• Linked IN
  • Rss
  • Youtube
La protecció dels drets d’autor en l’era digital, una modesta reflexió

Un cop ja han passat uns quants dies de la polèmica votació de la coneguda com a “Llei Sinde”, que en el fons era una llei dins d’una altra llei de major rang (més info), i de veure com el que en principi havia estat un cop a la industria encarregada de gestionar els drets d’autor, pel que sembla pot ser que finalment es pugui tirar endavant.

La mesura impulsada pel govern estatal, proposa el tancament de les pàgines web on hi haguessin continguts dels quals no s’estigués en possessió dels drets de reproducció. L’acció ha mostrat una barreja de tonalitats grises que han confluït en aquest procés: la bona voluntat per preservar els drets d’autor que s’ha trobat de cares amb una indústria que encara no s’ha sabut actualitzar al nou escenari que planteja l’aparició d’internet (tot i que NOMÉS faci uns 15 anys de la seva popularització).

La situació ha arribat a un punt on fins i tot, el Sr. Àlex de la Iglesia ha hagut d’actuar com a interlocutor entre els diferents agents implicats (juntament amb David Bravo (més info), per tal d’aconseguir el consens que fins ara no s’ha aconseguit. En aquesta situació s’hi plantegen molts problemes col·laterals com poden ser: un SGAE que ha demostrat sistemàticament la seva falta d’ètica a l’hora de gestionar els drets d’autor, el fet que hagin sortit alternatives a aquesta empresa de gestió de drets d’autor que ja tenen reconeixement (Creative Commons…), el fet que el terrabastall s’ha produït sobretot a la industria musical, que és on les pràctiques professionals estan menys arrelades i on encara ens estiguem movent en un món molt amateur…

Però en el fons tot acaba, o segons el meu parer, en un canvi en el procés de consum cultural on hi ha algunes industries que no s’han sabut adaptar i que acaben donant tota la raó a les teories de Darwin.

M’explico posant dos exemples: l’any 2007 el grup Radiohead trenca relacions amb la seva discogràfica i decideixen cedir gratuïtament (o pagant la voluntat) el seu imminent disc anomenat “In Rainbows”, amb la voluntat d’aconseguir rendibilitzar-lo mitjançant els concerts de presentació i la venta de merchandising, el resultat? 1.200.000 descàrregues en una setmana i superar els ingressos dels seus tres àlbums anteriors.

L’altre cas, és el del tancament fa poques setmanes de la discogràfica VALE MUSIC, discogràfica que s’havia especialitzat en el producte “OPERACIÓN TRIUNFO” i en discos recopilatoris de música de ball, que s’ha produït en un moment on les ventes de vinil assoleixen xifres fins ara desconegudes.

Quina és la lectura que es pot fer d’aquests dos fets, segons el meu parer també, per una banda el fet que tinguis un producte de qualitat (en el cas de Radiohead i dels recopilatoris de música de ball és indiscutible, tot i que no entrem en cap cas en si un tipus de música agrada més que l’altra) i en segon cas en que el públic que consumeix aquest tipus de producte, quan aquest és de qualitat i té un cert bagatge cultural no li importa fer una despesa, ja que en el fons valoren l’esforç que hi ha darrera. En el segon cas, la gent que es comprava els discos d’OT a una gran superfície comercial i els posava a la mateixa bossa on hi havia els productes congelats, evidentment, el dia que poden aconseguir el mateix producte, encara que sigui d’una qualitat inferior amb un còpia gravada i amb una fotocopia per portada, difícilment seguiran comprant el cd a la gran superfície comercial.

Per tant, i a tall de conclusió, tot i que hi ha molt bona voluntat en una llei que busca protegir els drets de l’autor, potser també caldria crear tot una sèrie de “mecanismes” (la veritat és que no sé ben bé com anomenar-ho) perquè pugui identificar i voler practicar diferents tipus d’art o de pràctiques culturals, ja que l’experiència ens ha mostrat (en gairebé tots els casos) que la qualitat d’una proposta i el seu èxit sempre van de la mà. Però bé, en el fons també puc estar equivocat.

Jordi Villar
MagmaCultura