• Linked IN
  • Rss
  • Youtube
2015. Aproximació als reptes del sector cultural davant les previsions de les tendències digitals

Més enllà de l’aparent modernització dels museus amb campanyes de twitter com #museumselfie, hi ha realment un aprofitament de les tecnologies en tots els àmbits de la gestió cultural?

Fa uns dies va tenir lloc la segona edició internacional del #museumselfie, una iniciativa que convida als ciutadans a fer una foto de si mateixos davant les seves col•leccions preferides i compartir a les xarxes socials com Instagram o Twitter, en un 2015 on el regal estrella d’aquests reis d’orient ha estat precisament el gadget per fer-se selfies. Tot i que la idea és, si més no, simple, l’acollida és massiva i la creativitats dels instagramers no deixa de sorprendre una xarxa inundada per un dia de cultura.

El Museu del Disseny de Barcelona, per la seva banda, posa en marxa un perfil de Pinterest, on integra obres de les col·leccions d’arts decoratives, ceràmica, disseny de producte, tèxtil, indumentària i arts gràfiques. Una xarxa fins ara minoritària però molt escaient per la temàtica del museu i que té unes bones perspectives de creixement. I aquest és només un dels perfils que han engegat a les plataformes de comunicació digital.

Algunes experiències com aquestes poden donar lloc a pensar que realment el món de l’art es troba integrat en el procés de digitalització, i és cert que són experiències interessants o enriquidores, però més enllà de la comunicació digital en comptades ocasions s’estan aprofitant totes les oportunitats que la tecnologia brinda. Què hi ha de la gestió de públics? La integració de les tecnologies per enriquir i personalitzar l’experiència del visitant als museus?

Les TIC en la gestió cultural

Els canvis de fons encara han d’arribar. Podem veure un exemple clar amb la conversa que aquests dies tenia lloc a Twitter al voltant de les exposicions del CaixaForum. Aquest centre prohibeix penjar a la xarxa imatges de les seves exposicions i està afectant a la seva influència a les xarxes socials. El motiu: els drets d’autor de les obres que limiten la capacitat del centre per dinamitzar els continguts a internet. Precisament la legislació en matèria de drets d’autor és dels elements més conservadors i complexos de modernitzar. El sector de la gestió cultural, moltes vegades més cultural que gestor, ha de prendre seriosament aquest repte. En l’àmbit musical o audiovisual ja apareixen plataformes com Filmin o Spotify que permeten que els autors siguin remunerats per la seva feina ajustant-se a noves dinàmiques de consum per part dels ciutadans, però en sector artístic queda molt per reflexionar quina pot ser la manera de fer l’encaix entre les obres i el consumidor.

En relació a les diferents tipus de llicència que apareixen iniciatives interessants com el recent l’alliberament de milers d’imatges per la Wellcome Images Colletction de Londres sota la llicència Creative Commons (CC BY). Són més de 100.000 imatges, incloent manuscrits, pintures, gravats, fotografia primitiva i anuncis. Estan disponibles gratuïtament a través de Wellcome Images. En aquest fons es poden descarregar directament imatges de la col·lecció londinenca perquè els usuaris lliurement puguin copiar, distribuir, editar, manipular. Un ric patrimoni d’imatges històriques, que van des antics manuscrits mèdics d’aiguaforts d’artistes com Vincent van Gogh i Francisco Goya.
Alguns museus catalans comencen a treballar a petita escala i amb el recolzament de voluntaris d’Amical Wikimedia en aquesta línia. Però el fet que la iniciativa sorgeixi de la societat civil i des del voluntarisme implica que realment es troba als darrers graons de l’escala de prioritats en un context complex per al sector.

Un dels reptes que proposa la digitalització al sector cultural és precisament com l’art pren sentit més allà de les parets físiques de les institucions culturals: museus, centres d’exhibició, galeries, etc. En aquest punt és interessant citar ‘The Art Everywhere project’ que va tenir lloc al 2013. La ciutat de Londres es va omplir d’obres d’art: cartelleres, parades d’autobús, grans eixos viaris, estacions de tren i de metro, centres comercials i edificis d’oficines, entre d’altres llocs. Uns 2.000 autobusos de Londres i 1.000 taxis negres transportaven les obres d’art per la ciutat londinenca. Els usuaris de smartphones podien descarregar una aplicació a través de Blippar, la qual cosa els permetia apuntar amb els seus mòbils intel·ligents i tenir l’accés a la informació digital sobre cada peça. Una aplicació utilitzada de manera regular pel món publicitari.

I precisament entre les aplicacions que cal estar atent aquest 2015 trobem Google Now, i aquí el citem com a símptoma de la direcció en que van les coses. És una de les moltes aplicacions que millora l’experiència de l’usuari agregant informació de, per exemple, les atraccions més properes com bars, restaurants, museus en funció de les preferències de l’usuari. Aquesta aplicació també ofereix la possibilitat d’informar-se quan el propietari de l’smartphone passa per davant d’una botiga que disposa d’aquell producte que cerca. Poden les institucions culturals aprofitar les possibilitats de la hiperpersonalització del contingut per oferir continguts a persones amb diversitat funcional? O en funció dels consum cultural recent de l’usuari oferir-li informació que serà del seu interès? Pot, llavors, servir per millorar la gestió de públics? Queda clar que més enllà de les campanyes de comunicació a les xarxes, aquestes són els reptes per on passa el canvi de paradigma a la cultura.

El món dels ‘Werables’ és també un camp que la cultura encara ha d’explorar. 2014 ha sigut l’any en què les empreses han començat a presentar objectes intel·ligents que poc a poc aniran inundant el mercat: roba intel·ligent, les Google Glass, etc. La seva aplicació al sector encara trigarà, però comencen a aparèixer experiències interessants que han d’obrir nous camps d’acció. És el cas de la Fashion Wearable Orchestra que substitueix els instruments per roba elàstica que reacciona als moviments corporals. Cada peça de roba té un so diferenciat i a través de diferents sensors d’elasticitat reprodueixen el so dels moviments dels ballarins.

Així doncs, les interseccions entre la tecnologia i l’art no es limiten a l’àmbit de la gestió, en matèria de la creació artística comencem a trobar creacions que tenen molt present aquestes possibilitats.

Precisament el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofía arrenca el 2015 amb ‘Sistema operativo’, una interessant exposició d’un dels principals referents del net art a Espanya, Daniel G. Andújar. Amb una reflexió sobre les tecnologies i el risc de l’escletxa digital que els interessats en aquest camp no poden deixar de visitar.

Cal una aposta arriscada que implementi el format beta permanent

Aquestes són només algunes reflexiones caçades al vol que intenten mesurar el pols de la contemporaneïtat agitada, líquida i veloç . El canvi de mentalitat del sector, però va més enllà de la implementació d’accions concretes, de objectes intel·ligents diversos, o exposicions i activitats que els incorporin, el sector ha d’adaptar-se a un entorn constantment canviant, innovador, disruptiu i incert ha de ser capaç de convertir-se en una beta permanent de si mateix en constant evolució.

Alguns dels exemples extrets es referencien a: https://lestraperlista.wordpress.com/2015/01/13/tendencias-culturales-que-ya-estan-aqui-2015/

Laura Quinto
MagmaCultura

Neil Harbisson. Un eyebord a Can Manyé

Bon producte, bona programació, sinèrgies constants en el món de la gestió cultural.

El passat diumenge 17 d’octubre, l’Espai d’Art i Creació Can Manyé, d’Alella (Barcelona), va portar en Neil Harbisson, un noi mataroní (el seu nom despista, oi? el seu pare és anglès) que va fer vibrar tot el grup de persones que vam anar a veure’l.

El primer que cridava l’atenció era allò que portava al cap, una mena d’ull electrònic, un eyeborg com ell l’ha batejat. En Neil té una capacitat visual diferent a la nostra, ja que no pot veure colors. El seu pas pel Dartington College of Arts, on va anar a completar els seus estudis de música, el va posar en contacte amb un mestre de cibernètica que li va fer veure que amb l’ajut de la tecnologia podia expandir la seva capacitat sensitiva limitada. D’aquesta col·laboració va sorgir el projecte de l’eyeborg. Ja fa sis anys que el porta, enganxat al cap, i fins i tot diu que forma part d’ell, que és un apèndix, ja que dorm amb ell. L’eyeborg, el que fa és transformar les freqüències de llum que tenen els colors a freqüències de so, i equiparar cada color amb una nota.

Resolt el problema de la limitació visual que tenia, que li ha permès, aclarim-ho, no veure colors, sinó percebre’ls mitjançant sons, en Neil ha anat més enllà. Com hem dit, va anar a Anglaterra a completar els estudis musicals que tenia, i anteriorment havia estudiat batxillerat artístic. Tenia una vena artística, sens dubte. Ara, canalitza tots els seus esforços i inquietuds cap a l’experimentació vers el món dels colors i els sons, per a ell dos elements indestriables que considera que constitueixen un nou sentit, el sonocromatisme.

L’espai Can Manyé ens convida a veure l’exposició ‘Sonocromatisme.“L’art d’escoltar colors i pintar sons”’. Aquí hi podem veure alguns dels treballs que l’eyeborg li ha permès fer: d’una banda composar música d’allò que veu (ja que els colors els percep en microtons) i pintar música amb els colors d’allò que sent. Així, els retrats sonors ens permeten escoltar el so de les cares de personalitats com Montserrat Caballé, Jordi Pujol, Pau Riba, Antoni Tàpies, Woody Allen, Nicole Kidman, o Carles d’Anglaterra. I els quadres cromàtics fan un retrat a color de fragments de les grans obres de la música clàssica (de Beethoven, Bach, Mozart, Stravinsky, Verdi o Rachmaninov). També ha identificat els colors identitaris de 31 ciutats internacionals, o els colors de l’Himne dels Segadors i del Barça.

Un plaer veure’l i escoltar-lo, perquè el noi, de tracte molt personal i directe, després de permetre’ns experimentar, estava disposat a explicar i aclarir tot allò que la gent li preguntava, que era molt, ja que va generar un gran interès a tots, grans i petits.

Em sembla que aquest noi aportarà molt i no només en el camp artístic. En relació amb la creació artística, reconeix que està començant, ja que fins ara els seus treballs han tingut una orientació més de tipus científic, objectiu, d’anar coneixent possibilitats, d’anar delimitant camins. Té 28 anys, és jove i el seu esperit és de persona curiosa, creativa, lluitadora, o sigui que té tot el camí per davant . I afegeixo una altra qualitat: és una persona generosa. Diu que al desembre qui vulgui es podrà baixar gratuïtament per internet el programari que li permetrà crear-se el seu propi ull electrònic.

L’altra aportació del Neil que va més enllà de la dimensió personal i artística és la que sens dubte farà al món dels discapacitats visuals. L’ONCE ja s’ha interessat per ell. Així que confiem que en un futur no molt llunyà pugui revertir en totes aquelles persones privades del sentit de la vista, que puguin enriquir la seva percepció sensorial del món que els envolta.

Felicitats al Neil, pel seu esperit i els fruits del seu treball. Felicitats a Can Manyé, aquest petit centre cultural d’Alella, per programar coses tan interessants i per la seva voluntat de fer partícips petits i grans de les experiències vitals dels artistes que convida.

Més informació en aquests blocs en castellà: El artista que oye los colores, El primer cyborg del mundo, Imprescindibles de la ciencia i Neil Harbisson el primer cyborg registrado. I en català Escoltant els colors i La Malla.

Imma Fondevila
MagmaCultura

Reflexions galàctiques i culturals

Des de la cultura sempre hem sacralitzat la lletra impresa. “Per a publicar qualsevol cosa s’ha de fer un gran esforç”, afirmem…, o “no sempre la inspiració la tenim al costat de l’escriptori” , o “cal una editorial disposada a assumir els riscos editorials”. Sense llibres no hi ha escriptura? Deixar escrits uns pensaments, unes idees, que poden romandre sobre el paper i ens poden plantar cara en qualsevol moment, ens espanta. O que algú llegeixi el text i ens el pugui rebatre. Ho pensem i ens justifiquem perquè estem condicionats encara per una visió idealitzada de l’escriptura i ben bé per uns paràmetres desfasats de la cultura.

I res ja no és així avui en dia. La lletra digital, substituta en molts casos de la lletra impresa, és un mitjà potent per normalitzar l’escriptura, i fins i tot per a democratitzar-la. Els canals de comunicació s’han multiplicat infinitament. La xarxa facilita totes les possibilitats comunicatives, que poden ser especialitzades o particulars, unidireccionals o multidireccionals. Al teu gust i a la mida, sense problemes i a la carta. Tothom pot tenir el seu petit mitjà o publicació per introduir els seus pensaments, reflexions, sense altra transcendència que la de deixar constància del dia a dia. Aquest escrit pot arribar a ser un exemple fefaent del que estic dient.

Avui en dia s’escriu més que mai en totes les direccions i formats, s’intercanvien més continguts que mai, i sembla que el sector cultural no se n’adoni, ja que no proliferen les intervencions dels professionals i els mitjans tradicionals a l’hora de generar continguts dins la xarxa. Tenim nous mitjans al nostre abast que suporten text, imatge, vídeo i música amb una immediatesa inimaginable fa pocs anys. I aquests nous mitjans s’especialitzen i s’estructuren al voltant de determinats gustos i necessitats dels mateixos usuaris, uns que generacionalment ja hi són immersos, d’altres que intentem adaptar-nos amb esforç i tenacitat. Tots ens hem convertit en community manager en el nostre àmbit personal, generant la nostra pròpia xarxa i definint el perfil dins de l’univers digital i intercanviant els nostres continguts i els que ens anem trobant pel camí. I dins d’aquest univers digital ens endinsem en noves galàxies plenes de formes vivents de tots els colors que ens conviden amigablement a ser pilots de naus intergalàctiques. Aquesta és la grandesa del propi fenomen, la facilitat i l’accessibilitat als mitjans per poder iniciar un viatge cap al futur, poder ser generador dels teus propis continguts per al teu propi mitjà i per a qualsevol altre mitjà pel sol fet que ho consideres interessant o t’identifiques amb el què diuen o el què dius. Sense res a canvi, només amb la intenció de comunicar-te. I entre aquestes galàxies ens trobem la blocosfera, espais siderals on graviten el blocs o els webblocs al voltant de comunitats, grups socials o d’interessos professionals que faciliten la comunicació i el coneixement transversalment i específicament. Aquests tenen una forta presència i incidència en el món polític, el de la comunicació i el literari, i paradoxalment, poca representativitat en museus, centres culturals i altres àmbits de la gestió de la cultura. Però, malgrat el vaticini de la seva decadència per part d’alguns especialistes, del seu declivi davant la presència estel•lar de nous planetes il·luminats pel sol benefactor de les xarxes socials, els blocs s’han convertit en un mitjà imprescindible per a la cultura i la seva gestió. Un mitjà convertit en una eina de treball, de comunicació d’experiències, una manera més d’articular la relació professional com a gestor cultural i entre gestors culturals. Com a experiències interessants tenim el bloc que narra a temps reals les excavacions arqueològiques a la recerca del temple d’August a la Catedral de Tarragona, o el bloc del dinamitzador artístic de la xarxa, o altre exemple el bloc de dosdoce. Exemples que són mostres d’una realitat present i irrenunciable per a qualsevol institució o equip de la gestió de la cultura.

Un sector com el nostre necessita mitjans per donar a conèixer els continguts dels projectes culturals que es fonamenten en intangibles com per exemple l’educació en valors. Els blocs són una eina imprescindible per a donar a conèixer allò que fem, com ho fem i per què ho fem; un espai per poder parlar de projectes, del nostre compromís amb la cultura i la nostra particular manera de treballar per a la societat. Un bloc en la gestió de la cultura hauria de ser un espai professional i íntim, l’expressió de la manera de fer, de pensar, d’interpretar la cultura, en definitiva, la fotografia personal del que som com a gestors culturals.

Ara, per escriure no ens cal el ritual de l’escrivent d’antuvi ni tota la complexitat per poder trobar els mitjans que facilitin l’arribada de les paraules a un determinat segment de lectors. Tenim els blocs amb tot el seu futur per endavant.

Malgrat tots el canvis, un espai per a la paraula continua essent una oportunitat.

Artur Duart
Director General de MagmaCultura