• Linked IN
  • Rss
  • Youtube
La protecció dels drets d’autor en l’era digital, una modesta reflexió

Un cop ja han passat uns quants dies de la polèmica votació de la coneguda com a “Llei Sinde”, que en el fons era una llei dins d’una altra llei de major rang (més info), i de veure com el que en principi havia estat un cop a la industria encarregada de gestionar els drets d’autor, pel que sembla pot ser que finalment es pugui tirar endavant.

La mesura impulsada pel govern estatal, proposa el tancament de les pàgines web on hi haguessin continguts dels quals no s’estigués en possessió dels drets de reproducció. L’acció ha mostrat una barreja de tonalitats grises que han confluït en aquest procés: la bona voluntat per preservar els drets d’autor que s’ha trobat de cares amb una indústria que encara no s’ha sabut actualitzar al nou escenari que planteja l’aparició d’internet (tot i que NOMÉS faci uns 15 anys de la seva popularització).

La situació ha arribat a un punt on fins i tot, el Sr. Àlex de la Iglesia ha hagut d’actuar com a interlocutor entre els diferents agents implicats (juntament amb David Bravo (més info), per tal d’aconseguir el consens que fins ara no s’ha aconseguit. En aquesta situació s’hi plantegen molts problemes col·laterals com poden ser: un SGAE que ha demostrat sistemàticament la seva falta d’ètica a l’hora de gestionar els drets d’autor, el fet que hagin sortit alternatives a aquesta empresa de gestió de drets d’autor que ja tenen reconeixement (Creative Commons…), el fet que el terrabastall s’ha produït sobretot a la industria musical, que és on les pràctiques professionals estan menys arrelades i on encara ens estiguem movent en un món molt amateur…

Però en el fons tot acaba, o segons el meu parer, en un canvi en el procés de consum cultural on hi ha algunes industries que no s’han sabut adaptar i que acaben donant tota la raó a les teories de Darwin.

M’explico posant dos exemples: l’any 2007 el grup Radiohead trenca relacions amb la seva discogràfica i decideixen cedir gratuïtament (o pagant la voluntat) el seu imminent disc anomenat “In Rainbows”, amb la voluntat d’aconseguir rendibilitzar-lo mitjançant els concerts de presentació i la venta de merchandising, el resultat? 1.200.000 descàrregues en una setmana i superar els ingressos dels seus tres àlbums anteriors.

L’altre cas, és el del tancament fa poques setmanes de la discogràfica VALE MUSIC, discogràfica que s’havia especialitzat en el producte “OPERACIÓN TRIUNFO” i en discos recopilatoris de música de ball, que s’ha produït en un moment on les ventes de vinil assoleixen xifres fins ara desconegudes.

Quina és la lectura que es pot fer d’aquests dos fets, segons el meu parer també, per una banda el fet que tinguis un producte de qualitat (en el cas de Radiohead i dels recopilatoris de música de ball és indiscutible, tot i que no entrem en cap cas en si un tipus de música agrada més que l’altra) i en segon cas en que el públic que consumeix aquest tipus de producte, quan aquest és de qualitat i té un cert bagatge cultural no li importa fer una despesa, ja que en el fons valoren l’esforç que hi ha darrera. En el segon cas, la gent que es comprava els discos d’OT a una gran superfície comercial i els posava a la mateixa bossa on hi havia els productes congelats, evidentment, el dia que poden aconseguir el mateix producte, encara que sigui d’una qualitat inferior amb un còpia gravada i amb una fotocopia per portada, difícilment seguiran comprant el cd a la gran superfície comercial.

Per tant, i a tall de conclusió, tot i que hi ha molt bona voluntat en una llei que busca protegir els drets de l’autor, potser també caldria crear tot una sèrie de “mecanismes” (la veritat és que no sé ben bé com anomenar-ho) perquè pugui identificar i voler practicar diferents tipus d’art o de pràctiques culturals, ja que l’experiència ens ha mostrat (en gairebé tots els casos) que la qualitat d’una proposta i el seu èxit sempre van de la mà. Però bé, en el fons també puc estar equivocat.

Jordi Villar
MagmaCultura

Barcelona era una festa, Festival Beefeater 2010

El passat dia 28 d’octubre de 2010 es va inaugurar la vuitena edició del Festival Beefeater In-Edit de Barcelona, dedicat integrament al documental musical, amb la projecció del documental “Barcelona era una festa” (Underground 1970-1980) dirigit per Morrosko Vila-San-Juan i amb guió del mateix Morrosko i de Roger Roca (antic company de Magma Serveis Culturals).

Aquest documental ens trasllada a la Barcelona dels 70, on es va produir el moviment contracultural “Underground”, que va ser definitiu per la creació d’aquesta Barcelona cosmopolita i creativa que és actualment.

Sota diferents influències, des del hippisme al “punk”, es va donar a la Ciutat Comtal un moviment generat per un grup de gent vinguda de tot arreu que es van trobar al lloc idoni en un moment molt concret, en el qual el pes del franquisme encara era molt feixuc per tothom i van decidir, davant d’una situació fosca de dictadura, repressió i crisi econòmica, crear una realitat paral·lela plena de llibertat, creativitat, molta festa i ruptura amb les normes establertes. Es van començar a generar revistes i còmics, d’aquest moment són llegendàries publicacions com Ajoblanco o Makoki , o sales com la mítica Zeleste… i festa, molta festa com indica el títol del documental “Barcelona era una Festa”, una festa en la qual tothom podia participar, una festa sense límits i sense fi.

En aquest documental se’ns parla de les “Jornades llibertàries del Parc Güell”, del paper d’Eivissa, del trencament amb el modus vivendi burgès que regnava en aquell moment…

Molts d’aquells joves van quedar-se pel camí (l’alcohol i les drogues van passar la seva factura), però molts d’ells avui son periodistes, artistes, dibuixants, escriptors… com Nazario, Mariscal, Miguel Gallardo, Ramón de España, Pau Riba, Quim Monzò i molts més que ens expliquen en primera persona el seu pas per aquell moment decisiu en l’evolució de la cultura a Barcelona. Però a In-Edit vam trobar molt i molt més… documentals sobre gires d’artistes com Brian Eno, Bob Dylan, David Byrne, The Rolling Stones o Depeche Mode i, d’altres que es centren en músics diversos com Lennon, Lemmy o José Gonzalez.

També ens presenten documents històrics que ens fan viatjar a moments concrets, com “Keep on ‘Rokin” realitzat al 1969 que ens trasllada al festival de Rock n’Roll de Toronto del mateix any o Monterey Pop de 1968 que ens porta al festival del mateix nom.

D’altres ens mostren figures amb profunditat, com Johnny Nercer: The Dream’s on Me, on Clint Eastwod ens introdueix en el món del compositor, o When You’re strange, que amb la veu de Johnny Deep ens presenta un documental inèdit sobre The Doors.

De manera que convido a tothom a entrar a la web del festival i continuar investigant sobre tot el que allí se’ns presenta i, com no, a gaudir d’aquests documentals que es van poder veure fins al 9 de novembre a l’Aribau Club, a la sala 5 de l’Aribau Multicines i a la Filmoteca de Catalunya.

Carme Guerra
MagmaCultura

Tardor de l’art 2010: el disc de vinil

Fins al 30 d’octubre està en marxa la segona edició de la Tardor de l’Art, una iniciativa creada entre les quatre associacions de Galeries d’Art de Catalunya:

-el Gremi de Galeries d’Art de Catalunya (GGAC)
-l’Associació Art Barcelona (Abe)
-l’Associació (art) Catalunya
-l’Associació de Galeristes Independents d’Art de Catalunya (GIC)

Aquesta iniciativa compta amb el suport del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, a través de l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC).


Enguany, la proposta la Tardor de l’Art convida a visitar les galeries a través d’un protagonista: el disc de vinil. Cada galeria participant ha demanat a un dels seus artistes una obra basada en el disc de vinil; n’hi ha més de 80 entre Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida.

Amb aquesta nova edició, els galeristes volen, per una banda, atraure nous consumidors cap al món de les galeries, alhora que és fa una tasca de fidelització del públic habituat a visitar-les; per altra banda, es busca que les galeries formin part dels circuits turístics i culturals. I és que els galeristes troben a faltar públic. La iniciativa, que va néixer l’any passat, va portar més visitants cap a les galeries i, el més important, no només durant la “Tardor de l’Art” sinó també durant la resta de l’any.

De moment, doncs, els galeristes a Catalunya incentiven el públic amb propostes com aquesta, i és precisament això el que sobta, com és que hi ha tantes galeries que ofereixen una variada oferta cultural, però que no tenen visitants? Crida l’atenció, fins i tot, ja que en algunes no s’hi endevina ni tan sols a qui treballa darrere el taulell. La resposta, pot trobar-se al model d’això que anomenem “galeria d’art”: en molts casos caduc, que necessita una renovació del discurs i de l’orientació per evitar la seva extinció. Ara per ara hi ha noves propostes que han tingut la voluntat de reorientar la seva línia però, sembla que, d’una manera inconscient tot i que el seu producte pugui ser molt interessant, s’han vist immerses en dinàmiques de galeria obsoleta. Per això, ara hi ha convivència de dos models de galeria però que totes aposten per un públic contemporani i per adaptar-se’n.


Al llarg de l’any hi ha altres activitats que tenen les galeries i sales d’art com a espais centrals d’esdeveniments artístics i culturals, com és el festival Loop, La nit dels museus o la nit del galerisme, on l’any passat, per exemple, hi van participar una quarantena de sales en la qual s’otorgen els premis del GAC.

Lara Domingo
MagmaCultura

Crèdits imatges: Web de la Tardor de l’art