediambiental important.

La necessitat d’un manteniment constant, de renovar els equips, de mantenir-los a baixes temperatures amb aire condicionat, tot això implica un elevat consum energètic (l’electricitat emprada en els data centers no baixa de l’1,3% de la producció mundial, o per entendre-ho millor, és igual al consum elèctric de Noruega durant un any). D’altra banda, la contaminació que produeixen els seus generadors d’emergència, preparats per mantenir els data centers actius en cas de caiguda elèctrica i funcionant amb combustible dièsel, no és pas un tema menor: només entre 2009 i 2011, Amazon va rebre 24 multes per violacions de les normatives mediambientals sobre emissions contaminants, probablement relacionades amb el funcionament d’aquests generadors.

S’entén, doncs, que el secretisme al voltant dels data centers hagi estat una part important de la seva gestió fins fa poc: fileres de caixes que ni tan sols porten identificació externa, sent impossible, des de fora, saber a qui pertanyen o què allotgen els seus servidors. Només algunes companyies com Google o Apple han començat a mostrar l’interior de les seves instal·lacions, comprenent, potser, que tard o d’hora el món en voldrà saber més, d’on es guarden les seves vides digitals, i de com funcionen aquestes masses anònimes. En relació amb aquest desconeixement general del sistema tecnològic actual, alguns dels investigadors entrevistats especialment per l’exposició insisteixen en dir que hi ha un gran buit entre el que la població comprèn de les noves tecnologies que fan servir a diari i el que realment aquestes signifiquen.

No entrarem aquí a analitzar tota la mostra, ja que seria impossible i val la pena fer-ho en persona o bé visitar la web del projecte, però sí esmentarem que s’hi trobaran vídeos i instal·lacions que analitzen de múltiples formes diferents els nostres patrons de compra segons les transaccions bancàries d’una entitat concreta, el nostre trànsit aeri, marítim, l’ús que fem de l’espai, el flux de persones i vehicles… Els artistes que participen a l’exposició, com ara Christopher Baker, Eric Fischer o David Bowen, han fet servir totes aquestes dades per crear imatges de gran força visual, a voltes poètiques i reflexives, que ens permeten viure una informació d’entrada freda i analítica com a experiència estètica. És el cas de la instal·lació que representa en temps real les onades del mar de Hawaii, o la muntanya de fotografies impreses que ocupa una sala sencera, equivalent a totes les imatges compartides a Flickr durant un dia.

Big Bang Data2

Si en alguna cosa coincideixen tots els estudiosos i especialistes en el tema entrevistats per la mostra és en la incertesa del que succeirà, a llarg termini, amb totes aquestes dades. Ara mateix es conserven perquè, com dèiem, a nivell tecnològic es pot fer. Es guarden pels seus usos presents, és clar, però principalment per les seves possibilitats futures; és a dir, el valor de companyies com Facebook o Google a la borsa no respon al seu valor real d’avui, si no a la seva potencialitat segons la quantitat de dades que vagin acumulant, i que poden resultar fonamentals en el futur.

En tot cas, les dades no sorgeixen del no-res; simplifiquen una realitat molt complexa, motiu pel qual mai podran ser l’única eina per prendre decisions sobre aquesta realitat. Els experts adverteixen en les seves declaracions d’anar amb precaució, per no acabar abocats a una societat tecnocràtica, on l’únic que ens quedi sigui quantificar i qualificar, deixant al marge la veritable experiència, el significat íntim del món, que no és quadrat i previsible sinó en constant canvi i moviment. Com deia una de les investigadores entrevistades, amb l’anàlisi de dades es pot saber de qui m’he enamorat, però no de qui m’enamoraré.

La reflexió final que un s’emporta al sortir de l’exposició és que es desconeix si aquestes dades i el seu anàlisi milloraran la vida de les persones o bé serviran per exercir-ne un control encara més ferri, per accentuar la vigilància i la capitalització de l’individu. Com sempre, dependrà de si aquesta informació i gestió es troba en poder de mans privades que la utilitzin dins d’un model neocapitalista tecnològic, que no contempli altre tipus de valors més enllà de l’econòmic, o d’unes institucions públiques i ciutadanes que en puguin fer una implementació per canviar per a bé les condicions de la societat.

Mar Márquez

Nit dels Museus 2014

El proper 17 de maig es celebrarà a Barcelona una nova edició de la Nit dels Museus, un esdeveniment cultural organitzat de forma conjunta entre diversos museus i institucions culturals d’arreu d’Europa. La finalitat d’aquesta iniciativa és fidelitzar i atraure nous públics als seus espais mitjançant l’entrada lliure a museus i diferents centres culturals a partir de les 19 hores i fins la 1 de la matinada oferint, en la majoria de casos, una programació amb activitats especials per aquesta nit.

Aquesta iniciativa, va néixer a Berlín el 1997 (Lange Nacht der Museen) i, des de llavors, no ha parat de créixer tant en el nombre de museus com en el d’institucions participants, arribant a més de 120 ciutats d’Europa i de la resta del món.

En l’edició de 2013 es va reunir més de 130.000 persones entre els 62 espais de la ciutat de Barcelona i les seves rodalies, xifra que es preveu incrementar amb els 72 centres que participen en l’edició d’enguany, juntament amb les activitats culturals que s’han programat per aquest dia.

L’oferta lúdica i cultural de la ciutat de Barcelona programada per a la Nit dels Museus 2014 ja es pot consultar al web www.lanitdelsmuseus.cat. Com a novetat respecte l’edició anterior trobem el Castell de Montjuïc, actualment gestionat per MagmaCultura, on es podran visitar, per exemple, les exposicions temporals ‘Montjuïc, la construcció d’un castell’ o ‘Barcelona en postguerra (1939-1945)’ en exhibició fins el 30 de juny.

macba3

Si ens trobem a Madrid, on l’oferta també acostuma a ser molt àmplia, podem visitar l’exposició de l’artista Tracey Rose al Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofía, que finalitza el 26 de maig, o bé aprofitar per perdre’ns entre les més de 8.000 pintures que té el Museo del Prado.

Si sortim fora de l’Estat Espanyol també trobarem una gran quantitat d’esdeveniments programats per aquella nit.

A París, podem aprofitar per visitar la Maison de Victor Hugo (Casa de Victor Hugo, o bé, el Musée Carnavalet – histoire de Paris (Museo Carnavalet – història de París) instal·lat en dos palauets al centre del barri de Marais (www.carnavalet.paris.fr).

A Berlín, ciutat on es va realitzar la primera “Nit dels Museus”, us proposem visitar l’Anne Frank Zentrum o el Pergamonmuseum. (+info)

Al Regne Unit, on la nit dels museus és del 15 al 17 de maig, es pot escollir entre més de 580 activitats a tot el territori, com per exemple visitar l’exposició ‘Matisse. Cut-outs’ a la Tate Modern o veure la secció de l’Antic Egipte o de l’Antiga Grècia al British Museum de Londres. (+info)

Les xarxes socials s’han anat incorporant a la dinàmica de la Nit dels Museus i a Barcelona, per posar un exemple, es proposa continuar tal i com va fer-se l’any passat amb la utilització del hashtag #bcnesmuseu per tal que els usuaris apropin i comparteixin les seves experiències entre ells a través de les diferents xarxes socials (Twitter, Foursquare, Instagram, Facebook, Line…).

En definitiva, la Nit dels Museus esdevé un espai de trobada entre el món de la cultura i la ciutadania donant-los a conèixer i fent-los participar del patrimoni que resideix als museus i convidant-los a acostar-s’hi i a percebre’l com a propi. Per a totes les persones que ens dediquem professionalment al sector cultural, aquesta iniciativa suposa una oportunitat més per a posar de manifest la feina realitzada durant tot l’any.

Jordi Villar i Núria Sas

MagmaCultura

Gestió Cultural, nous reptes, un recorregut cultural sense retorn

Qualsevol organització cultural ha d’aspirar a l’excel•lència i a la qualitat en el seu procés constructiu professional i organitzatiu. Afirmar o fer referència a aquests conceptes des de la vessant de la gestió cultural no tan sols es fa estrany sinó que rarament es fa, ja que moltes vegades, des d’una determinada actitud vital, s’assumeix que la gestió de la cultura parteix d’unes deficiències cròniques pròpies del sector derivades de la manca de recursos, que condicionen la professió i impossibiliten el creixement natural a diferència del que passa a d’altres sectors productius.

Existeix un triumvirat en el sector cultural. El primer, la gestió de la pròpia cultura institucional, per part de l’administració i les fundacions privades; el segon representat per l’anomenada indústria cultural, amb molta importància i força del sector audiovisual i editorial (sense oblidar els sector teatral i musical) i que solen eclipsar amb les seves necessitats i urgències apoteòsiques altres realitats empresarials a dins de la cultura; i el tercer, i darrer, les iniciatives derivades de la gestió dels recursos culturals i la creació de projectes culturals. En la majoria dels casos, aquesta darrera expressió que anomenaré “de la gestió cultural” és subsidiària de la cultura institucional. També existeix una incipient presència tecnològica cultural que encara no ha definit la seva normal integració dins del sector, o que potser derivarà cap a un sector amb personalitat pròpia. Això depèn de tots nosaltres, de la importància que li donem i l’interès que tinguem a integrar-lo en tots els mitjans i possibilitats, confiant que aquesta nova oportunitat d’actualització i modernització que se’ns dóna de ser presents amb força i amb futur no derivi en un nou enfrontament entre el nou i el vell (enfrontament nociu i constant que perjudica el mateixos objectius de la cultura), habitual en alguns àmbits culturals.

Si ens referim a la cultura institucional, estem parlant de garantir l’accés públic i universal a la cultura com a objectiu preeminent de qualsevol política cultural. I per això es fa necessari parlar de nous models de gestió competitius i professionals que generin uns resultats qualitatius i quantitatius. Els projectes artístics i culturals institucionals no poden quedar com un guarniment estètic d’unes polítiques locals o nacionals, han d’incidir i imbricar-se en l’esdevenir social i econòmic del país. Des de la cultura i amb la cultura ha estat com històricament les societats han crescut en valors i qualitat de vida. Sense una cultura potent estem abocats a un debilitament com a societat i més en una època de profunds canvis socials, econòmics i culturals.

Les fundacions, en aquesta representació d’obligacions i funcions han d’acomplir els seus objectius fundacionals que regula la Llei de Fundacions. Fundacions que en alguns casos es representen com a simples organismes de gestió dels avantatges fiscals, com un joc de la creativitat financera i poca cosa més. Cal aprofundir en la Llei de Fundacions i de mecenatge per a facilitar el treball i el reconeixement de totes aquelles institucions fundacionals que gestionen una part significativa de la cultura del nostre país des de la vessant privada. Però també caldria requerir a les fundacions una adaptació al nous models de gestió, basats en l’eficàcia, l’interès general i el suport a la cultura en totes les seves expressions, ja siguin públiques o privades. Les institucions privades han de ser hàbils en detectar les oportunitats i no s’han de convertir en programadors subsidiaris de l’administració, ni en uns competidors de les mateixes administracions. La cultura no tan sols s’expressa amb els formats tradicionals, de llibre, espectacle o exposició; també pot esdevenir un fet determinant en polítiques socials, en el món del turisme, de l‘educació, sense oblidar la necessitat d’incidir amb força i creativitat en les noves realitats tecnològiques. Una carrera en la qual s’han de superar els continguts bàsics i banals amb propostes culturals atractives i d’interès “tecnològic” per a tots els públics.

Les indústries culturals tradicionals abans esmentades parteixen d’una crisi que les està fent canviar o evolucionar. Algunes ho interpreten com a repte o oportunitat i d’altres com la fi del negoci. És evident que hi ha un canvi estructural substancial d’un sector fonamentat en la producció, distribució i comercialització en uns canals específics. Amb la digitalització, aquest sector s’ha de plantejar un canvi de model de negoci i en alguns casos de producte. Si és cert que existeix al nostre país incertesa, és la mateixa que existeix a la indústria audiovisual o llibretera a Anglaterra i a França, per posar dos exemples. Però també és ben cert que amb la digitalització s’obre un món d’oportunitats que acabaran conquerint aquelles iniciatives i cultures que parteixen del fet com una oportunitat i no com una tragèdia incontrolable de dimensions inabastables. Partint com partim en el nostre país d’un coneixement i experiència en el sector audiovisual i editorial contrastat durant dècades, com es poden acoquinar ara en aquests moments tan transcendentals per al futur? Sens dubte per a la nostra cultura és una gran oportunitat i qui no ho vegi així no té res a fer. No oblidem, per altra banda, que dins de la indústria cultural, i com a contraposició a la digitalització, o al fet virtual, es dóna un ressorgiment de la cultura presencial, com són els espectacles teatrals, musicals… que fa pocs anys vivien un procés de retrocés de públics alarmant.

I arribem al subsector del sector, que s’anomena de la gestió cultural, en el qual MagmaCultura estem integrats i assumits, on la majoria d’iniciatives són dependents de les institucions, i que difícilment se les arriba a tenir en compte en polítiques industrials, econòmiques i culturals (ni a dins de la cultura, ni a fora). I que malgrat tenir una àmplia representació atomitzada, amb iniciatives que cerquen en molts casos l’autoocupació, cada cop tenen més incidència i més pes específic en la cultura en tots els seus àmbits. Són projectes que neixen i comencen a funcionar des d’una absoluta llibertat i un interès radical per la cultura. Amb grans dosis d’ingenuïtat, sense formació específica en la gestió i organització empresarial, ni amb organitzacions on referenciar-se en el seu dia a dia. Sense responsabilitats de gestionar cap institució o recurs cultural, de no tenir cap fons bibliogràfic per a comercialitzar. Són iniciatives que un cop superats els entrebancs d’indefinicions del propi sector, fan un gran nombre d’aportacions d’I+D a la cultura, són la innovació, i en molts casos arriben a alts graus d’especialització, generant nous productes, noves oportunitats de negoci per al sector, que hem anomenat d’indústria cultural. I a la vegada són una referència ineludible per a les institucions culturals, a l’hora de crear, dinamitzar, comunicar, gestionar els mateixos recursos i productes culturals. Existeixen nombroses iniciatives arreu del territori espanyol, i algunes del tot professionalitzades, amb un alt grau d’excel•lència i qualitat, equiparables a empreses d’altres sectors emergents. A tall d’exemple, ens trobem al Grup Xabide i Trànsit Projectes en la gestió de recursos socials i culturals, A Portada en la comunicació cultural, Indissoluble i La Fàbrica en la producció d’exposicions, ARTImetria, en consultoria cultural, etc… Empreses que no tan sols són el resultat conjuntural d’un moment determinant, són el resultat del treball d’un sector econòmic emergent representat en les societats avançades que pensen i creuen en la cultura com a motor de canvi i de transformació social. Per això des de tots els àmbits de la nostra societat s’ha de facilitar la integració i la normalitat de la gestió cultural i les organitzacions que la representen i que no tan sols aporten presència nova en el panorama tradicional de la cultura, sinó que també són l’embrió tècnic necessari per a un canvi metodològic, conceptual i estratègic de la cultura i de la societat. I sobretot, sense complexos ni manies derivades d’una predeterminada manera d’entendre la cultura.

Artur Duart
MagmaCultura

Crèdits imatge: feuilllu

Futuroscope … futur de què?

La incorporació del món digital en la gestió de projectes està experimentant un canvi radical en el seu disseny i configuració espacial. Les eines digitals i les xarxes socials associades han adquirit un paper central en la seva configuració. No pot ser d’altre manera, les generacions digitals (aquelles que han nascut amb un ratolí sota la mà) ja comencem a agafar pes dins d’una societat cada vegada més canviat. I tot passa per la superació de les barreres que els analògics hem posat per sentir-nos “moderns”.

Avui en dia ja no es pot parlar d’un projecte cultural sense entendre’l des d’una perspectiva que integri d’una forma global totes les oportunitats que ens ofereix el món digital. I en aquest món canviant on encara avui la generació analògica ostenta bona part del poder de gestió i condemna als joves a l’atur, l’aposta pel món digital només adquireix protagonisme de forma subsidiària.

Primer es dissenya un projecte, després ens centrem en la web i finalment obrim un perfil al Facebook. I amb això ja ens n’anem contents pensant que hem incorporat al nostre projecte analògic una perspectiva digital. I senyor/es les coses ja no funcionen així i sino fixem-nos en els mons virtuals que ofereixen els jocs en línia que han esdevingut espais polítics on per primer cop s’han posat en marxa revolucions globals per canviar les normes establertes pel propi joc ( i pel seu propietari).

Ja no parlem d’eines complementàries sinó d’espais centrals de relació. Per què no ens podem imaginar l’espai virtual d’una exposició que sigui un espai relacional central de la pròpia exposició? Perquè un Reina Sofia necessita ser visitat per ser un centre de referència de l’art contemporani? Si les coses importants estan passant a la xarxa per què es continua focalitzant les polítiques de difusió en els continents i els continguts d’una col·lecció? No seria una aposta de futur dissenyar els projectes museogràfics centrant-nos primer en el món digital.

Deixeu-me posar un exemple. Si entreu a la pàgina web de Futuroscope (centre d’oci i paradigma del futur d’Europa) us trobareu tots els tics d’una visió analògica que vol ser digital. Podreu comprovar que tot allò que fa “moderna” una pàgina web hi és present: enllaç a Facebook, Twitter, un bloc, una revista digital, un catàleg interactiu, fins hi tot fan concursos de creació literària en català (amb presentació en castellà). Ara bé, totes les plataformes segueixen el mateix objectiu de “vendre entrades” perquè neixen com a complements al gran projecte analògic (el parc d’atraccions). I com aquest exemple centenars de projectes que, des d’una perspectiva analògica incorporen amb major o menor gràcia el món digital.

Potser si canviem en la forma d’orientar els projectes i els centrem en l’entorn del món digital aconseguirem entrar al segle XXI.

Arnau Vilardell
MagmaCultura

L'(es)cultura a través del temps

A veure si entre tots poden esbrinar el màxim nombre de cultures possibles que apareixen reflectides en aquest video!

Podeu anar deixant les vostres respostes com comentaris, animeu-vos!