• Linked IN
  • Rss
  • Youtube
Crowdfunding. Els diners corren o volen?

Una de les primers necessitats de la cultura en època de crisi és el finançament, l’altra els públics. A més, resulten una dualitat indissociable: si no tenim diners, no podem tenir públics, i si no tenim públics no podem tenir diners. Sembla d’una lògica aplastant malgrat que no sempre ha estat així. En molts projectes del passat no han calgut públics per a tenir diners, i no cal posar algun dels exemples que tots coneixem, i d’altres projectes o propostes culturals no han tingut diners, malgrat tenir públics. Són contradiccions pròpies de la cultura, que en algun moment s’haurien de superar amb criteris objectius, propis de qualsevol sector productiu.

Però continuem amb l’objecte de l’escrit i no marxem per la tangent, amb l’exposició d’una reflexió que em portaria cap posicions del tot enfrontades amb alguns del meus companys de la professió. Doncs arriba un nou model de sistema de finançament de la cultura, el crowdfunding, model de participació econòmica basat en la identificació amb el projecte i la participació individual de petits inversors. Inversors que identifiquen i comparteixen la concepció democràtica i altruista de la cultura, i inversors (més aviat petits inversors) que esperen una rendibilitat dels seus estalvis, adoptant un compromís amb el mateix projecte.

És un model que ha provocat molt enrenou, i que segurament té el seu precedent immediat en la campanya de finançament de l’Obama als Estats Units. Model que no pretén superar la deserció massiva dels partners actuals i la reducció de les inversions per part de les administracions, però que pretén donar una alenada d’aire fresc al malmès sistema financer de la cultura. I arribat aquest moment ens trobem iniciatives del tot interessants com són la campanya de finançament de la pel·lícula El cosmonauta amb 2576 productors, o el projecte de restauració de llibres antics ‘Apadrina un llibre! Conserva el futur, preserva el passat’ de la magnífica biblioteca de l’Ateneu de Barcelona. També hem vist com la gran cultura, representada per les grans institucions, veient l’invent i davant de l’asfíxia econòmica que viuen, s’han apuntat al carro del crowdfunding per assolir algunes de les dinàmiques tradicionals, com són l’adquisició d’obra per a museus (proposta llençada pel museu del Louvre).

El crowdfunding no és cap invent, segurament el que és més innovador és la utilització de la xarxa com a sistema de comunicació i de participació dels nous espònsors del carrer. Com a experiències més rellevants d’aquesta modalitat tenim el sistema de finançament de la construcció de la Sagrada Família, la qual, d’acord amb els objectius fundacionals, es fa a partir de les aportacions dels ciutadans, tot i que des de fa anys a aquestes aportacions s’ha afegit la modalitat d’entrada de pagament per crear nous sistemes d’ingressos. Segurament tota aquesta gent que participa en la producció d’una pel·lícula també tindrà garantida l’entrada a l’estrena en la seva ciutat. Com he dit, no és un model nou, és un model que s’actualitza i agafa representació a mesura que la crisi apreta el coll de les institucions i dels projectes amb més força. Felicitar-nos per la capacitat d’actualitzar nous models de finançament mitjançant la sensibilització i que faciliten la viabilitat dels projectes.

Però aquesta dualitat de què estem parlant, de finançament i públics amb la modalitat de partners, ens ha d’obrir la possibilitat de reflexionar no tan sols sobre la necessitat de produir i d’adquirir obra, sinó sobre el retorn que ha de tenir en la persona o institució més enllà del prestigi o l’emotivitat que dóna vincular-se a un projecte cultural. Segurament les grans empreses han fugit a la mínima de canvi de les seves col·laboracions perquè des de la cultura no hem sabut aportar-los res més que identificació amb un projecte, i han estat ells mateixos els que han hagut d’interpretar quin ús directe té o quin és el suposat valor. I és aquí on hem d’entrar amb força, perquè no passi el mateix amb els nous espònsors que posen els diners i les emocions al participar en un projecte de salvaguarda del patrimoni, d’adquisició d’obra d’art o de facilitar una producció. Hem d’incorporar un model de gestió eficaç, operatiu, creatiu que perllongui les expectatives de tots els participants amb aspectes que vagin més enllà dels purament formals i d’identificació.

El patrocini, amb totes les seves modalitats, s’ha de veure recompensat per l’increment de públics. I perquè conflueixin els interessos d’institucions (finançament) i públic cal passar de la dualitat a la trilogia, on la gestió sigui la tercera pota. La gestió és l’element clau per facilitar i garantir la viabilitat de qualsevol projecte, partint de la definició d’objectius de rendibilitat social i econòmica i de la cerca de resultats concrets, que passen, entre d’altres, per la creació i la identificació del projecte amb les noves audiències.

I si som capaços de modificar el model de finançament a partir de fórmules creatives que facilitin la captació de recursos, hem de ser capaços d’adaptar i generar nous productes que interessin a les noves audiències. De ben segur que els patrocinadors, siguin individuals o institucionals, es sentiran molt més interessats en continuar participant en el projecte.

Artur Duart
MagmaCultura

Futuroscope … futur de què?

La incorporació del món digital en la gestió de projectes està experimentant un canvi radical en el seu disseny i configuració espacial. Les eines digitals i les xarxes socials associades han adquirit un paper central en la seva configuració. No pot ser d’altre manera, les generacions digitals (aquelles que han nascut amb un ratolí sota la mà) ja comencem a agafar pes dins d’una societat cada vegada més canviat. I tot passa per la superació de les barreres que els analògics hem posat per sentir-nos “moderns”.

Avui en dia ja no es pot parlar d’un projecte cultural sense entendre’l des d’una perspectiva que integri d’una forma global totes les oportunitats que ens ofereix el món digital. I en aquest món canviant on encara avui la generació analògica ostenta bona part del poder de gestió i condemna als joves a l’atur, l’aposta pel món digital només adquireix protagonisme de forma subsidiària.

Primer es dissenya un projecte, després ens centrem en la web i finalment obrim un perfil al Facebook. I amb això ja ens n’anem contents pensant que hem incorporat al nostre projecte analògic una perspectiva digital. I senyor/es les coses ja no funcionen així i sino fixem-nos en els mons virtuals que ofereixen els jocs en línia que han esdevingut espais polítics on per primer cop s’han posat en marxa revolucions globals per canviar les normes establertes pel propi joc ( i pel seu propietari).

Ja no parlem d’eines complementàries sinó d’espais centrals de relació. Per què no ens podem imaginar l’espai virtual d’una exposició que sigui un espai relacional central de la pròpia exposició? Perquè un Reina Sofia necessita ser visitat per ser un centre de referència de l’art contemporani? Si les coses importants estan passant a la xarxa per què es continua focalitzant les polítiques de difusió en els continents i els continguts d’una col·lecció? No seria una aposta de futur dissenyar els projectes museogràfics centrant-nos primer en el món digital.

Deixeu-me posar un exemple. Si entreu a la pàgina web de Futuroscope (centre d’oci i paradigma del futur d’Europa) us trobareu tots els tics d’una visió analògica que vol ser digital. Podreu comprovar que tot allò que fa “moderna” una pàgina web hi és present: enllaç a Facebook, Twitter, un bloc, una revista digital, un catàleg interactiu, fins hi tot fan concursos de creació literària en català (amb presentació en castellà). Ara bé, totes les plataformes segueixen el mateix objectiu de “vendre entrades” perquè neixen com a complements al gran projecte analògic (el parc d’atraccions). I com aquest exemple centenars de projectes que, des d’una perspectiva analògica incorporen amb major o menor gràcia el món digital.

Potser si canviem en la forma d’orientar els projectes i els centrem en l’entorn del món digital aconseguirem entrar al segle XXI.

Arnau Vilardell
MagmaCultura

14ª Festival Internacional de Pallassos de Cornellà

“Si sou dels qui penseu que els pallassos són exclusivament per als infants és que encara no heu estat al Festival Internacional de Pallassos de Cornellà”.

Des del 19 de novembre fins al 28 es desenvolupa l’esperat Festival Internacional de Pallassos de Cornellà. Memorial Charlie Rivel en la seva 14ª edició. A Cornellà, el Festival és un acte molt estimat pels ciutadans, bianualment els cornellencs participen de totes les activitats que ofereix el Festival al llarg de 10 dies, tant per nens com per adults. Des del 1984, el Departament de Cultura de l’Ajuntament de Cornellà gestiona i organitza el Festival, comptant amb el patrocini de l’Institut Nacional de les Arts Escèniques i de la Música, la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona. Aquest Festival va néixer per fer homenatge al clown català Charlie Rivel, i l’objectiu del qual era, i és, donar a conèixer els diferents registres del món del pallasso, del circ i de l’humor; des del tradicional cara-blanca fins als números més innovadors i imaginatius.

Al llarg dels anys, han participat al Festival pallassos de renom internacional provinents de Suïssa, Estats Units, França, Russia, Bélgica, Argentina, Perú, Portugal, Catalunya…, mestres de la rialla com ara Slava Polunin, Miliki, Leo Bassi, Les Luthiers, Bello Nock, Toto Chabri & Co., Els Martini, Andrei Jigalov, el Màgic Andreu o Tortell Poltrona entre molts altres. En aquesta edició 2010, aquells qui vulguin despertar el nen que van ser podran gaudir dels espectacles dels Germans Poltrona, els Pallapupes, Umbilical Brothers, Lolita Corina, els Okidok, la Pepa Plana, Chacovachi i Teatro Necesario entre altres.

A la Pl. Catalunya de Cornellà es va instal·lar la gran carpa on es van realitzar els espectacles principals, com ara la Gala ALAPISTA! d’inauguració i cloenda del Festival. Però hi ha altres espais on es va poder gaudir dels espectacles, mostres, tallers de màgia, de risoteràpia, exposicions de fotografia, documentals i conta-contes. Aquests espais van ser al carrer (ALAIRE!) – Pl. Catalunya, Pl. De l’Església i Pl. St. Ildefons -, al circ principal (ALAPISTA!), a les escoles de la ciutat (ALCOLE!), a la Biblioteca Municipal i la Biblioteca Marta Mata (ALABIBLIO!) i a diferents centres culturals i d’oci (DES-PISTATS!), com la Sala Romagosa, la Sala Pisa, la Fragua de les Arts o el Museu Agbar de les Aigües. No deixeu d’anar a viure un Festival ple de colors i rialles que, sense dubte, no us deixarà indiferents. Les entrades pel Festival es poden adquirir al Tele-Entrada de Caixa Catalunya a la Oficina del Festival (Centre Cultural Joan García Nieto, C/ Mossèn Andreu, 17) i a les taquilles dels espais d’actuació.

Més informació a la web del festival.

Alba Gallardo
MagmaCultura