• Linked IN
  • Rss
  • Youtube
Guadalajara: descobrint el valor de la història a través dels sentits.

El passat dissabte 24 de maig va finalitzar la II edició de Monuments amb Lletra i Música, un conjunt d’esdeveniments turístics on la ciutat de Guadalajara ha obert el seu patrimoni arquitectònic i històric als veïns i a tots aquells que han volgut apropar-se a conèixer des d’una nova perspectiva.

Actualment, veiem de forma continuada, com les ciutats s’han deixat entabanar per la pompositat de grans esdeveniments esportius i culturals per tal d’arribar a un gran públic i mostrar la seva modernitat al món. No obstant això, l’administració i els diferents agents turístics, compromesos amb el valor cultural i amb una gestió entusiasta i amb pocs recursos, tracten de potenciar la singularitat de les poblacions aprofitant el seu patrimoni per destacar entre la resta desenvolupant una àmplia oferta per a tots els públics.

Una oferta d’aquest tipus és la desenvolupada durant els caps de setmana del 26 d’abril al 24 de maig a Guadalajara. Localitzada a poc més 50 quilòmetres de Madrid, té orígens lligats al món celtiber encara que els seus referents històrics més antics ens traslladen a l’època del Califat de Còrdova, moment en què s’assenyala com un important emplaçament militar àrab per la seva ubicació i característiques geogràfiques. Després de la seva incorporació al regne de Castella, rep innombrables prebendes reals fins a arribar el 1460 el títol de ciutat.

És també en aquesta època, a través dels Mendoza, rellevant família provinent del nord, quan la ciutat pren la importància merescuda i es converteix en cort senyorial. Guadalajara viu la seva edat d’or i es converteix en un dels punts de referència cultural de l’època. Reflex d’això és la seva rica arquitectura, plena de cases blasonades, espaiosos convents i una infinitat de capelles i esglésies.

Des del cicle Monuments amb Lletra i Música la ciutat ha volgut engalanar amb un ambient d’època per acostar-nos un luxós passat del qual apreciar amb deteniment detalls de temps passats que ens ajuden a comprendre una mica més el moment que vivim. Així, un equip format per diferents disciplines artístiques ha pretès acostar-nos a la riquesa dels edificis i monuments, recordant el que van ser segles enrere.

Foto: Sebastià Moreno interpreta Antonio de Mendoza en el tercer cap de setmana del cicle Monuments amb Lletra i Música. Foto realitzada el 11 maig 2014 en el Convent de la Pietat i Palau de Antonio de Mendoza.

Foto: Sebastià Moreno interpreta Antonio de Mendoza en el tercer cap de setmana del cicle Monuments amb Lletra i Música. Foto realitzada el 11 maig 2014 en el Convent de la Pietat i Palau de Antonio de Mendoza.

Els actors Sebastià Moreno i Noel Fernández van caracteritzar en aquestes vetllades a personatges tan rellevants com Álvar Fáñez, conqueridor de la ciutat en segle XI, o Antonio de Mendoza, germà menor d’un dels Ducs de l’Infantat. A més, per tal de capbussar-nos en les sensacions de l’època, el grup Xistras va jugar també un paper fonamental, ambientant els actes amb música medieval, renaixentista i romàntica, que mostraven la bellesa de la nostra història sonora.

A través d’aquestes sessions el públic s’ha acostat als monuments per contemplar des d’un nou punt de vista sent molts els que s’acostaven per primera vegada.

És possible que personatges tan rellevants com Luis de Lucena o Antonio Velázquez Bosco puguin tornar a passejar i conversar pels majestuosos edificis de la ciutat? Des d’aquí ens encantaria que l’experiència pugui continuar i així seguir acostant nostre present al passat.

Yolanda Manso
MagmaCultura

Algunes notícies sobre les diferents sessions a la premsa local:

Álvar Fáñez y Xistras divierten y enseñan en Guadalajara.  Guadaque 26/04/2014
Un templario en la Cripta de San Francisco. Guadaque 03/05/2014
Final del ciclo Monumentos con Letra y Música. Guadalajara Diario, 22/05/2014
Brillante cierre de los Monumentos con Letra y Música. Guadaque, 25/05/2014

Futuroscope … futur de què?

La incorporació del món digital en la gestió de projectes està experimentant un canvi radical en el seu disseny i configuració espacial. Les eines digitals i les xarxes socials associades han adquirit un paper central en la seva configuració. No pot ser d’altre manera, les generacions digitals (aquelles que han nascut amb un ratolí sota la mà) ja comencem a agafar pes dins d’una societat cada vegada més canviat. I tot passa per la superació de les barreres que els analògics hem posat per sentir-nos “moderns”.

Avui en dia ja no es pot parlar d’un projecte cultural sense entendre’l des d’una perspectiva que integri d’una forma global totes les oportunitats que ens ofereix el món digital. I en aquest món canviant on encara avui la generació analògica ostenta bona part del poder de gestió i condemna als joves a l’atur, l’aposta pel món digital només adquireix protagonisme de forma subsidiària.

Primer es dissenya un projecte, després ens centrem en la web i finalment obrim un perfil al Facebook. I amb això ja ens n’anem contents pensant que hem incorporat al nostre projecte analògic una perspectiva digital. I senyor/es les coses ja no funcionen així i sino fixem-nos en els mons virtuals que ofereixen els jocs en línia que han esdevingut espais polítics on per primer cop s’han posat en marxa revolucions globals per canviar les normes establertes pel propi joc ( i pel seu propietari).

Ja no parlem d’eines complementàries sinó d’espais centrals de relació. Per què no ens podem imaginar l’espai virtual d’una exposició que sigui un espai relacional central de la pròpia exposició? Perquè un Reina Sofia necessita ser visitat per ser un centre de referència de l’art contemporani? Si les coses importants estan passant a la xarxa per què es continua focalitzant les polítiques de difusió en els continents i els continguts d’una col·lecció? No seria una aposta de futur dissenyar els projectes museogràfics centrant-nos primer en el món digital.

Deixeu-me posar un exemple. Si entreu a la pàgina web de Futuroscope (centre d’oci i paradigma del futur d’Europa) us trobareu tots els tics d’una visió analògica que vol ser digital. Podreu comprovar que tot allò que fa “moderna” una pàgina web hi és present: enllaç a Facebook, Twitter, un bloc, una revista digital, un catàleg interactiu, fins hi tot fan concursos de creació literària en català (amb presentació en castellà). Ara bé, totes les plataformes segueixen el mateix objectiu de “vendre entrades” perquè neixen com a complements al gran projecte analògic (el parc d’atraccions). I com aquest exemple centenars de projectes que, des d’una perspectiva analògica incorporen amb major o menor gràcia el món digital.

Potser si canviem en la forma d’orientar els projectes i els centrem en l’entorn del món digital aconseguirem entrar al segle XXI.

Arnau Vilardell
MagmaCultura

Fast-view

Aquest estiu he estat a Croàcia, un paradís en vies d’extinció on conduir és posar constantment la vida en perill.

Croàcia és un país ple d’encant, ja sigui per la cultura, la natura, el menjar, la gent… Durant tot el viatge no vaig poder deixar de pensar en el desgast que suposa per a un país l’estar a punt d’entrar en els rànquings del centres turístics mundials.

A dia d’avui és força estrany trobar una persona que no fa una mitja de 2 viatges a l’any per veure altres espais, cultures, gents… des dels tan de moda ‘city trips’, que duren entre 2 i 4 dies, fins a les vacances pròpiament dites de 2 ó 3 setmanes (si un està de sort).

Anem, veiem, consumim i tornem encantats de la magnífica experiència que hem tingut. I quan anem ho volem veure tot i menjar tot i, per tant, ens falten hores als dies, voldríem els museus oberts les 24 hores, les botigues 26 i els restaurants, bars i locals de festa una mica més (mai se sap quan podem tenir gana…).

Tot i que les nostres societats i economies estan, en la seva majoria, enfocades i desenvolupades a partir del turisme, no és menyspreable l’impacte que això suposa pel país que es visita. No només en el sentit més purament econòmic (està clar que hi ha beneficis del turisme!) si no en el sentit més vital i essencial de les ciutats, els parcs i la vida dels que habiten a qualsevol lloc que es troba col·lapsat per un boom turístic.

Com a turistes estem immersos en una cultura de consum ràpid i exigent ja que volem veure totes les coses en la seva màxima bellesa (generalment netes, sense gaires turistes que com nosaltres volen contemplar des de darrera l’objectiu de la seva càmera i odien els que com ells massifiquen els espais) però, tal com ho hem vist, ja tenim necessitat d’una altra cosa nova i diferent així que arriba un punt en que l’únic que interessa és el que vindrà, no el que deixem darrera, ni el com ho deixem, o què passarà amb el que ja hem vist (total, possiblement no hi tornem!).

En el cas de Croàcia, per no anar-me’n del tema, això s’està resolent en un turisme centralitzat en els mesos d’estiu que suposa un increment (més del doble) de la població del país cosa que presenta la necessitat de crear tota una sèrie d’infraestructures que només s’utilitzen durant 2 mesos a l’any.

La gent es construeix una vivenda sense teulat, ja que en els posteriors anys, un cop instal·lats, anirà construint pisos superiors per poder llogar les habitacions; els parcs naturals tenen els camins de fusta marcats perquè els milers de visitants que entren a Plitvice durant els mesos d’estiu no acabin amb l’ecosistema… I no hi ha ningú que estigui preparat per assumir, reciclar i recollir els residus que milions de persones deixen darrera seu un cop ja han visitat el que deia la ‘Lonely Planet’ que era un ‘must’…

Amb tot això no puc deixar de preguntar-me una i altra vegada com serà aquest país d’aquí a 3 ó 7 anys i quins estralls deixarà aquest turisme de consum ràpid tant a nivell de l’economia, l’ecologia, la vida i els costums… que inevitablement es veuran modificats, el que no tinc clar és si serà o no una evolució!

Bé, suposo que caldrà esperar a veure si aquest model de turisme surt o no rentable més enllà de les economies o bé comença a ser imperant la necessitat de crear un nou model de turista en base a uns altres paràmetres i conviccions.

Dida Castro
MagmaCultura

14ª Festival Internacional de Pallassos de Cornellà

“Si sou dels qui penseu que els pallassos són exclusivament per als infants és que encara no heu estat al Festival Internacional de Pallassos de Cornellà”.

Des del 19 de novembre fins al 28 es desenvolupa l’esperat Festival Internacional de Pallassos de Cornellà. Memorial Charlie Rivel en la seva 14ª edició. A Cornellà, el Festival és un acte molt estimat pels ciutadans, bianualment els cornellencs participen de totes les activitats que ofereix el Festival al llarg de 10 dies, tant per nens com per adults. Des del 1984, el Departament de Cultura de l’Ajuntament de Cornellà gestiona i organitza el Festival, comptant amb el patrocini de l’Institut Nacional de les Arts Escèniques i de la Música, la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona. Aquest Festival va néixer per fer homenatge al clown català Charlie Rivel, i l’objectiu del qual era, i és, donar a conèixer els diferents registres del món del pallasso, del circ i de l’humor; des del tradicional cara-blanca fins als números més innovadors i imaginatius.

Al llarg dels anys, han participat al Festival pallassos de renom internacional provinents de Suïssa, Estats Units, França, Russia, Bélgica, Argentina, Perú, Portugal, Catalunya…, mestres de la rialla com ara Slava Polunin, Miliki, Leo Bassi, Les Luthiers, Bello Nock, Toto Chabri & Co., Els Martini, Andrei Jigalov, el Màgic Andreu o Tortell Poltrona entre molts altres. En aquesta edició 2010, aquells qui vulguin despertar el nen que van ser podran gaudir dels espectacles dels Germans Poltrona, els Pallapupes, Umbilical Brothers, Lolita Corina, els Okidok, la Pepa Plana, Chacovachi i Teatro Necesario entre altres.

A la Pl. Catalunya de Cornellà es va instal·lar la gran carpa on es van realitzar els espectacles principals, com ara la Gala ALAPISTA! d’inauguració i cloenda del Festival. Però hi ha altres espais on es va poder gaudir dels espectacles, mostres, tallers de màgia, de risoteràpia, exposicions de fotografia, documentals i conta-contes. Aquests espais van ser al carrer (ALAIRE!) – Pl. Catalunya, Pl. De l’Església i Pl. St. Ildefons -, al circ principal (ALAPISTA!), a les escoles de la ciutat (ALCOLE!), a la Biblioteca Municipal i la Biblioteca Marta Mata (ALABIBLIO!) i a diferents centres culturals i d’oci (DES-PISTATS!), com la Sala Romagosa, la Sala Pisa, la Fragua de les Arts o el Museu Agbar de les Aigües. No deixeu d’anar a viure un Festival ple de colors i rialles que, sense dubte, no us deixarà indiferents. Les entrades pel Festival es poden adquirir al Tele-Entrada de Caixa Catalunya a la Oficina del Festival (Centre Cultural Joan García Nieto, C/ Mossèn Andreu, 17) i a les taquilles dels espais d’actuació.

Més informació a la web del festival.

Alba Gallardo
MagmaCultura

Barcelona era una festa, Festival Beefeater 2010

El passat dia 28 d’octubre de 2010 es va inaugurar la vuitena edició del Festival Beefeater In-Edit de Barcelona, dedicat integrament al documental musical, amb la projecció del documental “Barcelona era una festa” (Underground 1970-1980) dirigit per Morrosko Vila-San-Juan i amb guió del mateix Morrosko i de Roger Roca (antic company de Magma Serveis Culturals).

Aquest documental ens trasllada a la Barcelona dels 70, on es va produir el moviment contracultural “Underground”, que va ser definitiu per la creació d’aquesta Barcelona cosmopolita i creativa que és actualment.

Sota diferents influències, des del hippisme al “punk”, es va donar a la Ciutat Comtal un moviment generat per un grup de gent vinguda de tot arreu que es van trobar al lloc idoni en un moment molt concret, en el qual el pes del franquisme encara era molt feixuc per tothom i van decidir, davant d’una situació fosca de dictadura, repressió i crisi econòmica, crear una realitat paral·lela plena de llibertat, creativitat, molta festa i ruptura amb les normes establertes. Es van començar a generar revistes i còmics, d’aquest moment són llegendàries publicacions com Ajoblanco o Makoki , o sales com la mítica Zeleste… i festa, molta festa com indica el títol del documental “Barcelona era una Festa”, una festa en la qual tothom podia participar, una festa sense límits i sense fi.

En aquest documental se’ns parla de les “Jornades llibertàries del Parc Güell”, del paper d’Eivissa, del trencament amb el modus vivendi burgès que regnava en aquell moment…

Molts d’aquells joves van quedar-se pel camí (l’alcohol i les drogues van passar la seva factura), però molts d’ells avui son periodistes, artistes, dibuixants, escriptors… com Nazario, Mariscal, Miguel Gallardo, Ramón de España, Pau Riba, Quim Monzò i molts més que ens expliquen en primera persona el seu pas per aquell moment decisiu en l’evolució de la cultura a Barcelona. Però a In-Edit vam trobar molt i molt més… documentals sobre gires d’artistes com Brian Eno, Bob Dylan, David Byrne, The Rolling Stones o Depeche Mode i, d’altres que es centren en músics diversos com Lennon, Lemmy o José Gonzalez.

També ens presenten documents històrics que ens fan viatjar a moments concrets, com “Keep on ‘Rokin” realitzat al 1969 que ens trasllada al festival de Rock n’Roll de Toronto del mateix any o Monterey Pop de 1968 que ens porta al festival del mateix nom.

D’altres ens mostren figures amb profunditat, com Johnny Nercer: The Dream’s on Me, on Clint Eastwod ens introdueix en el món del compositor, o When You’re strange, que amb la veu de Johnny Deep ens presenta un documental inèdit sobre The Doors.

De manera que convido a tothom a entrar a la web del festival i continuar investigant sobre tot el que allí se’ns presenta i, com no, a gaudir d’aquests documentals que es van poder veure fins al 9 de novembre a l’Aribau Club, a la sala 5 de l’Aribau Multicines i a la Filmoteca de Catalunya.

Carme Guerra
MagmaCultura

 1 2 3 >>