• Linked IN
  • Rss
  • Youtube
El dia dels museus amb reflexions

Qualsevol ciutat que s’adjectiva moderna requereix d’una capsa on preservar i salvaguardar els seus tresors. Tresors que durant segles han estat exposats en palaus de nobles i burgesos com a símbols de distinció, riquesa i de bon gust. I ara, les ciutats, volen representar i compartir aquest bon gust i saber fer…
El 18 de maig, dia del museus, celebrem la festa institucional dels museus. Un dia a l’any obrim les portes dels museus de bat a bat tal com fa l’església del poble el dia de la festa major. Tenim la festivitat, però ens manca el sant i els seus miracles. Els museus han agafat representació i protagonisme en els darrers anys. Indubtablement són una infraestructura més de la societat, un espai de referència per a la nostra societat i un recurs importantíssim per a l’economia turística. Els museus són la joia que prestigia qualsevol ciutat que aspira a ser reconeguda com a ciutat. Una joia a la qual, en èpoques de crisi, li escurcen la cadena d’or que es sustenta en l’elegant i esvelt coll de les administracions. Un element decoratiu que tothom es vanta de tenir-lo a prop de casa, però que no se’n fa gaire ús, de vegades perquè l’oferta és minsa, elitista, avorrida… (cadascú té el seu argument) o pel simple fet que l’imaginari col•lectiu els ha convertit en espais que no resulten interessants als públics, i prou. I quan dic públics, vull parlar de públics, dels públics que justifiquen qualsevol iniciativa en tots els sentits, quantitatius i qualitatius, i que tradicionalment s’han menystingut, especialment per aquells museus que s’han considerat espais cridats a més altes i nobles fites que les de l’educació o les d’assolir noves audiències amb l’objectiu d’incidir “culturalment” cada vegada més en un espectre més ampli de la societat.

el dia de los museos

Pel territori espanyol, tenim casos de museus, centres d’interpretació, centres culturals, que un cop construïts i inaugurats han estat abandonats com un vaixell a la deriva, amb pressupostos minsos o inexistents per a la gestió diària, després d’una inversió milionària. Fins i tot, s’han donat casos de tancar museus just després d’inaugurar-los. Tenim museus on els seus directors no han volgut integrar la gestió cultural, com a metodologia imprescindible de dinamització i de creació de nous públics, o que no tenen clar el principi bàsic de qualsevol organització, que és que només amb gestió i diners es poden fer les coses. Respecte als diners, sempre ha existit consens en el sector. També tenim pendent l’assignatura de les noves tecnologies, incorporar-les, integrar-les i fer-les nostres com a subministradores de continguts de qualitat i esdevenir, els museus, capdavanters en la creació de projectes adaptats a les noves necessitats i als nous públics. En altres paraules, tan comuns en qualsevol sector productiu, apostar per l’I+D. Hem d’integrar a la gestió pública la participació del professionals del sector privat, creant sinèrgies, sumant esforços, però garantint sempre la propietat pública, i la tutela del públic i el treball per al públic. Sense manies, sense complexos, sense models prefixats i predeterminats antics, passats i conservadors.


I les reflexions que em faig en forma de preguntes en aquest Dia Internacional dels Museus és: Volem que els museus siguin quelcom més que aquesta joia que decora les ciutats amb menor o major intensitat? Volem que els museus siguin potents i sensibles, ressuscitats en carn i pell, la carn que li dóna muscle a la ciutat i la pell, porositat, textura i transpiració? Volem ser un producte ancorat, encaixat, record del passat, o volem ser el batec del cor de la ciutat? El muscle que genera les pulsacions, els ritmes vitals de la cultura? La pell sensible que faciliti la creació, la dinamització? Un equipament ineludible per a la ciutadania i no tan sols un projecte urbanístic? Responsable de preservar el continguts, però també responsable de la seva difusió amb els formats i estratègies que siguin necessàries? Volem uns museus programadors de televisió, un museus propulsor d’aplicacions informàtiques, dinamitzadors de les xarxes socials, on la participació i la col•laboració intersectorial sigui l’eix vertebrador del seu Pla museològic. Un museus amb recursos, però també amb objectius tangibles, programables i innovadors.

El Conseller Ferran Mascarell en una de les seves conferències va fer una definició de la ciutat que em va agradar “La ciutat és la màxima expressió de la cultura”, i voldria afegir que els museus i centres culturals tenen la responsabilitat d’interpretar-la, posar-la en valor i fer-la accessible al coneixement acumulat, a la creativitat existent i a la manera de fer de cada ciutat.
I per acabar, demanar que els museus no siguin motiu de celebració només un dia qualsevol a l’any, no siguin com aquella joia tan preuada però tan distant que, un cop finalitzada la festa, es guarda, deslluïda, en el calaix de l’oblit, que tots sabem que té valor, però a veure qui és el valent que la llueix.

Artur Duart
MagmaCultura

Gestió Cultural, nous reptes, un recorregut cultural sense retorn

Qualsevol organització cultural ha d’aspirar a l’excel•lència i a la qualitat en el seu procés constructiu professional i organitzatiu. Afirmar o fer referència a aquests conceptes des de la vessant de la gestió cultural no tan sols es fa estrany sinó que rarament es fa, ja que moltes vegades, des d’una determinada actitud vital, s’assumeix que la gestió de la cultura parteix d’unes deficiències cròniques pròpies del sector derivades de la manca de recursos, que condicionen la professió i impossibiliten el creixement natural a diferència del que passa a d’altres sectors productius.

Existeix un triumvirat en el sector cultural. El primer, la gestió de la pròpia cultura institucional, per part de l’administració i les fundacions privades; el segon representat per l’anomenada indústria cultural, amb molta importància i força del sector audiovisual i editorial (sense oblidar els sector teatral i musical) i que solen eclipsar amb les seves necessitats i urgències apoteòsiques altres realitats empresarials a dins de la cultura; i el tercer, i darrer, les iniciatives derivades de la gestió dels recursos culturals i la creació de projectes culturals. En la majoria dels casos, aquesta darrera expressió que anomenaré “de la gestió cultural” és subsidiària de la cultura institucional. També existeix una incipient presència tecnològica cultural que encara no ha definit la seva normal integració dins del sector, o que potser derivarà cap a un sector amb personalitat pròpia. Això depèn de tots nosaltres, de la importància que li donem i l’interès que tinguem a integrar-lo en tots els mitjans i possibilitats, confiant que aquesta nova oportunitat d’actualització i modernització que se’ns dóna de ser presents amb força i amb futur no derivi en un nou enfrontament entre el nou i el vell (enfrontament nociu i constant que perjudica el mateixos objectius de la cultura), habitual en alguns àmbits culturals.

Si ens referim a la cultura institucional, estem parlant de garantir l’accés públic i universal a la cultura com a objectiu preeminent de qualsevol política cultural. I per això es fa necessari parlar de nous models de gestió competitius i professionals que generin uns resultats qualitatius i quantitatius. Els projectes artístics i culturals institucionals no poden quedar com un guarniment estètic d’unes polítiques locals o nacionals, han d’incidir i imbricar-se en l’esdevenir social i econòmic del país. Des de la cultura i amb la cultura ha estat com històricament les societats han crescut en valors i qualitat de vida. Sense una cultura potent estem abocats a un debilitament com a societat i més en una època de profunds canvis socials, econòmics i culturals.

Les fundacions, en aquesta representació d’obligacions i funcions han d’acomplir els seus objectius fundacionals que regula la Llei de Fundacions. Fundacions que en alguns casos es representen com a simples organismes de gestió dels avantatges fiscals, com un joc de la creativitat financera i poca cosa més. Cal aprofundir en la Llei de Fundacions i de mecenatge per a facilitar el treball i el reconeixement de totes aquelles institucions fundacionals que gestionen una part significativa de la cultura del nostre país des de la vessant privada. Però també caldria requerir a les fundacions una adaptació al nous models de gestió, basats en l’eficàcia, l’interès general i el suport a la cultura en totes les seves expressions, ja siguin públiques o privades. Les institucions privades han de ser hàbils en detectar les oportunitats i no s’han de convertir en programadors subsidiaris de l’administració, ni en uns competidors de les mateixes administracions. La cultura no tan sols s’expressa amb els formats tradicionals, de llibre, espectacle o exposició; també pot esdevenir un fet determinant en polítiques socials, en el món del turisme, de l‘educació, sense oblidar la necessitat d’incidir amb força i creativitat en les noves realitats tecnològiques. Una carrera en la qual s’han de superar els continguts bàsics i banals amb propostes culturals atractives i d’interès “tecnològic” per a tots els públics.

Les indústries culturals tradicionals abans esmentades parteixen d’una crisi que les està fent canviar o evolucionar. Algunes ho interpreten com a repte o oportunitat i d’altres com la fi del negoci. És evident que hi ha un canvi estructural substancial d’un sector fonamentat en la producció, distribució i comercialització en uns canals específics. Amb la digitalització, aquest sector s’ha de plantejar un canvi de model de negoci i en alguns casos de producte. Si és cert que existeix al nostre país incertesa, és la mateixa que existeix a la indústria audiovisual o llibretera a Anglaterra i a França, per posar dos exemples. Però també és ben cert que amb la digitalització s’obre un món d’oportunitats que acabaran conquerint aquelles iniciatives i cultures que parteixen del fet com una oportunitat i no com una tragèdia incontrolable de dimensions inabastables. Partint com partim en el nostre país d’un coneixement i experiència en el sector audiovisual i editorial contrastat durant dècades, com es poden acoquinar ara en aquests moments tan transcendentals per al futur? Sens dubte per a la nostra cultura és una gran oportunitat i qui no ho vegi així no té res a fer. No oblidem, per altra banda, que dins de la indústria cultural, i com a contraposició a la digitalització, o al fet virtual, es dóna un ressorgiment de la cultura presencial, com són els espectacles teatrals, musicals… que fa pocs anys vivien un procés de retrocés de públics alarmant.

I arribem al subsector del sector, que s’anomena de la gestió cultural, en el qual MagmaCultura estem integrats i assumits, on la majoria d’iniciatives són dependents de les institucions, i que difícilment se les arriba a tenir en compte en polítiques industrials, econòmiques i culturals (ni a dins de la cultura, ni a fora). I que malgrat tenir una àmplia representació atomitzada, amb iniciatives que cerquen en molts casos l’autoocupació, cada cop tenen més incidència i més pes específic en la cultura en tots els seus àmbits. Són projectes que neixen i comencen a funcionar des d’una absoluta llibertat i un interès radical per la cultura. Amb grans dosis d’ingenuïtat, sense formació específica en la gestió i organització empresarial, ni amb organitzacions on referenciar-se en el seu dia a dia. Sense responsabilitats de gestionar cap institució o recurs cultural, de no tenir cap fons bibliogràfic per a comercialitzar. Són iniciatives que un cop superats els entrebancs d’indefinicions del propi sector, fan un gran nombre d’aportacions d’I+D a la cultura, són la innovació, i en molts casos arriben a alts graus d’especialització, generant nous productes, noves oportunitats de negoci per al sector, que hem anomenat d’indústria cultural. I a la vegada són una referència ineludible per a les institucions culturals, a l’hora de crear, dinamitzar, comunicar, gestionar els mateixos recursos i productes culturals. Existeixen nombroses iniciatives arreu del territori espanyol, i algunes del tot professionalitzades, amb un alt grau d’excel•lència i qualitat, equiparables a empreses d’altres sectors emergents. A tall d’exemple, ens trobem al Grup Xabide i Trànsit Projectes en la gestió de recursos socials i culturals, A Portada en la comunicació cultural, Indissoluble i La Fàbrica en la producció d’exposicions, ARTImetria, en consultoria cultural, etc… Empreses que no tan sols són el resultat conjuntural d’un moment determinant, són el resultat del treball d’un sector econòmic emergent representat en les societats avançades que pensen i creuen en la cultura com a motor de canvi i de transformació social. Per això des de tots els àmbits de la nostra societat s’ha de facilitar la integració i la normalitat de la gestió cultural i les organitzacions que la representen i que no tan sols aporten presència nova en el panorama tradicional de la cultura, sinó que també són l’embrió tècnic necessari per a un canvi metodològic, conceptual i estratègic de la cultura i de la societat. I sobretot, sense complexos ni manies derivades d’una predeterminada manera d’entendre la cultura.

Artur Duart
MagmaCultura

Crèdits imatge: feuilllu

#waf10 y su aplicación en el ámbito de la gestión cultural

Crec que el gestor cultural ha de ser inquiet, intrínsecament inquiet. A què em refereixo amb inquietud? A mostrar interès per altres temes i sectors com el tecnològic, el científic o més propers, com l’arquitectònic i el teatral.

El sector de la gestió cultural encara ha d’aprendre molt d’altres àmbits, i opcions com el World Arquitecture Festival (WAF10) permeten descobrir com sí que s’han de fer les coses. Un congrés caracteritzat per una correcta fredor europea, un excel•lent compliment horari i per persones que van mostrar una prudent alhora que interessant proximitat. Un congrés d’homes de negre amb un únic idioma: l’anglès i sense possibles traduccions, on va prevaler la globalització arquitectònica a través de projectes locals. Un congrés global que es va esdevenir poc típic i molt obert a l’experimentació. El pol oposat als congressos espanyolitzats de conferències eternes i amb discursos, en moltes ocasions, repetits.

Si bé, és cert que parlar d’arquitectura, i sobretot de la seva part més pràctica, els projectes, és més entretingut i menys eteri que teoritzar sobre què és l’art, o la situació de la cultura. Gràcies a això o no, WAF va ser un congrés amè, senzill i gens pesat, on fins i tot la dificultat d’entendre els vocables tècnics arquitectònics en anglès va passar a ser un tema fútil, davant el nivell d’intel•ligència arquitectònica que es va respirar en el Centre de Convencions de Barcelona del 3 al 5 de novembre. Aquesta era la seva tercera edició, i la ciutat de Barcelona ha demostrat una vegada més, la seva idoneïtat com a amfitriona de grans congressos internacionals. Una ciutat mediterrània amb la qual els assistents van demostrar estar encantats i que, gràcies a la seva presència, la van convertir durant tres dies en el bressol de l’arquitectura, reunint els estudis més destacats del panorama arquitectònic mundial.

L’estructura del congrés era perfecta, i es va desenvolupar en cinc espais:

-Gran sala de conferències i seminaris. Hi van tenir lloc els seminaris que demanaven més aforament, així com la presentació dels projectes que s’adscrivien al tema del festival d’aquest any, “Transformacions”; a més en aquesta sala es va fer la cerimònia de lliurament de premis, en la qual es premiava un projecte per cada categoria de les presentades a l’espai Rooms. Finalment els guanyadors de cada categoria competien pel guardó d’Edifici de l’any.

-Rooms. Un total de vuit espais dedicats a les presentacions breus de projectes, dividits per temàtiques: cultura, habitatges, edificis d’usos diversos, educació, oficines, vacances, esport, salut, futurs projectes residencials, edificis per a la comunitat, futurs projectes comercials, paisatge, futurs projectes culturals, futurs projectes experimentals, futurs projectes de paisatge, futurs projectes de salut, futurs projectes d’educació, futurs projectes d’infraestructures, producció, energia i reciclatge, transport, nou i vell, futurs projectes de planificació. El temps per presentar els projectes era de deu minuts, i s’hi afegien deu minuts més de rèplica per part del jurat, format a cada sala per tres professionals. A cada room es desenvolupava alhora la presentació d’un projecte, de manera que calia escollir entre vuit possibles presentacions cada vint minuts. Entre sala i sala es podia conèixer les últimes novetats del mercat editorial arquitectònic. Hi eren presents publicacions com AIT, 1:100, The Architects Newpaper, Arquine, The Plan, Yapi o The Architectural Review i també conèixer projectes com architravel o world-architects.com.

-Àrea d’espònsors. Un ambient chill-out on es realitzaven els càterings mentre visitaves els estands dels espònsors i coneixies l’interessant projecte OpenBuilings.com

-Galeria de projectes. Espai dedicat a l’exposició, mitjançant plafons, dels projectes seleccionats per exposar, alguns dels quals són seleccionats a més per ser presentats a les rooms.

-Sala de Premsa. Sala amb ordinadors connectats a Internet d’ús gratuït per a tots els assistents.

El resultat és aclaparador, més de dues-centes presentacions i conferències, que provoquen (sense ser expert en arquitectura) començar a mirar aquest art amb uns altres ulls, a fixar-se en les estructures, en els dissenys, en els usos, en la sostenibilitat, en la relació amb l’entorn, en les textures, en els colors, en la forma, en l’orientació, en la climatització, en definitiva, en tot allò que, si és malaltís, et pot arribar a diferenciar de la resta dels mortals…

En la categoria de cultura em vaig divertir amb les presentacions dels arquitectes Chipperfield i Harrap que van explicar com estan transformant el Neues Museum de Berlín, amb la presentació de la remodelació de les sales d’art medieval i renaixentista del Victoria & Albert Museum o del nou museu Moderna Museet Malmö. A més a més vaig assistir a la presentació del que va ser proclamat Edifici de l’any, el MAXXI de Roma, un museu de l’estudi de Zaha Hadid, des d’on es va proclamar: “Dissenyar un museu d’art contemporani és un somni”.

Neues Museum de Berlín

Sala de Arte Renacentista, V&A Museum

Moderna Museet Malmö

Moderna Museet Malmö

MAXXI

MAXXI

A les altres rooms també es van presentar projectes d’hospitals, facultats, centres de visitants, habitatges, estadis de futbol, estacions de tren, edificis d’oficines, ponts, pavellons nacionals, col•legis, fins i tot mesquites gairebé-galàctiques, com la Yesil Vadi i la de l’estudi FXFOWLE.

La meva impressió final és que Àsia és l’aposta de futur, els nombrosos projectes provinents de Singapur fan d’aquesta ciutat un viatge futur gairebé obligat, una ciutat de Malàisia que comptarà pròximament amb projectes com Gardens by the Bay, un paradís (no em vaig atrevir a preguntar el preu d’aquesta obra mestra), o la seva futura escola d’art.

 

Gardens by the Bay

Gardens by the Bay

Gardens by the Bay

Gardens by the Bay

Escuela de Arte

A part de les presentacions breus, a la Galeria de Projectes vaig poder descobrir Woods of Net, Lyon Housemuseum, E N Z I, Escola Fitzroy o Simplon Yard.

Woods of Net

Woods of Net

Afegir que em vaig emportar tres sorpreses. En primer lloc, l’alt grau de respecte que es va demostrar per part de tots els assistents, entre els arquitectes hi havia un gran respecte pels projectes dels altres estudis, a més no es va sentir cap sintonia de mòbil i vull pensar que aquest és el futur de tots els congressos, classes i conferències, una conscienciació de respecte cap als altres. En segon lloc, em va sorprendre la poca interactivitat digital que hi va haver, amb això em refereixo que poques persones vam ser les que vam fer ús de l’hastag #waf10 habilitat per l’organització per comentar aspectes del congrés. Aquest recurs de twittejar l’esdeveniment (almenys a Espanya) recurs cada vegada més emprat, encara que òbviament requereix personal i equips tècnics. De tots els tweets que es van emetre, destaco el de @rossturley#waf10 remind me good buildings can make the world a better place”. Finalment, el torn de les no-preguntes, aquest espai al final d’una conferència on el moderador convida el públic a fer comentaris. Aquí no es va donar aquell torn, i em va semblar perfecte, perquè en la majoria de les ocasions són minuts on tota la sala es queda en silenci fins que el moderador torna a prendre la paraula per preguntar coses que segurament ja sap per endavant. Aquí el temps ens empaitava, això sí, si al coffe break volies parlar amb ell/ella no hi havia cap problema.

En principi aquest model de congrés pot semblar complicat d’aplicar a l’àmbit de la gestió cultural, on en nombroses ocasions es repeteixen els mateixos discursos que el conferenciant va fer l’any anterior, pensant que l’any següent la gent no és la mateixa, o la mateixa xerrada que fa any rere any als seus alumnes de facultat en el seu màster de gestió cultural. El model es repeteix perquè (creu que) li funciona, i és la llei del mínim esforç, la llei del per què preocupar-me per reciclar-me?. Aquesta llei ens porta a la repetició en bucle, però cal canviar, cal saltar aquesta barrera anticoneixement que impera en molts gestors culturals, aquesta barrera dita jo-no-em-moc-del-meu-àmbit. Què hi ha de dolent en ampliar el coneixement en un congrés de joves fotògrafs, de rics arquitectes o de geeks parlant de connectivitat? És, fixant-se en altres àmbits més desenvolupats, d’on es poden extreure idees innovadores per aplicar-les a l’àmbit de la gestió cultural, és així com es podria perfilar el perfil del gestor cultural del futur, un perfil obert al coneixement multidisciplinari i a la hibridació amb altres sectors, lluitant així contra l’obsoleta idea de fronteres sectorials. Voler és poder, un gestor cultural del segle XXI ha de ser capaç d’aixecar-se de la seva cadira, entrar en un congrés de tecnologia, ciència o economia i aplicar aquests inputs en la renovació de la gestió cultural. En cas contrari, continuarem sentint el mateix discurs i recordant la cèlebre frase de Fray Luis de León, que en tornar a fer classe després d’estar cinc anys empresonat, va repetir, com feia cada dia per recapitular allò explicat el dia abans: “Decíamos ayer…”

Però cal dir avui i demà, no ahir. Aquest model WAF es podria aplicar a un congrés de gestió cultural, sempre que comptés amb un partner de la categoria de GROHE o fos organitzat per una administració capaç de finançar un congrés internacional. L’espai de seminaris, igualment podria estar focalitzat cada any en un tema vinculat amb la gestió cultural, com la seva formació, la relació entre el sector privat i públic, les xarxes culturals, la cultura a la xarxa, etc. Així mateix les rooms podrien acollir presentacions curtes de projectes o estudis realitzats, explicant com va sorgir, quina metodologia es va utilitzar, com es va implementar, quins resultats hi va haver, etc. Cada room podria centrar-se en un tema concret: Arts Plàstiques, Arts Escèniques, Turisme, Economia de la Cultura o Centres d’Interpretació, entre d’altres. El model és enriquidor, ja que es mostrarien experiències de tot el món i crearia un entorn de feed-back molt necessari en cultura, ara bé, la seva implementació, es torna gairebé un somni, almenys en l’actual moment de crisi.

Pilar Delgado
MagmaCultura

Museologia compromesa

Fins al 28 de novembre d’enguany teniu l’oportunitat de veure l’exposició “Darfur, imatges contra la impunitat” al Palau Robert de Barcelona.

Al marge del que puguem opinar o no de l’exposició i de la qualitat de les seves imatges, quantitat, muntatge expositiu, elements museogràfics, de contextualització, etc. Aquesta exposició ens fa reflexionar sobre un tema important, que és justament el paper que pot tenir aquest format alhora de donar llum i denunciar situacions socials absolutament tràgiques que ocorren ara i aquí, en aquest món nostre tan desequilibrat i tan injust.

Palau Robert obre les portes de bat a bat a les exposicions de contingut social i és per això que, amb aquestes paraules vull agrair als seus programadors la valentia d’aquesta línia temàtica.

Gràcies per obrir-nos els ulls no tan sols a la cultura, sinó també al món que ens envolta, gràcies per ser agosarats, per intentar donar-nos eines que ens ajudin a obrir els ulls, per oferir un espai de reflexió i de connexió amb aquells que malauradament han nascut al costat fosc del planeta.

Més informació sobre el conflicte de Darfur.

Ester del Carmen
MagmaCultura

Reflexions galàctiques i culturals

Des de la cultura sempre hem sacralitzat la lletra impresa. “Per a publicar qualsevol cosa s’ha de fer un gran esforç”, afirmem…, o “no sempre la inspiració la tenim al costat de l’escriptori” , o “cal una editorial disposada a assumir els riscos editorials”. Sense llibres no hi ha escriptura? Deixar escrits uns pensaments, unes idees, que poden romandre sobre el paper i ens poden plantar cara en qualsevol moment, ens espanta. O que algú llegeixi el text i ens el pugui rebatre. Ho pensem i ens justifiquem perquè estem condicionats encara per una visió idealitzada de l’escriptura i ben bé per uns paràmetres desfasats de la cultura.

I res ja no és així avui en dia. La lletra digital, substituta en molts casos de la lletra impresa, és un mitjà potent per normalitzar l’escriptura, i fins i tot per a democratitzar-la. Els canals de comunicació s’han multiplicat infinitament. La xarxa facilita totes les possibilitats comunicatives, que poden ser especialitzades o particulars, unidireccionals o multidireccionals. Al teu gust i a la mida, sense problemes i a la carta. Tothom pot tenir el seu petit mitjà o publicació per introduir els seus pensaments, reflexions, sense altra transcendència que la de deixar constància del dia a dia. Aquest escrit pot arribar a ser un exemple fefaent del que estic dient.

Avui en dia s’escriu més que mai en totes les direccions i formats, s’intercanvien més continguts que mai, i sembla que el sector cultural no se n’adoni, ja que no proliferen les intervencions dels professionals i els mitjans tradicionals a l’hora de generar continguts dins la xarxa. Tenim nous mitjans al nostre abast que suporten text, imatge, vídeo i música amb una immediatesa inimaginable fa pocs anys. I aquests nous mitjans s’especialitzen i s’estructuren al voltant de determinats gustos i necessitats dels mateixos usuaris, uns que generacionalment ja hi són immersos, d’altres que intentem adaptar-nos amb esforç i tenacitat. Tots ens hem convertit en community manager en el nostre àmbit personal, generant la nostra pròpia xarxa i definint el perfil dins de l’univers digital i intercanviant els nostres continguts i els que ens anem trobant pel camí. I dins d’aquest univers digital ens endinsem en noves galàxies plenes de formes vivents de tots els colors que ens conviden amigablement a ser pilots de naus intergalàctiques. Aquesta és la grandesa del propi fenomen, la facilitat i l’accessibilitat als mitjans per poder iniciar un viatge cap al futur, poder ser generador dels teus propis continguts per al teu propi mitjà i per a qualsevol altre mitjà pel sol fet que ho consideres interessant o t’identifiques amb el què diuen o el què dius. Sense res a canvi, només amb la intenció de comunicar-te. I entre aquestes galàxies ens trobem la blocosfera, espais siderals on graviten el blocs o els webblocs al voltant de comunitats, grups socials o d’interessos professionals que faciliten la comunicació i el coneixement transversalment i específicament. Aquests tenen una forta presència i incidència en el món polític, el de la comunicació i el literari, i paradoxalment, poca representativitat en museus, centres culturals i altres àmbits de la gestió de la cultura. Però, malgrat el vaticini de la seva decadència per part d’alguns especialistes, del seu declivi davant la presència estel•lar de nous planetes il·luminats pel sol benefactor de les xarxes socials, els blocs s’han convertit en un mitjà imprescindible per a la cultura i la seva gestió. Un mitjà convertit en una eina de treball, de comunicació d’experiències, una manera més d’articular la relació professional com a gestor cultural i entre gestors culturals. Com a experiències interessants tenim el bloc que narra a temps reals les excavacions arqueològiques a la recerca del temple d’August a la Catedral de Tarragona, o el bloc del dinamitzador artístic de la xarxa, o altre exemple el bloc de dosdoce. Exemples que són mostres d’una realitat present i irrenunciable per a qualsevol institució o equip de la gestió de la cultura.

Un sector com el nostre necessita mitjans per donar a conèixer els continguts dels projectes culturals que es fonamenten en intangibles com per exemple l’educació en valors. Els blocs són una eina imprescindible per a donar a conèixer allò que fem, com ho fem i per què ho fem; un espai per poder parlar de projectes, del nostre compromís amb la cultura i la nostra particular manera de treballar per a la societat. Un bloc en la gestió de la cultura hauria de ser un espai professional i íntim, l’expressió de la manera de fer, de pensar, d’interpretar la cultura, en definitiva, la fotografia personal del que som com a gestors culturals.

Ara, per escriure no ens cal el ritual de l’escrivent d’antuvi ni tota la complexitat per poder trobar els mitjans que facilitin l’arribada de les paraules a un determinat segment de lectors. Tenim els blocs amb tot el seu futur per endavant.

Malgrat tots el canvis, un espai per a la paraula continua essent una oportunitat.

Artur Duart
Director General de MagmaCultura

 1 2 >>